PalmaEl 1968, esclatà a França, i després a tota Europa, una revolució cultural coneguda com la del “Maig del 68”. Era l’enfrontament d’una generació de joves, fills dels qui varen viure la guerra europea, contra la generació dels seus pares i les seves institucions. Era una lluita contra la societat patriarcal. Alguns eslògans d’aquell maig podrien ser vigents avui: “Visca la comunicació! ¡Mori la telecomunicació!”, “Pensar junts, no. Empènyer junts, sí”, “Decret l’estat de felicitat permanent”, “Canviar la vida. Transformar la societat”... i molts altres.
Políticament, Europa anava canviant de manera accelerada en un ambient de creixement econòmic important i de fe en la Unió Europea. Irlanda, Dinamarca i el Regne Unit entraven a la Comunitat. La democràcia era el sistema polític majoritari i només Espanya i Portugal restaven en mans de dictadors. Salazar, a Portugal, cauria el 1974 amb la famosa revolució dels clavells vermells, un gran incentiu a l’oposició franquista.
La situació general espanyola era encara de creixement econòmic, dins el cicle expansiu conegut com el “miracle econòmic espanyol” del 1959 al 1973, any en el qual vàrem entrar en la crisi internacional. L’any 1974 l’agricultura representava el 10% del PIB, la indústria el 40% i el sector de serveis el 50%. El nombre de turistes a Espanya era de trenta-quatre milions i a Mallorca de tres milions. El creixement de la població de 1960 a 1975 va ser el més gran de tota la història d’Espanya. La meitat de la població ja vivia en ciutats. Els pocs conflictes laborals dels inicis dels 60 en la mineria varen passar als 1.600 el 1970.
Els líders principals del sindicat il·legal i majoritari, CCOO, varen ser detinguts i jutjats pel nefast i famós Tribunal de l’Ordre Públic (TOP) el 1972 en el famós procés “1001”. Marcelino Camacho, el líder de CCOO detingut, quan va sortir de la presó el 1973 després de l’atac de la dictadura contra el sindicalisme, declarava: “Ni ens domaren, ni ens doblegaren, ni ens domesticaran”. Un informe del mes d’abril de 1974 del Govern Civil sobre la situació política a les Balears conclou amb l’existència de tranquil·litat general, encara que més de 500 estudiants i obrers es manifestaven a Palma contra el procés 1001 convocats per CCOO. A l’altre costat, el franquisme de Ciutat, que sentia que el final era a prop, es manifestaven amb unes 2.000 persones i s’organitzaven amb caravanes automobilístiques.
La crisi econòmica ja era evident, així com altres aspectes essencials com l’evolució de l’Església cap a la democràcia, l’augment dels joves estudiants i l’aparició d’ETA, feien un escenari molt difícil per a la pervivència del règim franquista. Políticament, la successió estava en marxa. El 1969, quan Franco tenia 77 anys i veia minvades les seves facultats físiques, el príncep Joan Carles va acceptar la proposta de ser nomenat rei per succeir a Franco, dins una “monarquia franquista”, “perquè tot quedi fermat i ben fermat”.
Més endavant, el desembre de l’any 1973, un atemptat espectacular va posar fi a la vida de Carrero Blanco, que concentrava tot el poder i presidia la tasca del govern. Aquest fet va accelerar la descomposició del règim i, amb la màxima de “morir matant”, es va afusellar a Puig Antich el 1974, i el setembre de 1975 a tres membres del FRAP i dos d’ETA politicomilitar.
Segons ens relata l’estudi de cronologia del CEDOC el 14 de novembre de 1975: “Davant les protestes internacionals per l’execució de cinc activistes del FRAP i ETA, i que la Comunitat Econòmica Europea trenqués relacions amb Espanya per aquest motiu, dos milers d’eivissencs es reuniren davant la Delegació insular del govern per expressar la seva lleialtat al règim. Carlos de Meer pronuncià unes paraules que feren la volta al món: ‘que es fiquin el mercat común allà on els càpiga’”.
