La llegenda de la ciutat dels tres noms

PalmaEl 4 de febrer del 1771 –aquest dijous se’n compleixen 250 anys– el general John Mostyn, governador de Menorca, va anunciar públicament l’enderrocament del raval de Sant Felip i el trasllat dels seus habitants a una nova ubicació: Georgetown (Vila Jordi), en honor del monarca boig Jordi III, el que va perdre les colònies americanes. Fou rebatejada després amb el nom de Villacarlos –per Carles III– amb la conquesta espanyola, i ara es diu es Castell. Tres noms, en menys de tres segles, per a un municipi destruït i tornat a edificar, traslladat dos pics de lloc, que manté Sant Jordi matant el drac al seu escut, que és el primer de l’estat espanyol a veure el sol –perquè és el que hi ha més a l’est– i que va aconseguir i perdre l’Ajuntament propi fins a tres vegades. 

El raval s’havia anat formant vora Sant Felip, la formidable fortalesa –una de les més grans de la Mediterrània occidental– dissenyada per l’enginyer italià Giovanni Battista Calvi, i així batejada en honor de Felip II, com a defensa de les incursions incessants dels turcs i els seus aliats barbarescs, que el 1535 havien saquejat Maó. De fet, tot just l’havien començat a aixecar quan el 1558 hi va haver l’assalt a Ciutadella, encara molt més tràgic. Dotze anys després, el monarca decidí evacuar la població de l’illa i només hi volia deixar la guarnició de Sant Felip, tot i que el final el dissuadiren els consellers de Barcelona amb un argument irrefutable: si es despoblava Menorca, aleshores sí que l’enemic se n’apoderaria i la convertiria en la seva base. L’arxiver Francesc Hernández Sanz diu que el castell no es va acabar fins al 1608, ja amb Felip III. Com que el pressupost no arribava per a les seves despeses, recorda Hernández Sanz, “plogueren sobre els menorquins nous impostos i en particular el de llenya (...), amb la qual cosa quedaren talats en la seva major part els nostres escassos boscos”. 

Segons l’historiador Miquel À. Casasnovas, Sant Felip se sufragà “amb càrrec al superàvit de les rendes reials de Menorca” i d’altres aportacions de la corona, però la Universitat General –la institució de govern illenca– també hi aportà no tan sols doblers, sinó “milers de jornals” de la feina dels menorquins com a mà d’obra. I tot i això, aquella fortalesa no només es faria servir contra els enemics externs, sinó també contra la població: el 1655, assenyala Casasnovas, “hi hagué una autèntica revolta a Maó contra la presència de les galeres de l’Armada”, i aquestes “s’hagueren de posar sota la protecció de les bateries de Sant Felip”. 

A partir del 1708 els britànics, que havien pres Menorca per al frustrat candidat a la corona espanyola, l’arxiduc Carles, reforçaren Sant Felip amb noves edificacions, en les quals es gastaren la fabulosa quantitat d’un milió de lliures esterlines de l’època. El Tractat d’Utrecht, el 1713, els reconegué la possessió de l’illa –i de Gibraltar, que encara conserven. El mític governador Richard Kane, indica Casasnovas, instal·là la seva residència al castell, en lloc de fer-ho a Ciutadella –arribava la fi de la seva capitalitat–, i fou enterrat a la capella de Sant Felip. També canviaren el nom a la fortalesa pel de Santa Anna, en honor de la reina d’Anglaterra, indica Hernández Sanz.  

Els militars contrabandistes 

Els geògrafs Mercè Tatjer i Horacio Capel conten que ja el segle XVII “es va formar entorn del castell un petit raval habitat per soldats llicenciats i les seves famílies”, que es caracteritzaven per unes “activitats i una manera de vida un poc il·lícites”. Casasnovas concreta que la guarnició “es trobava sovint en un estat lamentable”: els salaris “arribaven amb un retard d’anys” i s’havien de guanyar la vida com a jornalers i menestrals, o fent contraban “emparats pels seus oficials”. De fet, els alcaids de Sant Felip, als quals s’havia atorgat el comandament militar de Menorca, “potser eren els majors contrabandistes, ja que aprovisionaven de manera fraudulenta les galeres del rei”. El 1679 es començava a enderrocar el raval per aquelles “activitats il·lícites”, però els seus habitants el tornaren a aixecar. 

Foren, però, els britànics, puntualitzen Tatjer i Capel, els que, per poder ampliar la fortalesa, traslladaren el raval a un quilòmetre i feren el Raval Nou. Els ingressos dels seus habitants depenien de Sant Felip, proveïen els militars de “queviures, vi, combustibles” i els feien servei amb “el transport de cabotatge, la pesca i els treballs de pedra i obra de picapedrer”. A mitjan segle XVIII, hi vivien prop de tres mil persones. 

