L’animal exòtic que va revolucionar el teatre mallorquí

PalmaEra la primera meitat dels anys vuitanta. Eren joves, molt joves, i tot semblava possible. Bé, tot... manco guanyar-se la vida a Mallorca fent teatre. Però això també ho aconseguiren. Iguana Teatre, una formació que ha estat clau per a l’escena mallorquina, va fer la seva presentació el novembre del 1985, amb una festa al taller a Palma del pintor Horacio Sapere. D’això es compleixen, ara, quaranta anys.

Tot va començar només un any abans, el 1984, amb el Centre d’Experimentació Teatral (CET), a l’Aula de Teatre de la Universitat de les Illes Balears dirigida per Pere Noguera. El vestíbul d’una facultat es va convertir en un escenari pel qual campaven a pler un conjunt d’estranys personatges inspirats en l’univers de Samuel Beckett. Allò va ser Tot esperant... El següent espectacle, El teatre obligatori –després Cabaret obligatori–, sobre textos de Karl Valentin, va accedir al llavors conegut a Palma com a ‘Prefestival de teatre’: un espai per a les companyies illenques, com a complement d’aquell festival internacional amb grans noms de l’escena mundial. Va causar sensació el fragment al qual un joveníssim Joan Carles Bellviure advocava –com deia el títol– per declarar el teatre d’assistència obligatòria, amb una caracterització que recordava poderosament el llavors vicepresident del govern estatal Alfonso Guerra.

Com recorda ara Carles Molinet, un dels fundadors d’Iguana, fou aleshores quan un petit grup d’entre la quinzena aproximada de persones que integraven el CET es plantejaren d’anar més enllà: formar un equip més reduït, amb una estructura estable. Necessitaven un nom, un text per posar en escena i una furgoneta, per a les funcions per a les quals fossin contractats.

Barrejaren un munt de possibles noms fins que els finalistes, per dir-ho així, quedaren reduïts a tres: Okapi, que feia pensar en un animal infreqüent, en perill d’extinció; La Podrida, ja que allò de ‘La...’ es feia servir sovint llavors en l’àmbit escènic, i resultava transgressor; i el que va quedar: La Iguana, després Iguana Teatre. Per descomptat que tingueren al cap la peça clàssica de Tennessee Williams, La nit de la iguana. Però aquí es tractava més aviat de l’animal en si, una mica repulsiu, si voleu, i amb punxes: no gaire acollidor. Era un bon símbol perquè, com explica Molinet, “no volíem fer un teatre amable”, per a panxacontents.

De la discoteca a ‘Nit de foc’

El nucli fundador l’integraren els actors i actrius Joan Carles Bellviure, Rafel Vives, Bàrbara Quetglas, Antoni Picó, Carles Molinet i Bàrbara Serra; el tècnic Gabriel González del Valle, l’escenògraf i figurinista Jaume Llabrés, i el director Pere Fullana. S’havia de fer una presentació com calia, i l’artista Horacio Sapere –qui va dissenyar el primer cartell del grup– va aportar el seu estudi, a la zona de Monti-sion, al nucli històric de Ciutat. Així va néixer La Iguana el novembre del 1985, ara fa quaranta anys.

La peça elegida per a la primera sortida al món fou Polypus malignus, de Jordi Begueria. Una peça ambientada a un hospital de campanya a la I Guerra Mundial, entre l’absurd, la ciència-ficció i l’antibel·licisme. Els d’un bàndol eren rossos; els de l’altre, morens. Però el metge morè –Molinet– lluïa un floc blanc als cabells, signe de la seva ambigüitat. S’havia d’estrenar aquell mateix 1985 al teatre Principal de Palma, però no es va presentar al públic fins a l’abril del 1986.

Aleshores, això de viure del teatre a Mallorca era somiar truites. Com ho era que existís una orquestra professional –però aquesta es va crear poc després, el 1988. Només Xesc Forteza ho podia fer, ni tan sols els membres de la seva companyia. Però el Ministeri de Cultura, que aleshores, amb les autonomies encara en els seus començaments, duia la batuta de les ajudes públiques, exigia que les companyies que les rebessin estigueren constituïdes com a empreses. Iguana ho va fer amb la fórmula de cooperativa dels seus membres.

