El primer automòbil matriculat de tot l’Estat

PalmaNo va ser a Madrid, on sembla que sempre passa tot –encara avui, si ens guiam pels informatius de les grans cadenes. Ni a Barcelona, o a Bilbao, aleshores aparentment molt més connectades amb els avanços tècnics i amb l’àmbit europeu. El primer automòbil matriculat a tot l’Estat va ser el PM-1, a Mallorca. Allò fou l’octubre del 1900, ara fa 125 anys.

No era el primer vehicle de motor que contemplaren, astorats, els ulls dels mallorquins de l’època. Va ser molt poc temps abans, el 8 d’abril del 1897, quan va arribar, a bord del vapor que cobria el trajecte amb Barcelona, un flamant Clement Bayard, amb motor De Dion Bouton, de fabricació francesa. Podia arribar a la velocitat de 20 quilòmetres per hora, poca broma.

El destinatari d’aquell primer automòbil que trepitjava terra mallorquina era, per descomptat, una persona de bons recursos econòmics: Vicenç Joan Ribas, qui posseïa una fàbrica de teixits. El curiós és que aquest automòbil a penes va arribar a moure’s per l’illa: el seu propietari va decidir deixar-lo tancat dins una cotxera, sense fer-lo servir.

Un altre pioner de l’automobilisme a Mallorca va ser el periodista i empresari Josep Tous Ferrer, ben atent a tots els progressos tècnics de l’època. Cap al 1900, segons el cronista Luis Fábregas, va fer dur a l’illa sis models diferents de vehicles, un dels quals es va exhibir a la Rua del Carnaval, despertant l’expectació imaginable. Aleshores eren coneguts com a ‘carros de foc’.

Per cert, la seva filla Maria Tous va protagonitzar un incident curiós quan, viatjant en un d’aquells primers automòbils, el xofer va pujar el coll de Sóller a una velocitat acceptable –vuit quilòmetres per hora–, però el va conduir de baixada, a la recta de Can Penasso fins a Palma, al vertiginós ritme de 32 quilòmetres per hora. Una barbaritat per a l’època. Amb l’esglai de la filla que podeu suposar, l’empresari li va amollar una bona esbroncada al conductor. Aquest es va justificar explicant que s’havia estimat més no frenar per no encalentir els frens i per por de patir un accident.

El setembre del 1900 es va establir l’obligatorietat de dotar de matrícula –és a dir, d’identificació– aquells cotxes sense cavalls. I el primer de tot l’Estat, amb data de 31 d’octubre següent, fou també un Clement, aquest corresponent a Josep Sureda Fuentes, del barri de Santa Catalina de Palma. Era un antic maquinista de vaixell jubilat, que tal vegada hauria conegut el nou invent en les seves travessies. Li va correspondre, per descomptat, la matrícula PM-1 –de Palma de Mallorca; perquè tots els automòbils de les Balears dugueren les inicials de la capital de la província, fins al 1997, quan es va canviar a IB.

Límit: 28 quilòmetres per hora

El mateix reglament del govern estatal establia que tot aquell que volgués conduir un vehicle de motor havia de ser degudament autoritzat pel governador provincial, per a la qual cosa havia de ser examinat sobre les seves aptituds. Exàmens als quals devia regir una certa màniga ampla. La velocitat màxima a la qual es permetia conduir era de 28 quilòmetres per hora. El xofer dels Tous hauria estat sancionat.

Així mateix, els cotxes havien de dur “una botzina o campana de timbre sonor”, per alertar de la seva presència als desacostumats vianants. Si en aquells temps un automobilista s’hagués permès circular sense fer-la sonar, assegura Fábregas, “hauria estat linxat” per la concurrència, i els mateixos agents de l’ordre s’haurien afegit al càstig a l’insensat.

Segons el periodista Luis Ripoll, el PM-8 va correspondre a un camió de viatgers, a Menorca, que podia arribar als 25 quilòmetres per hora, una velocitat llavors respectable. Velles fotografies mostren alguns dels primers vehicles circulant pel port de Maó o per la cèntrica plaça del Príncep de la mateixa ciutat. Dels anys trenta ens consta un vehicle de motor aparcat vora les barques del port d’Eivissa.

Cap al 1907, el parc automobilístic pujava a només 32 vehicles. Per descomptat, calia una bona posició econòmica, per permetre’s una despesa aleshores més que notable. No resulta sorprenent que entre els propietaris del moment es trobassin llinatges nobiliaris, com Dezcallar, Gual de Torrella, Montaner i el marquès de la Torre, entre d’altres.

Només hi havia aleshores a les Illes una persona que fos posseïdora no d’un automòbil, sinó de dos: Manuel Salas Sureda, el gran competidor de Joan March, precisament dedicat al negoci del petroli i la gasolina. Un dels seus cotxes fou de la mítica marca Hispano Suiza i ell va estar molt lligat al Reial Automòbil Club de Mallorca.

