L’home que va poder regnar

PalmaNasqué el 29 de maig del 1421, així que aquest dissabte es compleixen, exactament, sis segles. Hereu de la reina Blanca de Navarra i de Joan II d’Aragó, candidat –frustrat– al matrimoni amb Isabel la Catòlica de Castella, podria haver reunit tots aquests dominis. Va viure uns mesos a Mallorca, però morí de tuberculosi, a quaranta anys i sense fills legítims, donant pas a una llegenda de príncep dissortat, heroic i culte, amb llegendes sobre la seva santedat, i símbol de les llibertats catalanes i navarreses.  

Carles de Trastàmara i d’Evreux, conegut pel seu títol de príncep de Viana –el dels hereus de Navarra, que ell ostentà per primera vegada i que, actualment, està en mans d’Elionor de Borbó Ortiz–, vingué al món a Peñafiel, Castella. La seva mare, Blanca, era l’hereva del navarrès Carles III, el Noble. A diferència de Castella, d’Aragó i de Portugal, que s’eixamplaren a costa dels dominis islàmics –la Reconquesta–, Navarra havia quedat encaixada entre Aragó, Castella i França, els seus poderosos veïns. Dinasties franceses s’alternaren a la corona: els Evreux eren membres de la família regnant a París.  

Pel que fa al pare, Joan de Trastàmara era un d’aquells orgullosos ‘infants d’Aragó’ dels quals parlava el poeta Jorge Manrique, el segon fill de Ferran I, qui havia aconseguit la corona catalanoaragonesa gràcies al compromís de Casp (1412), i germà petit d’Alfons el Magnànim. Eren castellans d’origen i continuaven immersos en les baralles castellanes. És per això que el futur hereu de Navarra i d’Aragó –i Catalunya, València, Mallorca, Sardenya i Sicília– havia nascut prop de Valladolid.  

 Segons el catedràtic d’Història Medieval Carlos de Ayala, el príncep fou “sobreprotegit” per la mare, fet que derivaria en “indecisió i debilitat”, afegides a la seva mala salut. La seva passió per la cultura –va traduir l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil i va escriure una Crònica dels reis de Navarra– no era incompatible amb la seva “afició al luxe i a la diversió”, com ho demostraria més tard a Mallorca. El 1439 el casaren amb Agnès de Cleves, neboda del duc de Borgonya, que morí nou anys més tard, sense descendència.  

El confós testament de la reina Blanca

El 1441 moria la reina Blanca, amb qui Joan havia tingut, a més de Carles, dues filles: Blanca i Elionor. Corresponia a Carles pujar al tron, però el testament de la mare ho complicava. Com ha estudiat l’historiador Juan Jesús Virto, li reconeixia el seu dret a titular-se rei, però li demanava fer-ho “amb la benevolència i benedicció” del seu pare, el rei consort, sense que quedàs clar si aquesta era una condició inexcusable o mera cortesia. Joan –de malnom Sense Fe– no estava disposat a renunciar a Navarra. Així que Carles es conformà inicialment, diu Ayala, a fer de lloctinent general –virrei–, amb “protestes secretes”, exercint “una administració econòmicament no gaire sanejada”, adreçada sobretot a assegurar-se els ingressos del seu cercle íntim. També rebia les rendes del ducat de Gandia, de les quals era col·lector Àusias March –els poetes també han de menjar–, segons recull l’historiador de la literatura Gabriel Ensenyat. 

El 1450 –coincidint amb la Revolta Forana a Mallorca–, Joan volgué fer efectiva la seva autoritat sobre Navarra, la qual cosa va fer esclatar la guerra civil entre beaumontesos i agramontesos, els dos bàndols dirigits per descendents de bastards reials: els primers donaven suport a Carles i els segons, a Joan. La germana gran de Carles, Blanca, casada amb Enric IV de Castella l’Impotent –un malnom explícit, sí, senyor–, prengué partit pel germà, mentre que la petita, Elionor, esposa de Gastó, comte de Foix i senyor de Bearn –títol de ressonàncies mallorquines–, el prengué pel pare. Per part seva, Joan es tornà a casar amb Joana Enríquez, filla de l’almirall de Castella, amb qui tingué el 1452 un hereu de recanvi: Ferran, el futur rei catòlic.  

Quan Alfons el Magnànim conquerí Nàpols i es traslladà allà el 1432, per no tornar mai més, confià al seu germà Joan el govern d’Aragó i València. El 1454, Joan, en absència del rei, presidia unes Corts catalanes dominades pels poderosos i hostils a la monarquia.