Per aquesta mateixa època, els Iguana varen rebre un encàrrec que a un mateix temps els suposava ingressar doblers i entrenar-se en un altre vessant escènic: crear una successió d’espectacles per a una discoteca a l’aire lliure al Llevant mallorquí. Amb aquella experiència i reprenent la tradició festiva dels dimonis mallorquins va néixer, el 1988, Nit de foc: un espectacle participatiu i probablement el de més afluència de públic de la història de la companyia, donada la massiva assistència d’espectadors a cada una de les seves 132 funcions –fins a l’any 2003–; no només a les Balears, sinó també a Galícia, a La Rioja i a Portugal.

Aviat La Iguana va donar bona prova de la seva versatilitat, en abordar espectacles de línies ben diverses. D’una banda, els clàssics: començant per un excel·lent Casament per força, de Molière, el 1987 i continuant amb altres textos de Labiche, Dostoievski, Büchner, Musset i Wilde, entre d’altres. D’altra, la recuperació de la memòria mallorquina, fos aquesta les Rondaies, els entremesos o els vells cafès. I d’altra, noves creacions, com Myotragus (1989), inspirat en la prehistòria illenca i estrenat a la plaça de la catedral d’Oviedo, o La meitat de res (1994), que reflectia la preocupació d’aleshores pel conflicte als Balcans.

La decisiva estada a l’escola Lecoq

El grup es va anar transformant. Deixaren la companyia Bàrbara Quetglas i Rafel Vives en ser ‘fitxats’ per La Fura dels Baus. I s’hi incorporaren l’actriu Aina Salom, des de llavors un dels referents d’Iguana, i el tècnic Antoni Gómez. El 1992 se sumà al col·lectiu l’escenògraf Jordi Banal. A aquestes alçades, i després de quatre decennis, ha passat pels seus espectacles el ‘qui és qui’ de l’escena mallorquina: entre molts de noms, la tan enyorada Maruja Alfaro, Caterina Alorda, el cofundador de Diabéticas Aceleradas Joan Bauçà, Aina Cortés, Antoni Gomila, Nies Jaume, Rafel Ramis, Salvador Oliva, Miquel Àngel Torrens, Xim Vidal... I, en altres vessants, l’escriptor Gabriel Galmés, els filòlegs Josep A. Grimalt i Carme Planells, els artistes plàstics Ferran Aguiló, Susy Gómez i Tatúm, i els músics Antoni Caimari i Víctor Uris, entre d’altres.

Un “abans i un després” en la trajectòria d’Iguana, com reconeix Molinet, fou l’estada a París, per estudiar a l’escola de Jacques Lecoq: hi foren Aina Salom, Joan Carles Bellviure, Pere Fullana i ell mateix. Després d’aquella experiència els fou possible adquirir “una expressió pròpia, una manera de contar” que els ha caracteritzat des de llavors. En bona mesura fruit d’aquell aprenentatge fou un dels seus espectacles més memorables, Twist & Txhèkov (1995), a partir d’històries de l’escriptor rus.

El 1996, Iguana Teatre va escometre –paraules majors– el seu primer Shakespeare: Mesura per mesura. El 2002 va ser el torn de Macbeth. I aquí ‘la tragèdia escocesa’ va donar una altra prova –una més– de la malastrugança que l’ha perseguit al llarg de segles. Deu dies abans de la data prevista per a l’estrena, un dels actors, Miquel Ruiz, va caure malalt, amb quaranta graus de febre. Encara més a prop del debut, va ser el torn del mateix Molinet. Es va haver de suspendre tota la primera setmana de representacions. Encara que després va ser tot un èxit: al festival d’Alcántara (Extremadura) la varen aplaudir 1.800 espectadors.

Carles Molinet reconeix que Nit de foc és un dels títols de referència d’aquesta companyia que ja ha duplicat la màxima esperança de vida de l’animal del qual ha pres el nom. Però també destaca Mar de fons, primera coproducció del mític Teatre Lliure de Barcelona amb una companyia de les Illes; La mort de Vassili Karkov, una altra prova del gust de la companyia per la literatura russa; o, per descomptat, Twist & Txékhov, amb un llenguatge insòlit al seu moment a l’escena mallorquina. Són només alguns dels cinquanta espectacles –es diu aviat– que aquesta formació ha generat en els quaranta anys de trajectòria que ara compleix.

Informació elaborada a partir dels llibres publicats per Iguana Teatre amb motiu dels seus vintè, vint-i-cinquè i trenta-cinquè aniversari i textos de Javier Matesanz, Antoni Nadal, Sònia Capella Soler, Jaume Marcé Recasens i Francesc Perelló Felani.