De l’article del pedagog i crític literari Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) a l’Avui (20-V-1999). Aquest diumenge és el 125è aniversari del naixement del periodista i escriptor Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957). En el pròleg escrit el 1989 per una novel·la inèdita (Tardes Chanel), Triadú veia que aquell text evocava un deix d’esnobisme trabalià. Dibuix: Trabal vist per Jaume Passarell.
De Vals se’n publicaren dues edicions en un any i una altra, la tercera, l’any següent, 1937, en plena guerra, i obtingué el premi Crexells del 1936, quan ja era una novel·la amb l’escuma dels dies d’una altra època allunyada violentament per sempre i sotmesa per obra d’uns i altres a un corrent conjuntural de desprestigi. Vals tingué, tanmateix, una bona acollida per part de la crítica (en general) a més del premi Crexells, i un bon èxit de venda. Tot i això, com a conseqüència del canvi polític, la quarta edició trigà gairebé vint anys a aparèixer. Fou a la Biblioteca Selecta, l’any 1956, mentre Francesc Trabal continuava exiliat a Xile, on morí dos anys després. [...] La reaparició de Vals amb una presentació actual, acurada, haurà servit per recordar-lo per mitjà de la seva obra més famosa i apreciada, malgrat que l’autor no fos de la mateixa opinió. Ja se sap que els escriptors sovint prefereixen l’aneguet lleig o qui sap si s’ho pensen i, fins i tot, aneu a saber si ho fan veure. Trabal donava a entendre, pel que em deia per carta des de l’exili, després d’haver-hi publicat la seva darrera novel·la, Temperatura, que la versió que volia donar d’ell mateix era la del narrador que torçava el coll a la novel·la convencional i a la narrativa que explica raonablement alguna cosa més o menys raonable. Des d’aquest punt de vista, que sempre he cregut que era sincer, Vals sí que era (que ho és) una gran novel·la, en la mateixa mesura és una concessió: al públic lector, a la crítica, a l’obvietat establerta i dominant. Aquest raonament és vàlid fins a un cert punt: era, en efecte, difícil que Trabal obtingués el Crexells, el nostre Goncourt, amb una novel·la breu situada en la línia de Judita (petita obra mestra prologada per Riba) o d’Era una dona com les altres; sense parlar de la provocació de L’any que ve, novel·la sense text que prologà Josep Carner amb un admirable breu assaig sobre el fet que els catalans, segons ells, som obvis i sobre els mals de l’obvietat. L’avantguardisme del Grup de Sabadell tenia bona relació amb els mestres de la generació anterior, noucentista, sense ruptures. Encara més: el mateix Trabal procedí a una vindicació insistent d’una ascendència noucentista, com exposa i prova documentalment Miquel Bach a la presentació dels articles de Trabal aplegats a De cara a la paret i hi veu “una voluntat d’integració”. Sembla prou coherent que Trabal establís una relació entre la música pura (Satie), la poesia pura (Mallarmé, Valéry) i l’humorisme pur. Sempre s’esmerçà a definir-se per la seva obra, com em deia a la carta (8-VI-1949) que m’adreçà a Anglaterra des de Xile: “En tota la meva producció no hi busqueu res més que un intent: contribuir, en català, a fixar el punt dolç de la vida a través d’un punt de vista personal (mai m’ha preocupat la qualitat) basat en l’humor”. […]