El príncep de Viana es refugià a la cort de Nàpols amb el seu oncle Alfons, amb qui s’entengué prou bé: el monarca “no mantenia una perfecta sintonia” amb el seu germà Joan ni estava satisfet amb la seva actuació com a lloctinent, assenyala Ayala. Però la mort d’Alfons convertí el seu fill bastard, Ferran, en rei de Nàpols, i el seu germà Joan, el pare de Carles, en rei d’Aragó. Tot provocà que el príncep es va haver de traslladar a Sicília.

Els deutes de Carles a Mallorca

De Sicília vingué, l’agost del 1459, a Mallorca, on, encara que fou rebut amb tots els honors, segons la historiadora Vera-Cruz Miranda, es trobà amb la desagradable sorpresa que se li denegà la residència que ell volia: el castell de Bellver, i s’hagué de conformar amb l’Almudaina, “lo que nos ha dat causa d’admiració”, protestava. Des d’aquí reclamà els seus objectes personals, entre els quals hi havia “un cofre on guardava un basilisc –un rèptil–, un estoig de cuir on es trobaven certes pedres estranyes guarnides en or” i uns salers, també d’or. 

Carles continuà amb el luxós nivell de vida a què estava avesat, amb “despeses excessives”, indica Miranda. El febrer i març del 1460 consta que “devia doblers a ciutadans mallorquins”, als quals prometia que els pagaria l’estiu següent. Comprava draps de seda i falcons maltesos de Sicília i “continuava augmentant la seva plantilla de servidors personals”. Demanava ajuda econòmica al seu pare, “de manera que els deutes contrets a la ciutat de Mallorca es poguessin pagar”, sense prejudici de la seva “fe i crèdit”. Al llarg de la seva estada, fins al març del 1460, negocià la reconciliació amb el rei, per la qual lliurava a Joan la part de Navarra controlada pels seus partidaris, a canvi del perdó. Per si allò no anava bé, Carles havia previst un pla B, amb naus biscaïnes “i de vassalls del rei” al port, per fugir. Tampoc l’illa semblava del seu gust, ja que confiava que li fos assignada una altra residència com “qualque port del Rosselló” o el castell dels reis de Mallorca a Perpinyà. 

Carles fou acollit amb entusiasme pels catalans, però l’entesa amb el pare aviat es trencà. Pel que sembla, perquè planejava un nou matrimoni amb Isabel, germana d’Enric IV de Castella, la futura reina catòlica, qui, com és sabut, s’acabaria casant amb el seu germà petit, Ferran. El desembre del 1460, el príncep fou empresonat. Les revoltes a Navarra i a Catalunya forçaren Joan a alliberar-lo, però el 23 de setembre del 1461 moria, sembla que de tuberculosi. Per descomptat, s’atribuí a la madrastra haver-lo enverinat. Es va rumorejar que es produïen miracles a la seva tomba i que el seu espectre rondava, recull el professor de Filologia Joan Mahiques, “pels carrers de Barcelona, reclamant venjança”.

Deixava tres fills naturals. Amb Maria de Armendáriz, Anna, qui, segons l’historiador Fernando Videgain, mantingué els seus drets a Navarra, fent servir un suposat matrimoni secret dels pares: fou comtessa de Medinaceli. Amb Brianda Vaca, tingué Felip, comte de Beaufort i bisbe de Palerm. Els catalans, conta Videgain, “li demanaren que es casàs” amb Brianda quan es moria per legitimar Felip i fer-lo el seu hereu, petició a la qual “no sabem per què, no volgué accedir”. I amb la siciliana Capa, Joan Alfons, bisbe d’Osca. Heretava Navarra –en teoria– la seva germana Blanca, però aquesta fou empresonada per l’altra, Elionor, a la torre Moncada –els de la conquesta de Mallorca–, a les seves terres de Bearn, on morí el 1464, suposadament enverinada.  

La desaparició de Carles de Viana no solucionà els problemes de Joan II, sinó que llançà els catalans –i els menorquins– a la guerra. La Generalitat proclamà tres monarques propis successius: Enric IV de Castella, Pere de Portugal i Renat d’Anjou, mentre que a Menorca, relata l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, Maó mantingué la seva rebel·lió contra la realista Ciutadella fins al 1472. Un decenni encara de sang per aquell enfrontament entre pare i fill.