Filosofia discafòbica (I)

PalmaLa paraula discafòbia fa referència a actituds i conductes que fomenten l’odi, el rebuig i la discriminació cap a persones dependents i discapacitades. Avui en dia, s’aplica el terme discapacitat a aquells individus que tenen alguna limitació en les seves capacitats físiques, psíquiques o sensorials que en dificulta la inclusió social i l’exercici dels drets civils i polítics. Malauradament, hi ha indicis de discafòbia en la filosofia antiga, moderna i contemporània. Des dels orígens, la filosofia s’ha contagiat de les actituds populars intolerants i segregadores cap als discapacitats i n’ha anat elaborant en els seus textos una visió molt ofensiva i poc compassiva, atès que el tracta de dèbils mentals i usa una gran diversitat d’expressions despectives com invàlids, minusvàlids, deficients, imbècils, beneits, idiotes, cretins, desequilibrats, bojos, dements, furiosos, ineptes, malsans, retardats, incapaços, curts d’enteniment, curts de gambals, disminuïts, tarats, deformes, anormals, subnormals i monstres, entre d’altres.

La filosofia antiga discrimina i menysprea els discapacitats, sense fer gaires distincions entre nans, geperuts, guerxos, cecs, muts, sords, coixos, paralítics, infants amb greus malformacions i malalts mentals. En general, els filòsofs de l’antiga Grècia i Roma justifiquen els prejudicis socials contra les persones nascudes amb característiques físiques o qualitats poc convencionals, mancances motores i alteracions intel·lectuals, al·ludint a la seva idiotesa o incapacitat per participar en els assumptes públics, a la seva desviació en relació amb el cànon estètic de bellesa i perfecció. També justifiquen la discriminació perquè són una càrrega pesada per a les famílies i la comunitat, i a causa de la seva inutilitat a l’hora de contribuir en tasques defensives, ja que no podien integrar-se en les milícies ni participar en la defensa de la ciutat.

Creixement de la població

El pensament de Plató i Aristòtil, els filòsofs més destacats de l’antiguitat, es desenvolupa en un context històric en què els discapacitats eren sacrificats, empesos muntanya cap avall, ofegats tot just néixer o, en el millor dels casos, exhibits com a bèsties inhumanes, explotats com a captaires o abandonats a la seva sort. Plató fa referència a aquest tema en el capítol IX del Llibre V de La República, quan parla de la maternitat i la criança, i defensa la necessitat que l’estat practiqui l’eugenèsia de caràcter negatiu a través del control de natalitat i posi condicions i limitacions als drets reproductius dels individus. Aquesta política natalista està pensada per evitar el naixement de fills il·legítims, però també per evitar un creixement excessiu de la població, a més de ser una determinació que vol posar remei al problema que suposa el manteniment dels infants amb deformitats i malsans, i que aniria acompanyada de la seva segregació i ocultació. La finalitat que cerca amb la introducció d’aquesta mesura racista és doble: d’una banda, vol preservar l’excel·lència i la “puresa” de la raça i evitar que es mesclin els infants malsans amb els ciutadans “millors” i “superiors”; de l’altra, persegueix impedir la cria i l’educació de ciutadans inútils i incapaços de complir amb les funcions i obligacions públiques comunes.

A Les Lleis, Plató argumenta la necessitat de limitar el nombre de naixements per raons polítiques i econòmiques, també prohibeix la procreació per evitar un creixement desmesurat de la ciutat i una crisi alimentària i de recursos, a la vegada que aprova l’infanticidi d’aquells nadons que hagin nascut amb alguna deformitat, imitant el costum espartà. Concretament, en el Llibre VI, es preocupa per la salut dels fetus i prescriu als matrimonis que no procreïn quan es troben gats i sota els efectes del vi, perquè en aquestes condicions és molt probable que “tinguin fills anormals, indignes de confiança, mancats de caràcter o amb un cos defectuós”. Adverteix a les parelles que han de tenir cura i mantenir relacions sexuals moderades per tal d’evitar perjudicar la salut física i psíquica del fetus i prevenir naixements amb deformitats. En el llibre VII, recomana que les dides duguin els nins en braços i no els deixin caminar fins als tres anys amb la creença que d’aquesta manera es pot prevenir la coixesa. En el llibre XI, es preocupa per les conseqüències que planteja l’aplicació d’una llei matrimonial que no faci cap mena d’excepció i permeti que hi hagi desposoris amb malalts mentals i persones pertorbades, mutilades o que pateixen altres malalties corporals. La solució donada per Plató ara és la suspensió dels acords matrimonials i impedir que els discapacitats facin la vida insuportable a les seves parelles; per aquest motiu proposa que es faci una excepció a la llei que regula els matrimonis en general. També estableix un procediment legal mitjançant el qual els fills poden aconseguir la declaració d’incapacitat mental del seu pare, en el cas que creguin que ha perdut el cap i posen el patrimoni familiar en perill. En l’últim llibre, el XII, Plató completa la política discriminadora excloent els incapaços, en tant que ignorants, viciosos i malvats, del govern de la ciutat.

Orígens del sexe femení

És molt coneguda la desafortunada definició proporcionada per Aristòtil sobre els orígens del sexe femení, en què destaca que és el resultat d’una malformació i un error de la naturalesa, i que es pot llegir en el Llibre IV de la Reproducció dels animals. D’altra banda, Aristòtil comparteix les raons del seu mestre Plató per regular la procreació com a servei públic. En el Capítol XVI del Llibre VII de La Política, en primer lloc, es mostra molt preocupat per la salut dels infants. Per això, estableix que el legislador ha de tenir especial cura de la constitució física dels progenitors i ordenar que han de seguir una sèrie de regles si volen procrear. D’entrada, el legislador tindria l’obligació d’impedir que els ancians duguin fills al món perquè són dèbils i traslladen aquesta debilitat als infants. A més, és partidari d’estendre aquesta prohibició a les parelles massa joves, perquè transmeten la seva imperfecció als fills i donen lloc a infants esquifits, de baixa estatura, amb problemes de creixement i altres mancances, que no acaba d’especificar. Troba que ni la constitució atlètica ni la malaltissa són massa adients per als ciutadans. També defensa l’infanticidi a través d’una llei que prohibeix la criança de fills tarats o esguerrats i que especifica l’obligació d’exhibir aquests infants deformes, i d’abandonar-los sense auxili ni protecció, indefensos sota els efectes del fred, la fam o les feres, destinats a patir una mort segura. I es mostra partidari de limitar el nombre de nins a través de l’avortament, concretament controlant la natalitat d’aquelles parelles que s’excedeixen en el nombre de fills assignats per l’estat; això, amb la finalitat de mantenir un equilibri demogràfic. Finalment, a l’Ètica a Nicòmac, Aristòtil equipara els folls amb els bàrbars per la seva natural manca de raó, i els compara amb els animals que es guien per l’instint.