Balears, jugau?
Els ciutadans de les Balears senten, massa sovint, que els discursos triomfalistes sobre la recuperació econòmica xoquen de cara amb la seva experiència vital. Mentre que uns apel·len a la desigualtat econòmica (entre els que en tenen més i els que en tenen menys), altres posen l’èmfasi en la desigualtat social (entre diferents grups o col·lectius), la desigualtat geogràfica (entre el centre i perifèria), la desigualtat en l’accés a recursos (habitatge, educació, sanitat...)... o la creixent exposició a riscos socials (davant la creixent polarització) i ecològics (fruit de l’amenaça que suposa el canvi climàtic).
Si es tractàs d’una partida de Trivial, potser tots coincidiríem que les Balears afronten una partida difícil. I és que les Illes han d’aconseguir obtenir tots els ‘triangles de colors’ per garantir a la ciutadania l’accés a recursos de primera necessitat (blau) i projectar-se com una regió neutra en carboni (verd), corresponsable amb el planeta i les generacions futures (marró), compromesa amb les seves singularitats (groc) i, sobretot, pròspera (taronja), gràcies a la capacitat de traduir creixement econòmic en benestar, de manera inclusiva (rosa).
És possible que les Balears aconsegueixin tots els ‘triangles de colors’ en el decurs d’una sola partida? A dir veritat, no falten motius per intentar-ho. Primer, perquè les Balears no tenen recursos econòmics suficients per respondre, partida rere partida, individualment a totes aquestes qüestions. Jugar partides addicionals endeutant-se, en càrrec a les generacions futures, no sembla que sigui una opció legítima. Segon, perquè després de més de vint anys de parlar-ne, el temps no és, a hores d’ara, el millor aliat. Convindria resoldre-ho tot aviat, en una sola partida. Tercer, perquè l’evidència ensenya que aquestes diferents qüestions estan estretament interrelacionades les unes amb les altres. No seria aconsellable fragmentar-ne la resposta.
Potser hi ha qui prefereix jugar a un joc diferent al Trivial, però tant si pren forma de trescaclosques com de cub de Rubik, sembla que allò més important, ara, no és triar el joc, ni tant sols presentar una llista de possibles respostes a totes aquestes qüestions, sinó endevinar l’enfocament que ha de permetre a les Balears guanyar una partida que no té altre objectiu que conjugar el futur.
Si s'està disposat a jugar, la partida exigeix a les Balears cercar el mínim comú denominador de totes les qüestions que tenen damunt la taula; allunyar-se de discursos polaritzats, que potser complauen el present però enganyen el futur, i carregar-se de valentia per rompre una inèrcia que, a hores d’ara, no només no acontenta el present, sinó que hipoteca el futur.
A més, si la veritable ambició no està en les respostes, sinó a triar bé l’enfocament, caldrà exigir als potencials enfocaments que es presentin que demostrin que és possible, en una sola partida, aconseguir tots els ‘triangles de colors’ i que és viable desplegar –entre administracions, empreses, agents intermedis (patronals, sindicats, associacions...) i centres d’investigació i formació– les capacitats col·lectives necessàries (intel·ligència, col·laboració, inversió, governança...) per formular una nova visió-regió, articular les estratègies per materialitzar-la i, així, guanyar la partida.
El passat 22 d’abril, el Patronat d’Impulsa Balears va fer pública una declaració, a través de la qual manifesta la conveniència i oportunitat de provocar un punt d’inflexió en l’estratègia competitiva de les Illes, que opti per subjectar la progressió de les rendes (que es distribueixen com a salaris, beneficis, impostos...) a l’impuls de la productivitat. I és que la productivitat, com a pedra angular del progrés econòmic, és en aquests moments el mínim comú denominador de totes les qüestions que preocupen la ciutadania. Unes qüestions que deriven en tensions creixents des del punt de vista social i ambiental i expliquen la caiguda de posicions de les Balears en el rànquing europeu de renda per càpita –com a mesura àmplia del nivell de vida–, passant de la posició 46 l’any 2001 a la 110 l’any 2022.
Així doncs, sobren raons per emprendre una revolució de productivitat. No només per motius econòmics (assegurar el creixement a llarg termini), sinó també físics (combatre l’escassetat recursos i la creixent rivalitat), socials (millorar la qualitat de vida) i ambientals (desacoblar el creixement econòmic del creixement material i demogràfic).
Amb tot, cal reconèixer que per fer front a totes les qüestions que ocupen el debat social, no n’hi haurà prou amb una revolució de productivitat (eficiència, innovació, sofisticació...). Serà necessària també una revolució de suficiència (reduir, limitar, canviar patrons de producció i consum...). Emperò, sent ja de per si tan enormes els desafiaments que comporta una revolució de productivitat –com mostra el fet que les polítiques per fer-ho no s’han posat en marxa en vint anys‒, el més important, ara, és avançar, contra rellotge, cap a allò en què existeix una àmplia fonamentació teòrica i evidències empíriques dels seus efectes positius. Trivial? Jugues?