Sant Felip es va utilitzar reiteradament, narra Casasnovas, com a darrer reducte, davant les successives invasions que hi va haver. El 1756, hi desembarcaven els francesos i el governador Blakeney s’hi va tancar “amb 2.500 soldats, comerciants anglesos i grecs. No hi havia menorquins entre els defensors”. Després de deu setmanes, es rendiren. L’ocupació francesa es perllongà fins al 1763, quan Menorca tornà al domini britànic. Amb la conquesta francesa quedà patent que la presència de població civil tan a prop de Sant Felip era una nosa per defensar-la. Així que s’optà per esbucar el raval i traslladar-ne la població. Segons la historiadora de l’art Soledad Pita, cap al 1740 els britànics s’ho havien plantejat i “ja hi va haver algunes propostes”. L’enginyer francès Roquepiquet va triar l’emplaçament on, poc més tard, s’edificaria la nova població.

L’encarregat de dissenyar Georgetown, en honor del monarca britànic del moment, Jordi III, fou l’enginyer militar escocès Patrick Mackellar, que abans havia fet a Amèrica la Guerra dels Set Anys –contra els francesos; és el rerefons d’El darrer mohicà–. Segons Pita, s’inspirà en dues ciutats canadenques: Mont-real, “on es disposaren illetes rectangulars per aconseguir un major aprofitament del sòl”, i Halifax, “caracteritzada per la seva forma rectangular i l’estretor dels seus espais”. El centre de la nova localitat correspon –encara avui– als vells quarters edificats per a la tropa i oficials: la plaça d’armes, on també hi ha l’Ajuntament. Es conserven també l’antiga cantina i el que fou magatzem de queviures, al final d’Old Road (carretera Vella), ara carrer Gran. I la casa d’estil georgià –del 1712– on sembla que va viu e Mackellar: Son Granot, convertida en allotjament rural. 

Les galeries de Sant Felip 

“Crec que mai no s’ha vist néixer una ciutat” com la nova vila, observa el capellà Christoph Lindeman, el 1786. “Quasi es podria dir que el suburbi de Sant Felip fou traslladat a Georgetown, ja que la major part de les pedres (...) foren transportades amb ases al nou indret”. Segons Soledad Pita, Mackellar insistí que “s’havia de lliurar als ciutadans unes parcel·les iguals a les que posseïen a l’antic emplaçament” per construir-hi les noves cases. “L’edificació es va fer al començament d’una manera lenta”, assenyalen Tatjer i Capel, fins que el 1774 “s’obligà tots els habitants del Raval a traslladar-s’hi”, indemnitzant-los per les velles propietats. “La manca de mitjans econòmics perllongà la construcció dels habitatges fins al 1781”.

Quan tot just s’havia enllestit Vila Jordi, el 1782, Menorca passà a un nou domini, l’espanyol. Aquesta conquesta se celebra, encara avui, amb la Pasqua Militar, que commemora l’assalt a Sant Felip. Així que Georgetown passà a dir-se Real Villa de San Carlos –Villacarlos–, en honor del monarca regnant aleshores, Carles III, que havia ordenat l’enderrocament de la fortalesa perquè no la pogués fer servir un nou invasor i “convertí aquella joia tan preuada en un munt de runes”, lamenta Hernández. A més, segons Capel i Tatjer, la nova vila patí una “destrucció gairebé total” per la invasió, amb 833 cases danyades, i s’hagué de reconstruir. Tanmateix, els britànics tornaren a ocupar Menorca –per tercera i darrera vegada– el 1798, fins que el Tractat d’Amiens la lliurà definitivament al govern de Madrid, el 1802.

Del que fou el superb Sant Felip queden runes arran de terra que, a vista d’ocell, encara en dibuixen les traces, a més de les galeries subterrànies que es varen excavar entre els segles XVI i XVIII, primer a càrrec dels espanyols i després dels britànics. Una “feina colossal” a cop de pic, diu Hernández, perquè el castell s’aixecava sobre roca viva. En la conquesta espanyola del 1782, la guarnició hi aguantà sis mesos abans de lliurar la fortalesa. També ha arribat als nostres dies la torre de n’Stuart, o torre d’en Penjat, edificada el 1798 –dins la darrera dominació britànica– al mateix lloc on s’aixecava la forca per castigar els delictes greus dels soldats.  

La Constitució de Cadis, el 1812, va fer possible que, com la resta de localitats d’almenys mil habitants de les Illes i de l’Estat, l’encara Villacarlos accedís a tenir ajuntament propi, una mesura anul·lada quan l’absolutista Ferran VII va restaurar la monarquia. La revolta liberal tornà l’Ajuntament el 1821, però la reacció autoritària el tornà a llevar. Per tercera vegada s’hi accedí el 1836, però des del 1848 tornava a dependre de Maó, fins al 1872. A la fi, el 1985, ja amb l’autonomia –estrenada feia dos anys–, adquiria oficialitat el nom del Castell, com sempre se l’ha conegut popularment, i que es refereix a una monumental construcció que ja no existeix.