Què hi ha darrere de les imatges dels poderosos?

GironaLes imatges que els polítics, banquers, policies o empresaris difonen a la premsa o a les xarxes socials no són gratuïtes. Tots els àmbits del poder tenen gabinets de comunicació especialitzats i caps de protocol al seu servei per dissenyar fins al mil·límetre la posada en escena davant de les càmeres. A simple vista les imatges que envien al món poden semblar naturals, espontànies i innocents, però, en el fons, estan perfectament estudiades per transmetre un missatge concret, interessat i carregat d'ideologia.

Aquest és el punt de partida d'El poder en escena (Galaxia Gutenberg), un llibre comunitari editat pels professors Alan Salvadó (Barcelona, 1981) i Jordi Balló (Figueres, 1954), resultat del projecte d'investigació sobre els motius visuals en l'esfera pública realitzat a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). En l'obra, adreçada a un públic expert, però també amb un evident caràcter divulgatiu i pedagògic, una cinquantena d'acadèmics de diferents universitats catalanes analitzen la iconografia oculta del poder en exemples visuals absolutament quotidians i coneguts. Aquests són quatre dels exemples més rellevants que apareixen en el llibre:

Cada vegada que els Mossos, la Policia Nacional o la Guàrdia Civil capturen terroristes, falsificadors, traficants o assassins, sempre hi ha un equip responsable de disposar tot el material decomissat sobre un altar per fotografiar-lo. Sembla impropi de la seva feina, però, com si fossin pintors barrocs dels bodegons de natura morta, ordenen bitllets, armes o substàncies il·legals per compondre un quadre. Per a Jordi Balló, aquestes imatges, que s'envien a la ciutadania per informar de l'activitat policial, amaguen un discurs pervers que busca elevar els cossos de seguretat i criminalitzar els detinguts abans del judici: "El bodegó policial és una obra mestra de la comunicació visual perquè aconsegueix transmetre ideologia sense necessitat de semblar propaganda", defensa l'autor. Els feixos de bitllets, per exemple, serveixen de prova irrefutable per culpabilitzar els detinguts del pecat de l'avarícia davant de la població, o les bosses de droga trobades dins d'objectes insospitats com brics de suc o ossets de peluix s'utilitzen per posar medalles a la unitat canina i aplaudir els policies de l'operació. "Els responsables de protocol i comunicació són persones anònimes, però tenen un impacte i una influència en tota la població superior a la de qualsevol cineasta", conclou Balló.

"Tota la complexitat abstracta del discurs d'un líder polític es pot concentrar en un gest tan simple com caminar", explica Alan Salvadó. Les passes d'un president en solitari transmeten un missatge contundent de solemnitat i èpica per dotar un canvi polític de transcendència històrica. Aquest imaginari s'ha construït sobretot al voltant de la figura d'Abraham Lincoln, amb exemples com el biopic de John Ford (1939), que acaba amb una caminada del protagonista cap a l'horitzó que es fon amb la seva estàtua al Capitoli, metàfora dels valors fundacionals d'Amèrica i la promesa de justícia i la democràcia.

Des de llavors, molts polítics contemporanis han imitat aquest dispositiu, com Barack Obama o Donald Trump en les seves respectives cerimònies d'investidura —això sí, envoltats de guardaespatlles—. També Emmanuel Macron, que, la nit que va guanyar les eleccions, va voler creuar de nit la plaça de Louvre sense ningú, amb la Novena simfonia de Beethoven de fons, en una coreografia televisiva perfecta, assajada el dia abans. O Carles Puigdemont, que, després de centenars d'actes i fotos institucionals de grup amb tots els líders polítics del Procés, va decidir pujar les escalinates de la Generalitat absolutament sol el dia de la declaració d'independència suspesa del 10 d'octubre.

La filòsofa Marina Garcés posa l'accent en tot el conjunt d'imatges que es generen any rere any quan els nens arriben a classe el primer dia d'escola. Aquest moment, igual que la loteria de Nadal, les televisions l'emeten en directe cíclicament cada curs i representa el moment clau en què tot torna a la normalitat després de les vacances. "La loteria i el primer dia d'escola són dues escenes amb llàgrimes i alegria que apunten al somni més incòmode de les democràcies liberals: l'ascens social", defensa la filòsofa.

En les connexions en directe dels periodistes, es veuen nens contents de retrobar-se amb els amics després de les vacances i també d'altres que ploren perquè fan el pas d'entrar a les aules per primera vegada. No volen separar-se de l'espai familiar, deixar les joguines i fer-se grans. Segons Garcés, les televisions enregistren aquests plors dels infants per vendre el missatge que no és un dol cruel sinó una emancipació necessària i justa: convertint els centres escolars en plató per un dia, es vol reivindicar el sistema educatiu que regula el govern com un instrument de progrés i prosperitat que ordena i organitza la societat democràtica.

L'assalt al Capitoli nord-americà del 6 de gener del 2021 per part dels seguidors radicals de Donald Trump —replicat fa uns mesos pels fidels de Bolsonaro al Brasil— va trasbalsar el món sencer. Per als estudiosos Glòria Salvadó i Fran Benavente, aquest atac a les institucions democràtiques nord-americanes marca un precedent nou: perquè no buscava derrocar el poder, com la presa de la Bastilla durant la Revolució Francesa o els cops d'estat dels talibans contemporanis, sinó produir infinites imatges en directe susceptibles de ser virals per llançar un missatge al món.

Tots els assaltants portaven mòbil amb càmera per enviar el senyal via internet i, en comptes d'evitar la investidura de Joe Biden, que es va consumar uns dies després, volien convertir el cor de la democràcia americana en un plató per fer campanya. Anaven disfressats amb símbols primitius, tatuatges o roba de propaganda trumpista i, un cop van aconseguir trencar el cordó policial, cadascú va començar a generar el seu propi contingut viral sense rumb. Per als rebels, era més revolucionari fer-se fotos al despatx de Nancy Pelosi i fer malbé mobiliari oficial que no pas discutir sobre un programa electoral. "Va ser una farsa per alimentar la imatge d'un foc impostat que es propaga sense control i amenaça amb consumir la política", certifiquen Salvadó i Benavente.