Filosofia discafòbica (VI)

PalmaEl debat filosòfic sobre la vida i la mort dels infants discapacitats entra en una nova dimensió amb les reflexions bioètiques de Peter Singer i els seus seguidors. La preocupació d’aquest autor utilitarista pels nins incapacitats afectats de greus malalties incurables i les seves derivacions ètiques i mèdiques està molt present en tota la seva obra, i especialment forma part dels seus articles d’actualitat més polèmics. En els assaigs Dessacralitzar la vida humana (2003), Singer compara els nins amb retard mental amb animals com les moneies, els ximpanzés i els porcs, i afirma que els humans que neixen retardats es veuen superats per aquestes espècies en habilitats comunicatives, resolució de problemes i capacitat de sentir dolor. L’igualitarisme de capacitats li serveix per combatre l’especisme o discriminació moral consistent a posar els interessos de l’espècie humana per damunt dels de la resta d’espècies animals. En el capítol 7 del llibre, adopta la idea que la vida dels acabats de néixer és reemplaçable, de la mateixa manera que la dels animals inconscients i, per tant, deixa de ser sagrada a causa de la seva impersonalitat i mancança d’interès a continuar vivint. Segons el principi de reemplaçabilitat, seria ètic i lícit matar un “nin anormal” en les primeres setmanes de vida, perquè podria ser substituït per un fill “normal” en un futur embaràs.

Singer defensa que s’hauria d’instaurar la pràctica mèdica de matar directament els infants amb defectes greus en comptes de deixar-los morir lentament, perquè d’aquesta manera s’evitaria que patissin una llarga agonia. Per Singer, aquest infanticidi particular tindria conseqüències beneficioses també per als pares i el personal sanitari perquè els estalviaria sofriment i estrès psicològic. Singer no concreta gaire com s’hauria de provocar aquesta mort, només indica que hauria de ser una mort compassiva, suau i indolora. La doctrina moral que santifica la vida humana és atacada específicament en el capítol 15 a través de les crítiques dirigides contra els partidaris de donar un valor únic i superior a la vida humana per raons religioses o morals. Singer observa que la prohibició de donar mort a qualsevol membre de l’espècie humana està associada a la discriminació especista i està arrelada històricament a l’ètica i tradició cultural cristiana, però recorda que aquesta consideració moral de conservar la vida humana no existia en les societats antigues precristianes, en les quals l’infanticidi dels nins nascuts malalts o deformes no només era permès, sinó que constituïa una norma moral obligatòria que no generava cap mena de remordiments ni culpa. Singer atribueix les resistències socials i polítiques a l’avortament, i l’infanticidi, a la influència del pensament cristià i a la manca de reflexió i progrés moral de la humanitat.

En un dels fragments més polèmics del llibre, romp el tabú que sacralitza la vida humana i la discriminació especista a través d’un dilema moral que consisteix a haver de decidir si es prova una nova droga que sembla eficaç en el tractament de malalties greus en petits humans retardats o en moneies. Singer resol el dilema a favor dels animals no humans i es decanta perquè la droga s’experimenti en els humans retardats, perquè pensa que s’arribarà a una conclusió de manera més ràpida, amb menors subjectes i, per tant, amb menor patiment. En el capítol 16, escrit conjuntament amb l’estreta col·laboradora i col·lega Helga Kuhse, es planteja de nou si els nins amb una greu discapacitat incurable haurien de continuar vivint. Aquesta vegada parla del criteri més adient per decidir sobre la perllongació o escurçament de la vida d’un infant greument incapacitat i diu que no pot ser la qualitat de vida futura ni la possibilitat de viure una vida digna, ja que els interessos i desitjos del nadó estan limitats a no sentir dolor i estar ben alimentat a curt termini i estan determinats també per la incapacitat d’anticipar i recordar el dolor, i valorar l’existència i, en definitiva, per la discontinuïtat mental existent entre l’infant i el futur jo adult. Una vegada descartats els interessos del nadó, com a principi orientador de qualsevol decisió ètica, els autors donen prioritat a l’impacte familiar que tindria la seva supervivència, així com la consideració dels interessos d’altres possibles fills encara no nascuts.

En el llibre Ètica per al món real (2018), Singer inclou dos articles en els quals tracta sobre la vida i la mort de nins prematurs amb elevat risc de desenvolupar una discapacitat funcional. En el primer, titulat Tractar (o no) els més petits, es planteja si s’ha d’establir alguna restricció a l’hora de tractar mèdicament els nadons prematurs, a partir del cas d’Amillia Taylor, l’anomenada “nina miracle”, supervivent al part, amb només vint-i-tres setmanes de gestació i un pes de només 280 grams. Singer aporta dades d’un seguiment fet a nadons d’una zona d’Austràlia, segons les quals cap nadó de menys de vint-i-tres setmanes havia aconseguit sobreviure i dels nascuts a les vint-i-tres setmanes, dues terceres parts acabaven sofrint algun tipus de discapacitat funcional. Aquest estudi també posava de manifest que un terç de tots els nadons supervivents d’aquesta edat gestacional acabaven manifestant un retard greu en el seu desenvolupament. A partir de la informació extreta d’aquesta investigació, Singer exposa dues alternatives, encara que es decanta per la segona. La primera opció plantejada consisteix a no assistir els nadons nats abans de les vint-i-quatre setmanes, mentre que la segona és deixar la decisió en mans dels pares, que haurien d’elegir si es veuen capacitats per criar amorosament i de bon grat un infant amb minusvalideses greus. En qualsevol cas, destaca la importància i l’estalvi econòmic que suposaria per a la comunitat no haver de tractar de salvar la vida d’aquells nadons prematurs amb una supervivència incerta i elevada possibilitat de patir alguna invalidesa.

Eutanàsia aplicada a nadons

En el segon dels articles mencionats, Parlem clar sobre l’assassinat pietós dels recent nats, analitza l’eutanàsia aplicada a nadons i estableix una comparació entre la situació dels Països Baixos i Nord-amèrica, a partir d’una notícia sobre el no processament judicial a dos metges holandesos que practicaren l’eutanàsia a vint-i-dues criatures acabades de néixer en un període de set anys en un país, l’holandès, en el qual l’eutanàsia voluntària és legal. Singer fa referència al Protocol de Groningen, que permet posar fi a la vida dels infants que experimentin un patiment insuportable, i es mostra partidari de matar els infants que hagin de tenir una vida que no mereixi ser viscuda, i de fer-ho tant de manera activa com passivament. Per Singer, la discussió ètica s’ha de centrar exclusivament en els nadons que poden sobreviure amb gran patiment, però sense el suport de cures intensives; en canvi, no seria objecte de controvèrsia posar fi a la vida dels nadons amb lesions cerebrals greus que necessiten cures intensives, ni tampoc la d’aquells altres que tanmateix tenen un elevat pronòstic de morir poc després de néixer.