Cultura 11/06/2021

El jorn del Judici

La Sibil·la, Llull, Turmeda, Vicent Ferrer, les Germanies i Verne: les Illes Balears i l’Apocalipsi

7 min
El Cant de la Sibil·la, que cada nit de Nadal es repeteix a les esglésies de Mallorca.

PalmaEl dia del Judici Final, l’Apocalipsi, l’Anticrist, les profecies... Tots aquests elements, tan recurrents en cas de desastres (com ara, amb la pandèmia o el canvi climàtic) integren el curs de la UNED Illes Balears Que ve l’Apocalipsi: Ciència, història i mite, que, dirigit pel filòsof de la ciència Jesús Zamora, autor de Contra apocalípticos (Shackleton Books), es durà a terme, en línia, entre els pròxims 8 i 10 de juliol, tant en directe com en diferit. Però també formen part de la tradició, de la història i, fins i tot, de la toponímia de les Illes Balears: de la Sibil·la mallorquina a la Punta de l’Anticrist a Menorca, passant pels escrits i vaticinis de Llull, Turmeda, Vicent Ferrer –de qui acaba de publicar-se un nou estudi sobre la seva estada a Mallorca–, Verne o Cristòfol Serra. 

Per descomptat, és el darrer llibre del Nou Testament, l’Apocalipsi, atribuït a l’apòstol Joan, la base de tot aquest conjunt profètic que ha inquietat la Humanitat al llarg de dos mil·lennis. Hi apareixen els àngels amb les seves trompetes i segells i tots els desastres consegüents, la Bèstia o l’Anticrist i els quatre genets: la guerra, la mort, la fam i la pesta –que podem assimilar a la resta de pandèmies. 

Han estat segles de penalitats, en un entorn sacralitzat i supersticiós, al qual els terribles genets “solien cavalcar plegats”, com escriu l’acadèmic de la Història Luis Ribot. I, de tant en tant, es revaliden els auguris catastròfics: la darrera vegada –de moment–, aquest dijous 10, a les xarxes socials, amb ocasió de l’eclipsi solar. L’Apocalipsi estableix un termini de mil anys, però va arribar l’any 1000 i no passà res –que no passàs habitualment–; així que els successius endevinaires han cercat altres possibles interpretacions: és l’anomenat mil·lenarisme, que reverdeix, sobretot, en etapes de crisi. 

L’escriptor mallorquí Cristòfol Serra identifica la Bèstia escarlata del capítol 17 de l’Apocalipsi amb “la civilització mercantil que, per vies de la mar, ha estès els seus mercats fins als llocs més extrems del planeta”; és a dir, amb una economia “instrument de l’egoisme i de l’afany de lucre”. També afirma que la Dona escarlata és “una de les modalitats de l’Anticrist, si no es tracta de l’Anticrist mateix”. Per tant, l’Anticrist podria ser una dona, i no un home.  

L’escriptor mallorquí Cristòfol Serra.

L’Anticrist segons Ramon Llull

El Cant de la Sibil·la, que cada nit de Nadal es repeteix a les esglésies de Mallorca –i que només va sobreviure en aquesta illa i a l’Alguer, a Sardenya, mentre desapareixia a la resta de la Mediterrània, i per això va ser declarat el 2010 Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco–, presenta unes característiques apocalíptiques evidents, començant per “El jorn del judici / parrà qui haurà fet servici” i seguint per “Gran foc del cel davallarà; / mar, fonts i rius, tot cremarà” i “Ans del Judici l’Anticrist vindrà / i tot lo món turment darà”. Que la interpreti, a més, agafant una espasa, contrasta amb el fet que, sovint, sigui un nin –o una nina, o una dona– qui canta. 

La Sibil·la en qüestió és una de les vaticinadores paganes de l’Antiguitat, la d’Eritrea, que originàriament formava part d’una processó amb altres personatges que haurien pronosticat el naixement de Crist. Segons el musicòleg Francesc Vicens, la còpia més antiga de la seva lletra i música és un manuscrit “de final del segle XIV o principi del XV” al monestir de la Concepció; el cant està inclòs a sengles exemplars impresos de començament del XVI i l’arxiduc Lluís Salvador ja en va recollir una transcripció a la seva monumental obra Die Balearen. 

