Les colònies agrícoles de vorera de mar

PalmaA mitjan segle XIX els mallorquins deixaren d’atrinxerar-se a l’interior de l’illa i passaren a habitar també la costa. Era un indret ancestralment temut per ser la porta d’accés d’epidèmies i atacs pirates. Aquella nova relació vingué marcada per una sèrie de lleis estatals encaminades a promoure colònies agrícoles. Ho explica l’investigador de Maria de la Salut Bartomeu Pastor Sureda: “Era un projecte que s’emprengué a tot l’Estat. A les Balears només se’n crearen a Mallorca. Les més importants foren les del litoral (quatre), que són les que encara perviuen, tot i que amb un ús residencial. També, però, n’hi hagué a l’interior (cinc). Es tractava d’aprofitar terres considerades aleshores improductives perquè eren massa primes. Foren utilitzades per al conreu sobretot de vinya i ametlers, però també de figueres, garrovers i cereals per fer pa”.

Els terratinents explotaren aquelles terres mitjançant l’arrendament o la venda de parcel·les. Com que una gran majoria de la gent de l’època no tenia prou doblers per fer una inversió tan important, la legislació oferia una sèrie d’incentius. Hi havia l’exempció del pagament de qualsevol mena d’impost i el de les contribucions vinculades a l’habitatge. Igualment, els que estaven en edat de fer el servei militar quedaven exempts del sorteig. “Fou –assegura Pastor– una oportunitat per aturar la sagnia de l’emigració que patia Mallorca des de principi del segle XIX. Davant la ingent mà d’obra que necessitaven les colònies agrícoles, moltes famílies decidiren no partir a ‘fer les Amèriques’. El mateix al·licient tingueren els joves que temien ser cridats per anar a files a Cuba i a les Filipines”. El 1874 es constituí la primera colònia agrícola, a Campos, amb el nom de Ses Comunes Velles. Era molt petita, de tan sols onze hectàrees i vuit habitants.

A partir del 1876 la dessecació de l’Albufera d’Alcúdia en mans d’uns enginyers anglesos permeté la creació de dues colònies d’interior més, que arribarien a encunyar moneda pròpia. Una va ser Gatamoix, prop de l’actual gruta de Sant Martí. Coneguda posteriorment com Sant Lluís, va ser una de les més grans, amb 200 treballadors, procedents sobretot de Pollença. L’altra, la Vileta, altrament dita Cas Fusteret, s’aixecà a uns dos quilòmetres de sa Pobla, a la carretera de Muro. Les seves prop de 40 places foren ocupades per gent d’Alaró i Consell. El 1876, a Llucmajor, un centenar de persones s’encarregaren del conreu de 287 hectàrees de la possessió de Son Mendivil i Cases Noves de s’Aljub. Fou la colònia que desenvolupà un nucli urbà més important.

Colònies marineres

La primera colònia agrícola a vorera de mar és del 1870 i es fundà dins del terme municipal que avui pertany a ses Salines. Tenia més de 200 hectàrees, que serien gestionades per devers 150 persones. Es digué Colònia de Sant Jordi en honor del fill del seu impulsor, Guillem Abrí Dezcallar, marquès del Palmer, propietari de la finca de la Vall, que després compraria el banquer i contrabandista de Santa Margalida, Joan March. El 1877, a Felanitx, es formà la colònia de Ca n’Alou i Pla de la Sínia. Del litoral, fou la més gran, amb 560 hectàrees per a 270 jornalers. Amb el temps donaria lloc a l’actual topònim de Portocolom, que prové d’una alqueria propera de l’Edat Mitjana d’arrels llatines.

Del 1880, a Artà, és la Colònia de Sant Pere, dita així segurament en homenatge del patró dels pescadors. Ocupà 400 hectàrees d’un conjunt de finques. I el 1888, a la costa de Manacor, a la possessió de la Marineta, de 14 hectàrees, un centenar de temporers començaren a explotar la colònia Agrícola del Carme, embrió de l’actual Portocristo –el topònim recordava una llegenda del segle XIII sobre l’arribada després d’un temporal d’un vaixell amb la imatge del Sant Crist que oferí a la parròquia com a exvot. Del 1891 data la darrera colònia agrícola a Mallorca. Va ser a l’arxipèlag de Cabrera, amb el nom de Villa Cristina en honor de la reina Maria Cristina. Estava centrada en el conreu de la vinya i donà feina a més de 100 persones, principalment de Muro.

Canvi de fesomia

El 1889 el camp mallorquí patí una terrible crisi, que s’agreujà davant l’increment demogràfic –entre el 1860 i el 1887, l’illa havia passat de 209.064 habitants a 249.008. El 1889, segons les cròniques de l’època, 10.000 illencs, el 4% de la població, emigraren. La situació empitjorà el 1891 amb la invasió de la fil·loxera, que feu malbé les vinyes. “No tot, però –apunta Pastor–, va ser culpa d’aquesta pandèmia. El vi de Mallorca era molt xerec. Tenia molt poca graduació. Quan arribava a França, l’acabaven tirant”.