Amb un mercat tan reduït, resulta lògic que aleshores només existissin a Mallorca un únic garatge on deixar el cotxe, i també un únic taller de reparacions. A l’hort del Rei, a Palma –llavors un descampat, no uns jardins– varen instal·lar el seu garatge els germans Pere i Ramon Gomila, que després el traslladaren a la Rambla. Ramon Gomila va establir un dels primers rècords de velocitat: pujar en el seu vehicle d’Inca al monestir de Lluc en només catorze minuts. Un altre el va aconseguir, més endavant, Jaume Colomer: de Palma a Palma passant per Llucmajor, Campos, Felanitx, Manacor, Artà, Santa Margalida, sa Pobla i Inca, a l’esgarrifosa velocitat mitjana de 65 quilòmetres per hora. El pare de Pere i Ramon, Joan Gomila, fou el subministrador d’aquelles botzines, tan imprescindibles aleshores, que se semblaven més a mànegues de reg que no als clàxons dels nostres dies.

Amb apotecari i capellà, per si de cas

Pel que fa al subministrament de combustible, els primers anys de circulació d’automòbils per les carreteres de les Illes, els seus conductors l’havien d’anar a cercar en llaunes. Fou precisament Manuel Salas qui va crear una marca pròpia de gasolina, Águila, i va editar un mapa, indicant-ne els sortidors disponibles a Mallorca, Menorca i Eivissa. La constitució del monopoli estatal de Campsa –una iniciativa de la dictadura de Primo de Rivera– va fer rodar per terra el que havia estat el millor negoci emprès per aquell mallorquí entusiasta de l’automoció.

La xifra de cent vehicles matriculats no es va aconseguir fins al 1911. Per cert, que la matrícula PM-100 mai no la va lluir cap cotxe: s’havia reservat, potser per a algú important, però va quedar sense adjudicatari. La PM-101 la va exhibir un Ford –havien arribat els americans– propietat de Josep Zaforteza Orlandis, per descomptat un altre aristòcrata, perquè els automòbils no eren precisament econòmics. Un cotxe “bo i barat”, també de la marca Ford, segons la campanya del 1912 que ho anunciava, se situava entre les 5.700 i les 7.800 pessetes. Els preus d’altres marques es podien disparar fins a les 15.000 o 20.000.

Cap al 1921, La Última Hora anunciava un “model popular” al mòdic preu de 13.500 pessetes. Un Chevrolet Torpedo, en canvi, baixava fins a les 7.000 pessetes. Per fer-nos una idea, aleshores un aeroplà o un hidroavió oscil·laven entre les 8.000 i les 9.000 pessetes. Un vehicle de motor era un signe d’ostentació: alguns dels primers automòbils de Mallorca no foren adquirits com a mitjà de transport –que també– sinó per exhibir-los als patis de les cases dels seus propietaris, cas de Tito Alomar a la seva residència del carrer de Sant Feliu de Palma. Millor això que veure’ls circular pels camins polsosos de l’illa, fent un renouer de mil dimonis.

Entre els primers aventurers dels automòbils a Mallorca figuren Rafel Blanes i Antoni Amorós, que realitzaven els seus recorreguts per la comarca d’Artà. Els solien acompanyar un apotecari i un capellà. Per si de cas: no fos que necessitassin els serveis de l’un, o de l’altre. Ha quedat constància, així mateix, de les primeres dones audaces que gosaren posar-se al volant d’aquelles màquines infernals: Mercè Borràs, Joana Salvà, Maria Martorell i Catalina Gelabert, ja als anys vint.

Aquell decenni dels ‘feliços 20’ fou de creixement espectacular de l’automobilisme. El 1919 encara només hi havia 273 vehicles de motor a les Illes, mentre que el 1930 ja havien pujat a 5.092. És a dir, s’havien multiplicat per devuit en només deu anys. A la dictadura de Primo de Rivera li va pegar per l’obra pública –es veu que és una obsessió dels dictadors: Franco també inaugurava pantans constantment– i es construïren 10.000 nous quilòmetres de carreteres a tot l’Estat. A les Illes no arribàrem a tant, és clar, però sí que es varen dur a terme algunes intervencions, entre les quals els trajectes d’Andratx a Estellencs, de Maó a Fornells i de Sant Llorenç a Capdepera.

Per descomptat, hi va haver qui va veure en aquell nou mitjà de transport grans possibilitats amb vista a una activitat que aleshores tot just s’iniciava, però que semblava que tenia futur: el turisme. Dos socis, Maroto i Vidal, adquiriren uns quants Hispano Suiza descapotables, amb l’objectiu de dur els visitants a conèixer les belleses naturals de les Illes: Miramar, Deià, Port de Sóller, Biniaraix i Fornalutx. Arrancava el que seria una ben destacada activitat econòmica dels mallorquins, fent servir dues innovacions aleshores. Des de llavors que no hem aturat.

Informació elaborada a partir de textos de Luis Ripoll, Luis Fábregas, Sofía Rotger Salas, Miquel Àngel Casasnovas, Sebastià Serra Busquets, Susana Sueiro Seoane, Jaume Peralta Aparicio, la Gran Enciclopèdia de Mallorca i el col·lectiu ‘Fotos Antiguas de Mallorca’.