Ramon Llull, tan admirat per l’Arxiduc, va dedicar al ‘dolent’ de l’Apocalipsi el seu Llibre contra Anticrist, de qui assenyala, segons el teòleg Josep Perarnau, que prendrà com a base del seu poder “com damunt terra ben adobada” l’error, és a dir, la falsedat, que “es fingirà Déu” i que les seves “raons o proves” seran “pures enganyifes a glòria d’ell mateix”. Si bé, més que un retrat del personatge, es tracta d’un “manual d’aprenentatge i d’exercitació per a la lluita” contra l’Anticrist, per a la qual calia formar “homes sants i savis, de qualsevol procedència, però enquadrats en una estructura jurídica establerta pel papa”. Felip de Mallorca, fill del nostre Jaume II, regent del seu nebot Jaume III i personatge d’una espiritualitat radical, fou pres per alguns com l’Anticrist, segons l’arxiver Ernest Martínez Ferrando.

 El valencià sant Vicent Ferrer, al segle XV, es va identificar a si mateix amb un dels àngels de l’Apocalipsi, i així fou conegut popularment. O “missatger de la fi del món”, afegeix l’escriptor Llorenç Riber. El geògraf Vicenç Rosselló, a Sant Vicenç Ferrer a Mallorca (1413-1414), que acaba de publicar Lleonard Muntaner Editor, narra que, segons el sant, l’Anticrist “havia nascut l’any 1403 i el món acabaria el 1437”, així que la seva admonició sistemàtica era: “Temeu Déu i honoreu-lo, perquè l’hora del Judici s’acosta”. 

Ferrer va recórrer Mallorca del setembre del 1413 al gener del 1414, pràcticament vila a vila, si bé en els seus sermons “sembla”, apunta Rosselló, que “havia renunciat a l’apocalipticisme”, o bé no consta a les transcripcions. Fou tal el ressò d’aquella visita que es convertí en protagonista d’unes quantes rondalles que reflecteixen els seus poders miraculosos. No era el més petit que, tot i que sempre parlava en la seva llengua natal (“ell mateix emprava els termes ‘català’ i ‘valencià’ de manera indistinta”, assenyalen els filòlegs Caterina Valriu i Tomàs Vibot), l’entenien a qualsevol lloc; fins i tot a Bretanya, on morí el 1419 –bon argument per no canviar de llengua als nostres temps.

 El far de la fi del món 

Els historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra expliquen com fer servir vaticinis era habitual a final de l’Edat Mitjana i “els reis d’Aragó usaren i abusaren de la profecia com a arma política”. Existia tota una col·lecció en la qual es barrejaven el mil·lenarista Joaquim de Fiore, santa Brígida de Suècia, el mag Merlí artúric o el cicle de l’Encobert –un personatge enigmàtic que es donaria a conèixer, “fàcilment intercanviable” amb l’Anticrist i amb fort ressò a les Germanies valencianes. Suposadament, com recull l’historiador de la literatura Gabriel Ensenyat, un cavaller de la conquesta del 1229, Bernat de Mogoda, hauria pronosticat la derrota i mort de Jaume III a Llucmajor, 120 anys més tard.

Personatge de referència per a la revolta d’artesans i forans de les Germanies de Mallorca del 1521 –ara fa 500 anys– fou el franciscà d’un segle abans Anselm Turmeda, convertit a l’Islam i autor de la profecia coneguda com La tresca i la verdesca (‘La caminada i l’estacada’), que, suposadament, augurava “una batalla a prop d’un port, en la qual es derrotarien les tropes invasores”, segons recullen Bernat i Serra, amb la desfeta del virrei, Miguel de Gurrea. 

Anselm Turmeda, mausoleu a Tunis.

