Catòlic Bar de Manacor: Entrau-hi sense combregar

Manacor“El nom va ser consensuat d’una manera molt casual, a un sopar, mentre escoltàvem la cançó Catholic Girls, de Frank Zappa; però sense cap connotació despectiva ni per riure’s de ningú”, recorda Miquel Àngel Bauzà (Manacor, 1967). “Vam obrir el desembre del 1989 a un soterrani del carrer de Miguel de Unamuno, sense número; un espai familiar desocupat que reformàrem”. 

“En aquells moments a Manacor no hi havia un bar d’aquelles característiques. Ara ja n’hi ha algun. En realitat vam ser uns avançats. És cert que coexistírem amb els Esperits de Manolo Badia, però era diferent”, afegeix Sebastià Gaià Garba (Manacor, 1964), que primer com a client i després com a un dels responsables, va viure tots els anys d’aquell oasi musicocultural.

“Jo feia de cambrer a l’hotel Torreblanca de la Coma. No era una idea de negoci en absolut. Era el que hauríem volgut trobar i no hi havia”, diu Antoni Martí (Manacor, 1968). “La primera idea era fer menjars, però ho descartàrem aviat. També al principi obrírem cada dia a partir de les 13.30 h”. “Ens inspiràrem en un bar rònec de la Barceloneta: beure i fum per passar el capvespre i sortir d’allò que era normal”. “Érem més canyers i eclèctics amb la música que els altres. Podia sonar el mateix vespre Gato Pérez, The Pogues i Led Zeppelin, un darrere l’altre”. 

Tomeu Caragol i Gustau Fernàndez idearen un dels punts forts del Catòlic: les festes temàtiques. Ara una alemanya, ara mexicana, després una altra dedicada a la psicodèlia… o una Rua nocturna el dia abans de l’oficial de les fresses. Era normal veure cada any aquella ‘competició’ vespertina que anava dels Esperits al Catòlic, en una processó sempre complementària: “Si uns anàvem d’indis els altres, de cowboys, si uns de romans, els altres de l’aldea d’Astèrix”.

Nadals icònics

El desembre del 1990 van néixer les Nadales, organitzades, entre d’altres, per Xavier Ramis. “Eren una alternativa i versió lliure de les de Portocristo, sense voler fer-ne befa. Això sí, amb jurat corrupte”, recorden entre tots tres. Una idea, la de cantar de la manera més crítica i irònica possible als fets socials i polítics de l’any, que ha arribat als nostres dies, ara a Can Lliro (previ pas efímer pel pub Sa Pua de Portocristo).

L'escultor felanitxer Jaume Canet n’era un assidu de l’oratori manacorí. “Record que una vegada vaig muntar un betlem fet d’escultures metàl·liques en forma de plantes carnívores. Però en lloc d’això, per Nadal es transformaven i només menjaven peix”, recorda. “En un principi volien representar el naixement, creixement, la maduresa i la mort; però les vaig disposar de tal manera que semblaven les figuretes d’un betlem”.

“El Catòlic era més punki que res… era icònic. Jo encara en guard un cendrer”, afegeix Canet, que solia anar “amb una cresta que aguantava amb sabó” i que reconeix una mica trist que no se’n recorda, de la meitat de nits, “perquè eren uns anys que bevia molt… Més d’una vegada ens quedàrem a dormir la gatera amb l’amo, allà dins després de tancar”.

Al Catòlic també s’hi organitzaren concerts de música en directe. Irreverents alguns, més clàssics d’altres, però sempre amb la voluntat d’ocupar un espai que al Manacor de principis dels 90 era molt poc freqüent. No debades, a l’escenari del Catòlic (encara se'n pot veure el vídeo a Youtube) fou on va debutar Roger Pistola, quan encara anava a classe amb Damià Timoner i la guitarra en feia dos d’ell.

Sebastià Amer Garanya, concreta que “hi anàvem per la música, però sobretot perquè coneixíem a tothom i ens hi sentíem com a casa. Era pràcticament la mateixa gent que freqüentava els Esperits i feia la ronda noctura d’una banda a l’altra”. 

Actes d’Esquerra

“Mai tinguérem cap problema amb els veïns. Ningú va telefonar a la Policia per renous, encara que sí que és vera que durant una temporada van aparèixer sistemàticament cada cap de setmana. Fèiem actes d’Esquerra Republicana i ens digueren que hi venien persones que tenien fitxades per ser de Terra Lliure. No sé si era ver; el cert és que allò acabà en no-res”.

Poc abans d’acabar el segle i amb el transvasament de la marxa nocturna des del Carreró de Portocristo fins a la ciutat (on s'obriren en qüestió de dos anys una desena de pubs), els socis originals volgueren traspassar el negoci. Una primera ‘pilota de partit’ que s’aconseguí salvar. “El 1999 ho agafàrem entre uns quants amics, bàsicament perquè si no, no sabíem on havíem d’anar”, somriu Garba. 

Però fou un miratge. El 2003, la situació del Catòlic Bar, massa allunyat del centre en relació amb la resta de locals, ja fou insostenible. Passava així definitivament a la història un dels bars nocturns més memorables de la història contemporània manacorina. Les d’una petita ciutat que començava a deixondir-se.