Quan els funerals ocupaven els carrers de Barcelona i es podien sentir

BarcelonaFelip II va morir al monestir de Sant Llorenç de l'Escorial el 13 de setembre de 1598 després d'una llarga agonia. Abans de deixar anar l'últim sospir, com la majoria dels seus contemporanis, havia detallat al testament tot el que s’havia de fer després. Entre altres coses, havia ordenat que se celebressin vint mil misses per a la seva salvació. Com més misses, menys temps al purgatori, deia l'Església.

El monarca va morir a l'actual Comunitat de Madrid, però totes les ciutats del regne havien de celebrar els funerals. A Barcelona, els preparatius, com era habitual, van començar en el mateix moment en què va arribar la comunicació oficial, que havia de tenir la firma o bé del successor o bé de la reina. No va ser gens fàcil posar-se d’acord entre els poders fàctics de la ciutat, que havien de pagar part de les exèquies de la seva pròpia butxaca. Hi va haver debats molt controvertits. Un dels principals va ser on s’havia de col·locar cadascú.

Quan hi havia una mort, no només d’un monarca, sinó també de qualsevol ciutadà, els carrers de la ciutat es transformaven. Canviava el paisatge, no només visual sinó també sonor. Des de l’octubre del 2022, un equip de la UAB investiga com les processons van transformar la capital catalana entre els segles XV i el XVIII. Part del seu projecte, How processions moved: sound and space in the performance of urban ritual finançat per l’European Research Council es va presentar el mes passat a les Jornades sobre les Basíliques Històriques de Barcelona.

"Les processons eren molt inclusives, tothom s’havia de preparar per morir i cada difunt tenia una parròquia o església parroquial que es mobilitzava per fer la processó", explica la investigadora Tess Knighton. N’hi havia més de dues al dia i els capellans sortien de la catedral o de les esglésies parroquials per administrar l’extremunció i després traslladar els cossos al lloc de sepultura. Des de les finestres i les portes de les llars, els ciutadans observaven el pas, sovint també l’acompanyaven, i la pompa variava segons els recursos econòmics i l’estatus social del difunt. Sempre hi havia aigua beneïda, creus, espelmes i sobretot sons.

Una manera de demostrar l'estatus

"Són rituals urbans que ens ofereixen molta informació sobre com funcionava la ciutat, com era la vida quotidiana, les xarxes i les relacions entre les diferents institucions", destaca Knighton. "El nombre de capellans podia variar moltíssim i no sempre depenia de l’estatus econòmic. Moltes dones, per exemple, potser no tenien gaires diners, però podien arribar a demanar vint-i-quatre sacerdots", afegeix la historiadora britànica. La processó era l’última expressió social, la darrera vegada que una persona podia demostrar el seu estatus, i se li donava molta importància. Les diferents confraries tenien sons de campana distintius i, quan se sentien, els membres de la confraria s'havien de mobilitzar. De fet, estaven obligats a parar l'activitat laboral i participar en l’enterrament de la seva associació professional.

Els seguicis recorrien diferents carrers i el perímetre recorregut variava segons el poder del difunt. "Per exemple, tant en el cas dels reis com en el dels bisbes es feia un recorregut diferent, no es tornava pels mateixos carrers, per ampliar així al màxim la ruta", explica l’investigador Sergi González. Durant el recorregut, s’havien de fer diferents parades. La mort es podia sentir de manera diferent segons el barri. Hi havia zones i carrers que havien de suportar un impacte sonor molt més gran. Per exemple, els veïns de Santa Maria del Pi estaven molt més exposats. No tots els seguicis eren iguals i la seva magnitud depenia dels pressupostos. S'havia de detallar el nombre de sacerdots, sagristà, mestre de cant, escolanets, si hi hauria cant pla o polifonia...

En el cas de la mort d’un rei, tota la ciutat parava. No podia treballar ningú i tancaven tots els tallers i les botigues i hi havia l’obligació d’anar a pregar per l’ànima del difunt. "L’impacte que tenia el funeral d’un rei a la ciutat era enorme. Per exemple, quan Joan II va morir a Barcelona el 19 de gener de 1479, les cerimònies van durar deu dies. Milers de persones van anar a acomiadar-se'n", detalla Knighton. Eren rituals on tot estava previst perquè s’havia escrit tot i se seguia fil per randa el que s’havia de fer. A la vigília es llegien textos i cants litúrgics a la catedral i l'endemà es feia la missa dels difunts. Els infants eren un element molt important en els actes funeraris. No només en els dels reis. "Ho eren per la seva innocència i es creia que la seva presència facilitava l’ascens al cel", específica Knighton. Al difunt se'l tapava amb una tela de color taronja, vermell o groc.

Els conflictes polítics s'escenificaven als funerals

Tal com eren els funerals, era també una escenificació del moment polític. La mort de Felip II de Castella, el 1598, va crear molta tensió. A més, dies abans de la seva mort havia aparegut un escrit satíric contra la monarquia a la porta de la Casa de la Ciutat que no va fer gens de gràcia al virrei, el duc de Feria. Quan es va comunicar oficialment la seva mort, els consellers van ordenar que la persona que acostumava a tocar la campana de la ciutat, acompanyat de dos homes i muntat a cavall, anés per tots els carrers de Barcelona pregonant la mort del rei. El primer pregó es va fer a la Casa de la Ciutat: "Devots cristians i cristianes: Pregau a Déu per l'ànima de la sacra catòlica real majestat del rei Felip senyor nostre, que és passat d'aquesta vida en l’altra".

La polèmica va venir quan les institucions i poders de la ciutat van haver d’establir els termes de la celebració i els rituals de les exèquies, així com els llocs que ocuparia cadascú. Tots els poders de la ciutat, i sobretot els consellers i el virrei, van sortir en processió i van portar el pal·li. El divendres 9 d’octubre es van celebrar les exèquies a la catedral de Barcelona. Els primers a arribar a la Casa de la Ciutat, entre les set i les vuit del matí, van ser els consellers, juntament amb els prohoms i oficials del Consell de Cent. D’allà van partir en processó cap a la catedral i van pujar a l’altar major. No van poder seure al lloc habitual, als bancs col·locats al costat de l’Evangeli, sinó que ho van fer al costat de l’Epístola. Al costat de l’Evangeli s’hi va seure el virrei. Hi havia un altre problema. Els bancs del virrei del Consell Reial tenien respatller i els dels consellers no. Ho van resoldre utilitzant els que hi havia a la sala capitular de la catedral.

Felip II havia jurat, com tots els seus predecessors, respectar les lleis i els privilegis del Principat, però els seus representants, virreis i membres de l’audiència reial van topar sovint amb els diputats de la Generalitat i d'altres institucions com el Consell de Cent de Barcelona. Les institucions catalanes van denunciar la falta de respecte dels virreis cap als seus privilegis i la castellanització creixent de l'Església. I tota aquesta tensió també es va traspuar als seus funerals.