Qui fou el primer parlant?

PalmaCom és ben sabut, els infants solen fer als adults preguntes que són difícils de respondre. Una que m’han fet més d’una vegada és: qui va ser la primera persona que va parlar? O una variant de la mateixa: com varen començar a parlar les persones? És una pregunta que ha intrigat la humanitat des de fa mil·lennis.

Nombroses cultures al voltant del nostre esfèric planeta han mirat d’explicar l’origen del llenguatge i la diversitat de les llengües mitjançant mites que vinculen directament la parla amb l’origen de la humanitat i amb la intervenció divina. És ben coneguda la tradició bíblica, segons la qual el llenguatge sorgeix amb l’ésser humà: Adam posa nom als éssers del Paradís, creant així les primeres paraules. La diversitat lingüística s’explica al Gènesi a través del càstig de la Torre de Babel, quan Déu confon les llengües dels homes com a resposta a la seva supèrbia en intentar arribar al cel.

Mites paral·lels

Aquest mite troba curiosos paral·lels en altres tradicions. Al folklore irlandès, el llegendari rei Fénius Farsaid, suposat creador de l’alfabet ogham, hauria participat en la construcció de la Torre de Babel. Textos medievals com el Lebor GabálaÉrenn o l’Auraicept na n-Éces el presenten com a descobridor de diversos alfabets i consideren l’ogham el més perfecte pel fet de ser el darrer que fou creat.

Els antics grecs també creien en una llengua originària única, concedida per divinitats primigènies, i atribuïen a Hermes la creació de noves llengües, fet que explicaria la divisió de la humanitat. A més, Hermes estava associat tant a la comunicació com a la interpretació del significat, origen del terme ‘hermenèutica’. A la mitologia nòrdica, la facultat de la parla és un dels dons divins atorgats als primers humans, mentre que a la tradició hindú la deessa Vach personifica la parla i el coneixement.

A l’Índia, a l’Àfrica i a la Polinèsia, diversos pobles expliquen la multiplicitat de les llengües com a conseqüència de càstigs divins, catàstrofes naturals, fams o intents humans d’arribar al cel mitjançant torres o pagodes. En moltes cultures africanes i americanes es repeteix la idea d’una llengua única original que es fragmenta després d’una dispersió forçada de la humanitat.

Entre els pobles amerindis, la població original d’Amèrica, els mites atribueixen la diversitat lingüística a inundacions, migracions guiades pels déus, conflictes socials o fins i tot disputes trivials. En tots els casos, el llenguatge apareix com un tret essencialment humà, estretament lligat a l’ordre social i còsmic. Aquestes narracions mostren que, malgrat la distància geogràfica i cultural, les societats han recorregut a explicacions sorprenentment similars per comprendre l’origen del llenguatge i de la seva diversitat.

Tot plegat ens fa notar que la pregunta que ens fa l’infant és una pregunta molt important, i també molt difícil de respondre. Una part dels lingüistes, especialitzats en l’evolució del llenguatge i de les llengües, fa molts d’anys que cerca formes i maneres de deduir i descobrir com va ser que sorgí el llenguatge. Hom podria pensar que va sorgir per a comunicar-se, però si ens fixam bé, els animals es comuniquen, les plantes es comuniquen, i no fan ús d’un llenguatge com el nostre, amb unes llengües tan sofisticades, amb unes oracions tan complexes.

En efecte, aquesta àrea de la ciència ha fet que lingüistes estudiïn com són els diferents sistemes de comunicació animal, i els comparen, i miren d’esbrinar què és comú i què és particular de cada espècie. És una àrea de la lingüística amb un grau altíssim d’interdisciplinarietat, i hi trobareu lingüistes que llegeixen sobre biologia, sobre la fauna del nostre planeta. Per exemple, un treball obligat és el que va fer Karl von Frisch quan l’any 1967 va aconseguir desxifrar la manera com es comuniquen les abelles. Resulta que, en abstracte, el sistema de les abelles té uns patrons similars a com els humans codifiquen el significat en morfemes i mots. Però no fan oracions com les nostres, amb els verbs transitius, intransitius (que tant entusiasmen els joves a l’institut), amb declinacions o preposicions. Aquest aspecte és molt més difícil de trobar a la natura.

Cants generacionals

Al segle XIX, Charles Darwin, al seu llibre The Descent of Man, observà que moltes espècies d’ocells tenen la capacitat de fer uns cants meravellosos, i que els transmeten a la següent generació. El japonès Kazuo Okanoya fa dècades que estudia la manera com es comunica un ocell en particular, el maniquí de carpó blanc (Lonchura striata) i hi ha trobat moltes similituds amb la fonologia humana. Però en certes espècies el desenvolupament d’aquesta capacitat s’ha de fer quan els pollets són joves, perquè si es triga massa, passa com amb els humans i el llenguatge: es pot perdre el moment per a desenvolupar aquesta capacitat. És el que s’anomena ‘període crític’: un cop passat, l’individu no pot desenvolupar bé (o gens) una determinada capacitat.

Cal esmentar els cants de les balenes, uns animals meravellosos que mostren una capacitat comunicativa extraordinària. S’han analitzat els seus cants i s’ha pogut comprovar que contenen una estructura molt més complexa que no semblava inicialment. Malgrat les sospites, encara no s’ha pogut desxifrar el significat de les unitats dels cants.

Els humans fan ús del llenguatge tantes vegades al dia i en tantes de situacions diferents, que de vegades no som conscients de la meravella que representa aquesta capacitat cognitiva. Fa sis milions d’anys que els ancestres dels ximpanzés i els humans se separaren, i el resultat, pel que fa a la comunicació oral, ha estat el llenguatge en el cas dels humans, una capacitat que cap ximpanzé no ha pogut desenvolupar mai, ni tan sols aquells que foren criats entre humans des del seu naixement. Però, com va començar, tot això? En quin moment de l’evolució humana aparegué el llenguatge? El misteri continua sense ser desvelat, però els lingüistes no desisteixen, sinó ben al contrari!