Filosofia discafòbica (III)

PalmaEn el segle II dC, durant el govern de l’emperador estoic Marc Aureli i en els inicis del cristianisme, el filòsof romà Aureli Cornelius Cels escriu un tractat de medicina, el De Medicina, en el qual proposa tractar qualsevol debilitat, també la debilitat mental, que avui qualificaríem de moderada, i que ell anomena “imbecil·litat”, mitjançant càstigs que consistien en la privació d’aliments i de mobilitat, usant cadenes i grillons. Per completar la seva visió negativa sobre els discapacitats s’ha de recórrer a Orígenes, un autor cristià que polemitza amb Cels i la seva obra El discurs vertader contra els cristians, escrivint Contra Cels. Per la lectura d’Orígenes, se sap que Cels afirma que cap malalt ni boig és amic de Déu. A més, es llegeix que Orígenes acusa Cels de tenir la intel·ligència encegada, de ser cec en matèria religiosa per ignorar la presència de Déu en els éssers creats, la naturalesa i el cosmos. D’aquesta manera, el mateix Orígenes fa servir la metàfora despectiva de la ceguesa com un insult i un sinònim d’error i ignorància que tindrà una gran continuïtat en la història del pensament. Orígenes s’enorgulleix de voler convertir a la religió cristiana els homes intel·ligents i enginyosos, perquè considera que són els únics capaços d’entendre els misteris i la doctrina dels evangelis, a diferència del que pretén Cels, que acusa de dirigir-se als homes necis per atreure’ls cap a la seva filosofia pagana. En un altre fragment corresponent al Llibre VII, Orígenes carrega contra la ceguesa, assimilada als ulls clucs de l’ànima, perquè fa possible el pecat original i fa perdre de vista Déu i el paradís. En el mateix Llibre, amplia l’insult i utilitza la coixesa per menysprear aquells que tenen l’ànima malalta i viuen pel cos, abocats a la desaparició. Ja al marge de la polèmica amb Cels, Orígenes assumeix com a vertaderes les especulacions fisionòmiques, segons les quals hi ha cossos monstruosos que impedeixen a l’ànima realitzar la seva funció racional. Pensa en aquells que neixen amb un cap desproporcionadament petit en relació amb la resta del cos. Finalment, Orígenes justifica els mals corporals, entre els quals es troben les minusvalideses físiques heretades o causades per algun accident o enfrontament violent, com a càstigs enviats per Déu per purificar i imposar la conversió dels infidels i tots aquells bàmbols que no volen escoltar la seva paraula.

En un context històric en què les persones considerades “defectuoses” eren confoses amb folls, heretges i delinqüents, i considerades fills de les arts màgiques i la bruixeria de les seves mares, eren exhibides en gàbies com a fenòmens monstruosos i obligades a participar en espectacles de circ, en què eren víctimes de persecució i confinament per part de les autoritats polítiques i religioses, desenvolupen el seu pensament els filòsofs cristians medievals Tomàs d’Aquino i Agustí d’Hipona.

La visió cristiana

La filosofia cristiana es mostra ambivalent amb els discapacitats, si bé convida a la tolerància, recomana erradicar les pràctiques infanticides i anima els cristians “normals” a demostrar la seva fe expiant els seus pecats, cuidant-los i realitzant obres benèfiques i de caritat; a la vegada, també els assenyala com a pecadors i sospitosos d’heretgia. En alguns casos, els considera posseïts i endimoniats i, per tant, afavoreix que siguin sotmesos a exorcismes, tortures i assassinats. Aquino estableix l’origen demoníac de la bogeria i altres malalties mentals, i explica que la tendència natural dels llunàtics a la follia es pot veure agreujada amb la intervenció d’esperits diabòlics. En la Summa teològica, a les pàgines dedicades a descriure la naturalesa humana, reprodueix la idea que l’existència d’homes dèbils i incapaços es deu a un càstig diví. D’altra banda, sant Agustí, en el capítol VIII del Llibre XVI de La ciutat de Déu, dubta sobre la humanitat dels éssers deformes, diu que poden ser o no ser homes, encara que pensa que la majoria ho són i, per tant, que tenen la facultat racional i són descendents d’Adam, el primer home. Posa com a exemples d’aquests homes els qui tenen únicament un sol ull en el centre del front, més de cinc dits en les mans i els peus, i també menciona que n’hi ha sense boca ni nas. Es refereix singularment a un home de l’Àfrica oriental que va néixer amb dos caps, dos pits i quatre mans. Sant Agustí no explica la raó i la finalitat per la qual Déu ha permès l’existència d’aquests éssers monstruosos i rars, senzillament es remet al misteri de la creació i a la diversitat del que s’ha creat, lleva gravetat a aquestes desviacions anteposant la perfecció del conjunt. En els capítols XII i següents del Llibre XXII de La ciutat de Déu, dedicats a la resurrecció, es preocupa d’explicar com les imperfeccions físiques pròpies de la vida terrenal i miserable seran corregides per Déu, i els cossos deformes, mutilats i monstruosos seran transformats i embellits, i adquiriran l’aspecte i la dignitat humans.

Erasme de Rotterdam

L’humanista Erasme de Rotterdam, en la seva obra Elogi de la follia (1511), dedica el capítol XXIV a la inutilitat dels savis en tots els àmbits de la vida. Hi menciona amb gran ironia que la naturalesa va actuar de manera preventiva sobre la descendència de Sòcrates i Ciceró, afavorint que tinguessin fills degenerats i beneits, amb la finalitat d’interrompre la influència del seu llinatge sobre l’espècie humana. Erasme, en el seu tractat sobre l’educació titulat Eduqueu els infants ben aviat en les lletres (1528), accepta literalment el proverbi de Plutarc que diu que “qui viu vora d’un coix aprèn a ranquejar”, i posa l’exemple dels fills monstruosos per donar a entendre la importància de l’educació per fer veure que l’ànima de qualsevol infant sense educació roman en aquest estat bestial i salvatge. Erasme es mostra comprensiu amb la preocupació de les mares en general perquè l’infant no els surti “guenyo o d’ulls torts, amb les galtes caigudes o el cap penjant, amb les espatlles geperudes, garrell, amb els peus deformes, o amb el cos tot contrafet”, però introdueix aquesta consideració en relació amb els defectes físics per criticar que els mateixos pares es descuidin i no siguin capaços de prevenir les malalties de l’ànima. Es posa en el lloc dels pares que han engendrat un monstre amb tares físiques o mentals i destaca la vergonya que se sent quan es dona llum a “un fill amb cap de baldufa, o geperut, o camatort, o amb sis dits a la mà”, o “un nadó estúpid i curt d’enteniment”. Així mateix, adverteix que els pares han de procurar donar una bona educació als seus fills per tal que els ajudi a superar allò que són en néixer, ni més ni manco que “una massa de carn en brut”. D’aquesta manera, Erasme utilitza la imatge colpidora de les criatures monstruoses per alliçonar i atemorir els pares i intentar vèncer les resistències a la seva tesi favorable a la necessitat d’educar els fills des que neixen.