Filosofia discafòbica (II)

PalmaEn el present recorregut per la filosofia que denigra els discapacitats s’ha de fer referència a la fisiognomia i les creences de Pitàgores, Aristòtil i altres filòsofs membres de la seva escola, entorn de la idea que es pot conèixer el caràcter d’una persona a partir de l’estudi del seu rostre i la seva aparença corporal. Sembla que Pitàgores aplica els coneixements fisiognòmics a la selecció dels membres de la seva escola de manera discriminatòria, impedint l’ingrés dels aspirants que no tinguin el cap i el cos ben proporcionats. Aquest saber més o manco intuïtiu s’acaba sistematitzant en el tractat peripatètic i pseudoaristotèlic anomenat Fisiognòmica, escrit al voltant del segle III aC per un autor desconegut, deixeble d’Aristòtil, que els experts denominen habitualment com a Pseudo-Aristòtil, per la seva proximitat al pensament del mestre. Aquest manual contribueix a divulgar una imatge física que anirà associada als discapacitats i que permetrà distingir-los dels altres caràcters humans més moderats, valents i ben dotats. Així, en el capítol III, es diu textualment que el discapacitat o imbècil es caracteritza per tenir, entre altres trets, “el front ample, arrodonit i carnós (...), les galtes amples i també carnoses; les anques rabassudes; les cames grans; el coll gruixat; el rostre carnós i bastant allargat”, a diferència dels trets del capacitat o intel·ligent, que té “la carn molt humida i suau al tacte (...), el to corporal és rosat i net; la pell suau; el cabell no gaire dur ni tampoc gaire fosc; la mirada brillant, humida”. L’ideari fisiognòmic està sintetitzat encertadament en el famós adagi del filòsof romà Ciceró que diu que “la cara és el mirall de l’ànima”, en el sentit reduccionista d’identificar l’estat de l’ànima amb el cos. La descripció fisiognòmica dels caràcters també valora les semblances amb els animals i el seu temperament, menyspreant els necis per tenir els llavis gruixats com els ases i els micos.

El mateix Ciceró jutja que les malalties que afecten els sentits, com la ceguesa i la sordesa, si van acompanyades d’altres dolors corporals molt violents i duradors són motius suficients per suïcidar-se. Malgrat aquesta afirmació tan contundent, en uns paràgrafs anteriors del mateix Llibre V de les Qüestions tusculanes, es mostra més comprensiu i opina que els savis han sabut enfrontar la ceguesa i la sordesa sense lamentacions, sabent valorar positivament alguns avantatges de la sordesa, per exemple, el benefici de no sentir alguns sons dolorosos, com els dels porcs quan els escorxen i el guany de no sentir-se destorbats pel so de la mar en els moments de descans. Com a consol més general, Ciceró adverteix que els sords encara poden gaudir dels plaers de la vista i els cecs, dels de l’oïda. També posa l’exemple de l’estoic Diòdot, al qual la ceguesa no va impedir mantenir les seves ocupacions habituals de tocar la lira i d’ensenyar geometria, i cita també el cas de Demòcrit, el qual, malgrat la ceguesa, podia continuar distingint el bé del mal, el just de l’injust, i en definitiva, no li impedia viure feliç, encara que es pot deduir del que diu en el Llibre I que aquests exemples positius són marginals, en reconèixer que cal una gran intel·ligència per pensar sense l’auxili dels sentits.

Separar els dèbils dels sans

Sèneca, l’altre gran referent de l’estoicisme tardà, justifica els sacrificis dels deficients com una mesura racional útil per separar els dèbils dels sans, de la mateixa manera que es maten els cans rabiosos i els bous massa ferotges, i es degollen les ovelles malaltes per prevenir que el seu mal no infecti tot el ramat. En el Llibre I del tractat sobre La ira, convida a actuar contra “els monstres” i “els fills esguerrats” separant “els elements malsans dels sanitosos” i expulsant-los de la societat, perquè l’empitjoren. Això sí, com aquell que no vol, sense odi ni rancor. En el fons, Sèneca està convençut que els està alliberant de mals incurables i els està fent un bé. També fa una al·lusió puntual, però molt representativa de la gran animadversió personal que sent contra els idiotes, quan, a Les Cartes morals a Lucili, considera que són una càrrega. Concretament, a la Carta L, dedicada als defectes, relata la “gran aversió” que sent per una esclava fàtua anomenada Harpastes que estava al servei de la seva esposa, a causa de la seva insensatesa i manca de seny. Segons Sèneca, Harpastes representa una càrrega pesada i hereditària que es veu agreujada, a més, amb la pèrdua sobtada de la vista, un defecte del qual no acaba de ser conscient i que provoca situacions ridícules. Així mateix, a la Carta XCIV, que dedica als preceptes, no dubta a destacar la utilitat d’aplicar amenaces i càstigs als insensats que han perdut parcialment el seny.

Sèneca, a més, escriu una sàtira molt cruel contra l’emperador Claudi, titulada Apocolocintosi del diví Claudi, que hauria de traduir-se per Carabassarització, fent referència a la transformació en carabassa de Claudi, una manera simbòlica de tractar-lo de beneit. En aquest text brevíssim, d’unes vint pàgines, escrit després de la mort de Claudi, el descriu com un discapacitat d’aspecte inhumà i monstruós, fa befa de la seva semblança física, coixesa, tartamudeig, sordesa, capades i espasmes, de la seva veu ronca, travada i incomprensible, a la vegada que ridiculitza la seva conducta criminal i nècia. Els intèrprets no es posen d’acord sobre la motivació que va dur Sèneca a escriure aquesta obra tan diferent a la resta. Alguns consideren que és una propaganda política que cerca desprestigiar Claudi pòstumament, per tal d’afavorir els seus propis interessos polítics i els del seu protegit Neró, en contra de Britànic, fill de Claudi i legítim hereu al tro imperial de Roma. En canvi, altres intèrprets descriuen el text, més humanament, com una reacció passional i venjativa del filòsof, una celebració de la mort de l’emperador que l’havia desterrat a Còrsega, que embruta la seva memòria. En qualsevol cas, són abundants els fragments en què es burla dels defectes físics de Claudi i de la seva idiotesa. Per exemple, quan atribueix la deformitat del seu cos a la ira dels déus i quan posa en evidència les seves poques llums, destacant que no s’adona de la seva mort fins que no contempla el propi enterrament. També el fa quedar malament durant una controvèrsia amb August, recordant les seves dificultats de parla, i fent que el mateix August aposti el do més preuat, la seva llibertat, que no serà capaç d’articular tres paraules seguides, sense cap pausa ni interrupció. Com a prova de la seva neciesa, cita les darreres paraules que suposadament va pronunciar en la seva agonia final: “Crec que m’he cagat”. D’altra banda, explica que l’assemblea dels déus que ha de decidir sobre la seva divinització l’acusa de no tenir “cervell ni closca” i de ser un beneit ignorant, adorat com un déu, però pels bàrbars. Finalment, Claudi és expulsat de l’Olimp, i enviat a l’infern, un lloc on és menyspreat per les seves víctimes, que el tracten pitjor que un esclau, i és castigat al passatemps inútil de jugar als daus amb un gobelet foradat, en una imatge que recorda la condemna de Sísif d’haver d’empènyer una gran roca muntanya amunt, una i una altra vegada, perquè quan arriba al cim cau de nou rodolant fins a la vall, una acció tan inútil i absurda com el joc de daus de Claudi.