 Serra i Bernat conten que el sabater agermanat Joan Serra “els diumenges i les festes sortia a la porta de casa seva amb un llibre per llegir profecies del diable”, assegurant que “lo exèrcit del rey s’havia de perdre devant lo Puig de Randa”, que, com és sabut, va servir de refugi espiritual a Ramon Llull. El periodista Carlos Garrido afegeix que, segons asseguren les rondalles, “el Puig és buit i s’aguanta gràcies a quatre columnes d’or. Si es trenquen aquests pilars, no només la muntanya sinó tot Mallorca s’enfonsarà: ‘Ses ones de la mar hi passaran per damunt i serà la fi del món’”. Encara el 1637, recullen Bernat i Serra, un pasquí anònim a Ciutat identificava el virrei Alonso de Cardona amb Neró (el 666, el nombre de la Bèstia).

A la costa Nord de Menorca existeix un Penyal de l’Anticrist, del qual Garrido aporta tres possibles explicacions del seu nom. O bé “el seu origen és relativament recent” i haurien estat “els excursionistes els que batejaren el lloc, atesa la inextricabilitat dels seus paratges”. O bé “mariners i pescadors”, per la perillositat de la zona per a la navegació. O bé que un dels eremites que haurien habitat aquesta costa “va torçar el camí cap a Déu per la inclinació cap a Satanàs. I emparat per la força desmesurada del lloc, va perdre la seva ànima als viaranys de la màgia negra”, i d’aquí la denominació. 

A la Mola, a Formentera, un monument recorda Jules Verne, qui, suposadament, s’hauria inspirat al seu far per a la novel·la El far de la fi del món. Que no es diu així per res apocalíptic, sinó perquè se situa a l’extrem sud del continent americà. Sí que es produeix un cataclisme a una altra narració seva, Hèctor Servadac: la costa algeriana –aleshores colònia francesa, i habitada en bona part per menorquins–, on el protagonista presta els seus serveis com a oficial, queda reduïda a una illa, la durada del dia a sis hores, la gravetat perd força i la Lluna desapareix. De fet, viatgen per l’espai a bord d’uns fragments terraqüis, arrabassats per un cometa, entre els quals, part de Formentera, on va quedar aïllat l’astrònom Palmirano Roseta, antic professor de Servadac i, justament, la persona capaç de desxifrar l’estrany fenomen.

 El volum Memòria viva (Promomallorca) recull que el 1981, fa mig quasi segle, el futuròleg Rafael Lafuente va pronosticar a un programa de televisió que Mallorca patiria, el 12 de maig d’aquell any, “un terratrèmol submarí que faria desaparèixer l’illa. La psicosi va durar una setmana”, si bé, per descomptat, aquell dia no va passar res, “tot i que molta gent va anar fins als cims de la serra de Tramuntana per salvar-se del desastre”. Com va escriure el premi Nobel de família materna menorquina Albert Camus: “No esperis el Judici Final. Es du a terme cada dia”, amb les desgràcies habituals. Sense necessitat que esclati l’Apocalipsi.

Sant Joan de Labritja i Nostradamus

Eivissa serà el darrer refugi de la Humanitat quan es produeixi el Judici Final. Això és el que hauria profetitzat, al segle XVI, Michel de Nôtre-Dame, més conegut per Nostradamus, i referent imprescindible cada pic que es vaticina qualsevol tipus de catàstrofe. La suposada notícia va esclatar el 2009, i fins i tot es va especular que el visionari francès hauria visitat l’illa en persona.

L’Ajuntament de Sant Joan de Labritja en va captar les possibilitats propagandístiques i, segons recull la premsa eivissenca, va remetre un comunicat a 250 mitjans de comunicació, aprofitant la suposada profecia per reivindicar-se com el municipi més adient amb el vaticini, dins la campanya ‘Eivissa màgica’. Si bé, assenyala Manu Gon a El Periódico de Ibiza, “cap expert (...) ha estat capaç de confirmar fidelment si realment” Nostradamus va formular aquest pronòstic, “perquè el nom de l’illa no apareix a les seves profecies”.

Nostradamus
stats