Es Pou Bo, el bar de Palma on es va ballar la mort de Franco

PalmaL'any 1974, i de manera sobtada i inesperada, Climent Picornell, Guillem Frontera i Aldo Spanhi es varen unir per crear el bar Es Pou Bo, un establiment a Gènova que només va estar obert dos anys, però que es va convertir en l'espai de trobada del món cultural, progressista i antifranquista de Mallorca. La seva obertura va ser tan sorprenent i inesperada com el seu tancament; d'un dia per l'altre els socis varen decidir abandonar el projecte i Es Pou Bo, com a refugi dels activistes, artistes marginals, lletraferits i progressistes, va desaparèixer.

Així ho explica un dels socis fundadors, Climent Picornell, qui reconeix que la feina "era molt sacrificada" i que les seves carreres professionals els varen fer abandonar aquest projecte, ja que era impossible compaginar-los. "En Guillem Frontera i jo ens alternàvem per passar les nits darrere la barra mentre teníem altres feines i projectes en marxa, i va arribar un punt que no podíem viure així", explica Picornell.

Es Pou Bo no pareixia un bar sinó una casa mallorquina tradicional grossa. De fet, el nom del local era el mateix que tenia la casa abans de convertir-se en un bar. Amples sofàs, tauletes de marbre i cadires de vimet i bova, mobles antics... els propietaris varen aconseguir crear un ambient màgic que oferia als clients "familiaritat, llibertat i confiança", explica un client habitual. El bar es va crear com un punt d'atracció per a la cultura i s'hi oferiren nombroses exposicions, concerts, recitals i presentacions literàries. Allà es va fer la primera exposició de Miquel Barceló, un dels primers concerts de Maria del Mar Bonet i presentacions de les obres de l'escriptora Carme Riera, entre d'altres.

Es Pou Bo també es va convertir en el refugi dels antifranquistes mallorquins, on es trobaven després de les seves reunions clandestines. L'auge d'aquest públic va ser tal que la nit que va morir Franco s'hi varen congregar molts clients per celebrar-ne la mort. "Vàrem regalar xampany als clients i vàrem ballar i fer festa fins a les tantes", explica Picornell. El soci també recorda que "estava acollonat que comparegués el governador d'aquell temps, l'ultradretà Carlos de Meer, i ens enviàs un escamot".

Celestí Alomar, client habitual i fidel d'Es Pou Bo assegura que el bar va ser "un símbol de ruptura generacional, de rebel·lió davant la societat antiga i els estereotips". "Era una època en què els joves teníem un esperit reivindicatiu i volíem trencar amb el model tradicional i antic de societat, i Es Pou Bo va ser refugi i espai on plasmar aquesta voluntat de ruptura i canvi", conta.

A Es Pou Bo oferien també menjar, però d'una manera peculiar. "Només teníem un plat cada dia i pa amb oli, si no t'agradava el que hi havia, no hi podies sopar", recorda amb humor Picornell. El soci remarca també que tenien una carta molt curta però "de gran qualitat" i que un dels seus punts forts era el celler. "Teníem una gran llista de vins mallorquins molt bons", destaca.

Amb tot, el bar es va convertir en un punt de trobada on els clients sabien què hi trobarien i es movien diferents sectors del món cultural i progressista de Mallorca. "Els pintors sabien que podrien trobar-se amb altres pintors, els escriptors amb escriptors i els antifeixistes amb antifeixistes, es vivia un ambient molt sa i molt familiar on la llibertat sempre hi era present, cosa que no era habitual en aquella època", recorda Picornell. "També venia de tant en tant algun despistat que no havia trobat lloc a altres bars de la zona, però la nostra clientela era molt fidel", sentencia.

Alomar recorda que moltes vegades anava al bar tot sol. "Agafava el meu dos cavalls i em plantava allà, sense haver quedat amb ningú, però sabies que hi trobaries gent sempre. Era un espai de confiança i seguretat durant el franquisme i teníem aquella llibertat que als bars tradicionals i al mateix carrer no podíem tenir".

Un altre fet destacable és que la clientela era 100% local. En l'època en què va començar el boom turístic, Es Pou Bo es va convertir en un "refugi" per als locals. "No ens mesclàvem com ara que a qualsevol establiment hi trobes turistes, era un bar de gent d'aquí, amb les inquietuds, reivindicacions i preocupacions d'una Espanya que lluitava per sortir del franquisme", diu.

El local on als anys setanta hi havia Es Pou Bo ara hi ha la coneguda pizzeria Sa Ximbomba que va obrir només tres anys després que tancàs l'establiment de Climent Picornell, Guillem Frontera i Aldo Spanhi i que encara manté part de l'essència estètica d'aquell local i mobles i decoracions de l'època.

El bar respon:

Quina música hi solia sonar?

— Música californiana, hippie, contracultural... també hi sonava molta música francesa i rock català. 

Quina beguda era la més sol·licitada pels clients?

— Principalment els gintònics, però també demanaven molt de vi.

Quina diríeu que era la marca del bar?

— L'atractiu cultural, les exposicions, recitals, concerts, presentacions...

Alguna anècdota que us faci riure quan la recordau?

— Paret amb paret amb el bar hi havia un forn i algunes nits, a la una o les dues de la matinada, apareixia el forner amb un pa en forma de penis. Encara record tallar els testicles i repartir-los entre els clients.