Pomades, futbolí i fum: la llegenda de Ca n’Àngel, el bar que Palma no oblida

PalmaEra l'any 1964 quan el pare d'Àngel Casellas (també Àngel) va obrir un bar que es convertiria en un dels més autèntics i mítics del centre de Palma. L'establiment va esdevenir tota una institució, i serví cafès, pomades i cerveses ni més ni manco que durant 56 anys. Casellas pare el va inaugurar amb dos cosins més, però poc després quedà al capdavant del negoci. L'auge, començat l'any 1973, s'estendria durant més de dues dècades. Els anys 80 foren la millor època del negoci.

Una de les claus de l'èxit d'aquest bar tan carismàtic fou el fet d'aconseguir que la clientela acudís a Ca n'Àngel tant per berenar, com per fer el menú al migdia o per fer uns beures a l'horabaixa fins ben entrada la matinada. Entrar a Ca n'Àngel era com endinsar-se dins una mena de refugi, un amagatall al qual havies de baixar gairebé dos metres des de l'altura del carrer. Era acollidor per les parets folrades de fusta, els seus marcs amb fotografies i pintures, i la mà dels Casellas per saber tractar la clientela, que part d'ella era una família.

"El nom ve del meu padrí, Àngel Casellas, un enginyer de Manresa que va muntar una fàbrica tèxtil a Mallorca", explica Àngel, l'ànima del local, que, juntament amb el seu germà Toni, regentà des del 2009. L'èxit de les botelles de pomada va ser idea del seu pare. "Hi havia molta gent que venia a fer la prèvia abans d'anar a la discoteca i se'n podien beure quatre o cinc per persona. Durant anys fou el més demanat del bar", apunta sobre clients que també passaven l'horabaixa jugant a futbolí, a billar o a cartes.

"El que més m'agradava de Ca n'Àngel era que et senties gairebé com a casa. Si n'eres habitual, en coneixies la clientela i ja sabies qui t'hi trobaries. Podies anar tot sol i fer la xerradeta amb algú o fer una partida al futbolí i alguna beguda", recorda un dels clients d'un bar on també es conversava sobre música. "Quan es podia fumar a dins el local, s'hi acumulava tal núvol de fum, que quan hi entraves havies d'anar amb compte de no caure pels escalons o xocar-te amb l'olivera, perquè amb prou feines hi veies", assenyala. "Tot i que normalment hi anava de capvespre, l'època que vaig tenir una feina a Palma, sovint hi anava a dinar. El menú que feien, qualitat-preu, no tenia competència a la zona", assegura.

"Abans de fer feina al bar, vaig fer de comercial, però els caps de setmana hi anava perquè s'omplia a vessar. Érem quatre darrere la barra i no donàvem a l'abast. Per fer feina allà havies de ser un Super Saiyajin. En aquella època s'hi podia fumar i el meu germà i jo havíem de sortir de tant en tant a respirar a fora perquè, tot i que érem fumadors, ens ofegàvem", continua.

"Ens haurien pogut posar una multa per aforament cada setmana", recorda Àngel. Un dels moments amb més gent fou els dinars de Nadal que organitzava una agència de viatges, amb més de 100 persones dins Ca n'Àngel, i tothom quedava servit. "Mon pare estava enamorat d'aquell bar. La seva il·lusió i energia va quedar dins el local. Era com un santuari on passava gent de tot tipus i tots els estils, i mai no hi va haver baralles: punkis, heavys, joves, grans, fins i tot rics que cercaven un espai on ningú els molestàs. Tothom es respectava", remarca. Centenars de persones, grups de joves i no tan joves, parelles i clients sols hi passaren hores jugant, parlant i compartint un espai que esdevingué únic durant uns anys al centre de Ciutat.

Així i tot, Àngel pensa que avui dia un bar així no seria viable per diversos motius, sobretot pels marges tan estrets de l'hostaleria. "Un bar és molt esclau. Hi record treballar 19 hores i mitja un dia. A més, no tothom que va gat és simpàtic", afegeix. També apunta a la quantitat de normatives actuals com una dificultat afegida. "Si vols oferir preus que no siguin desorbitats, has de tenir volum de clientela, i això les normatives d'aforament no ho permeten", opina.

En qualsevol cas, Àngel recorda amb agraïment aquells anys plens d'experiències i de persones interessants. "Vaig conèixer i conversar amb persones que tenien històries molt interessants i això t'omple. Som el que hem viscut", diu.

Però res no dura per sempre, i Ca n'Àngel també hagué d'abaixar la barrera. "Sabíem que teníem una data final de contracte, però pensàvem que es podria ampliar i que no hi hauria cap problema. Després vàrem decidir estalviar, per si de cas haguéssim de canviar de local", recorda.

La crisi sanitària del covid precipità el tancament de l'emblemàtic local. “El fet de no tenir terrassa ens va sentenciar. I tot i tenir estalvis, no vàrem poder resistir tants mesos tancats”, lamenta. “Per a qui realment ens valorava, el tancament fou com un desamor”, assegura. “Per altres, com sempre, tothom enyora quan ja no hi és”, diu amb resignació.

"Desconec quin negoci substituirà el bar, però sé que la propietària firmà la venda de tot l'edifici amb una gran empresa", confessa. Així i tot, res atura els germans Casellas: avui dia Àngel és electricista i Toni, cuiner. "M'agrada perquè he tornat a fer feina amb les mans, i fer d'electricista m'aporta la realització que necessit. Té una part més suau i una part més dura", conclou.

El bar respon:

Quina música hi solia sonar?

— Rock 60,70 i 80. Led Zepellin, AC/DC, Guns and Roses. Qualque cosa de Country, Jazz i Soul.  

Quina beguda era la més sol·licitada pels clients?

— Pomada i cervesa, però hi va haver uns anys que sobretot era la pomada.

Quina diríeu que era la marca del bar?

— L'essència i el caràcter de mon pare, que marcaren la idiosincràsia de Ca n'Àngel.

Alguna anècdota que us faci riure quan la recordau?

— Totes les persones de les quals em vaig poder enriquir durant aquells anys. Són les persones i les vivències que adquirim pel camí les que ens fan ser així com som.