Aquella crisi agrària afectà de ple el rendiment de les colònies. A més, el 1898, amb la pèrdua de Cuba i Filipines, molts joves ja no passaren pena de ser cridats a files, de manera que deixaren de treballar-hi. Així, de les nou que hi hagué, només en sobrevisqueren quatre, les marineres: la Colònia de Sant Jordi, la de Sant Pere, Portocolom i Portocristo. “Els seus antics jornalers s’acabaren reconvertint en pescadors i es posaren a condicionar les seves barraques com a cases”. El canvi de fesomia es produí a principi del segle XX. Els ‘banys de mar i de sol’ que recomanaven les teories higienistes arribades d’Europa animaren les classes benestants a tenir la seva pròpia residència a vorera de mar.

Als anys 30 aquella moda terapèutica coincidí amb l’eclosió del turisme. El 1932, a la Colònia de Sant Jordi, el marquès del Palmer hi construí el primer establiment turístic, l’Hotel Playa. La seva història es pot seguir en el llibre Colònia de Sant Jordi. Fills del seu temps (2021). “En un primer moment –diu l’autor, l’investigador campaner Cosme Rigo–, més que estrangers, s’hi allotjaren palmesans d’un determinat nivell econòmic. Eren sobretot amics o coneguts del marquès. Un dels seus il·lustres hostes va ser el general Francisco Franco, que aleshores estava destinat a l’illa com a comandant militar de les Balears”.

Aquells primers turistes eren la nota de color d’un nucli que a principi dels anys 30 tenia més de 200 habitants i que oficialment es deia ‘Colonia de Campos’ o ‘Puerto de Campos’ –després la gent s’hi referiria com a ‘Campos del puerto’. Alguns treballaven en l’extracció de sal als estanys de ses Salines i d’altres a la fàbrica de magnesi que es construí a la dècada dels 20. Per als seus fills també s’hi habilitaren escoles.

Guerra Civil

En produir-se l’aixecament militar el juliol de 1936, la Colònia de Sant Jordi va tenir una importància estratègica cabdal. “Segons fonts recollides pel pare Massot i Muntaner –indica Rigo–, l’exèrcit republicà estudià la possibilitat que la platja del Trenc i del Carbó fossin l’escenari del desembarcament de les tropes del capità Bayo. A l’altra banda ja havien ocupat Cabrera, que els havia de servir de portaavions i de camp base. Aquesta opció s’acabà descartant perquè els insurrectes n’estigueren alertats i enviaren a la Colònia de Sant Jordi columnes mòbils i metralladores per aturar la invasió, que finalment es traslladà a Portocristo el 16 d’agost”.

Durant la Guerra Civil, l’Hotel Playa acollí esquadristes de l’aviació italiana que Benito Mussolini envià en suport a Franco per bombardejar el Llevant espanyol. A ses Salines tenien una pista d’aterratge, que s’habilità sobre un camp de figueres per descongestionar l’aeròdrom de Son Bonet de Palma. “En una altra casa de la zona –apunta Rigo– s’hi allotjà Bruno Mussolini, un dels fills d’Il Duce”. Un altre hoste il·lustre va ser la glamurosa artista de Hollywood Natacha Rambova. En esclatar el conflicte, acompanyà el seu marit, Álvaro de Urzaiz, oficial de la Marina Espanyola, a vigilar la platja de les Covetes (Campos). “Fou de les poques dones que conduïa a l’illa d’aquells temps. Va estar a punt de ser víctima dels primers bombardejos dels avions republicans”.

La Colònia de Sant Jordi seria el nucli no urbà a vorera de mar on es registraren més bombardejos. “No hi hagué, però, cap mort. Tot i que tenia poca població, amb els atacs els republicans cercaven sobretot la resposta dels insurrectes. Volien localitzar-ne els canons que tenien a la zona per preparar el desembarcament de Bayo, que s’acabà desviant. El darrer bombardeig fou dia 20 d’agost”. Acabada la guerra, s’habilitaren dos camps de concentració als voltants de la Colònia de Sant Jordi. Un fou els Banys de Sant Joan de la Fontsanta, prop d’un balneari de l’antiga aristocràcia palmesana, i l’altre, el de can Farineta. “Els seus reclusos es dedicaren a construir trams de les carreteres del municipi”.

A partir dels anys 60, la Colònia de Sant Jordi s’anà transformant en la zona preferida d’estiueig de palmesans, porrerencs, saliners i montuïrers. La Colònia de Sant Pere atrauria un perfil d’estiuejants més bohemis, sobretot de Palma. Les altres dues que mudaren de topònim, Portocolom i Portocristo, acollirien veïns dels voltants. Avui res no fa pensar que aquestes colònies d’estiu nasqueren amb una finalitat agrícola.