Es Carreró: el bar de la pomada granissada, la xemeneia i zero baralles que va marcar la nit dels 90 a Palma

PalmaAl carrer de les Esparteres de Palma, al costat de la Concepció, era habitual veure-hi multitud de joves congregats. Asseguts a terra o recolzats contra la paret, la imatge reflectia l'ambient d'un lloc emblemàtic de la nit a Ciutat als anys noranta, el bar Es Carreró. Va obrir les portes el 22 de desembre del 1992, i va estar obert prop de 15 anys. La seva ubicació, al nucli antic, la seva idiosincràsia, característica per l'ambient musical que l'omplia, varen marcar l'emblemàtic local que va tancar el 2006. L'edifici va ser enderrocat dos anys després, però Es Carreró encara perviu en la memòria de molts dels joves, ara ja adults, que el freqüentaven.

Un dels socis del negoci, Natxo Roca, hi va estar 11 anys fent feina, fins al 2003, i assegura tenir vivències ben vives. "Potser millor el record d'un bar autèntic que no pas el d'un hotel que no et pots permetre", assegura. Roca apunta a l'especulació "implacable" com a culpa del tancament del local i explica que els pares del seu soci varen vendre tot l'edifici perquè un promotor hi fes apartaments. "ARCA els va aturar els peus i el projecte va estar paralitzat molts anys, fins que es va enfonsar part de l'edifici", conta. Tot i això, el bar sempre serà recordat per l'interior acollidor, la barra, les bigues de fusta, l'arc de pedra que separava les estances i la xemeneia.

Però si ens allunyam del tràgic final del bar, podem rememorar moments que el varen caracteritzar. Natxo conta que durant els 11 anys que hi va estar, no hi va haver una sola baralla al bar. "Tenc entès que després, tampoc", afegeix quan relata què era el que més valorava la clientela, que descriu com "d'àmbit local i mallorquina". "Era de tota mena, tothom era benvingut", expressa. Això no obstant, Roca s'allunya de l'etiqueta de catalanistes que varen posar-li tant al bar com als seus clients, i assenyala que la majoria de gent que hi va fer feina era castellanoparlant. "Simplement érem autèntics", remarca.

El bar respon

Quina música acostumava a sonar?

— Música indie, des de Björk fins a The Smiths.

Quina beguda era la més demanada pels clients?

— Sobretot pomada, després de tants anys tothom encara recorda la pomada granissada.

Quina era la marca del bar?

— Vàrem ser com una família, teníem xemeneia i tot per a l'hivern.

Alguna anècdota que et faci riure quan la recordes?

— Una processó de Setmana Santa en què vàrem fer una performança amb una verge de material reciclat dins del bar. Èpic.