Verònica Gisbert: "Les festes són espais de tensió de poder i les dones lluitem pel nostre"

Dossier Simposi Internacional de Focs Festius de la Mediterrània Desplega

1.

Mallorca, capital de les festes del foc

2.

Atiem el foc de la cultura per mantenir viu el nostre patrimoni

3.

Andreu Ramis, antropòleg: "L'aparició de colles de dimonis es pot relacionar amb la de les neofestes"

4.

"Les festes són espais de tensió de poder i les dones lluitem pel nostre"

6.

Sa Pobla acull el retorn de les bèsties de foc i la pólvora

PalmaA partir de festes populars com les falles valencianes, els Moros i Cristians d’Alcoi i l’Alarde d’Hondarribia, Verònica Gisbert (Alcoi, 1978) ha estudiat aquesta expressió cultural de la identitat dels pobles amb perspectiva de gènere. Una de les conclusions a les quals ha arribat és que les festes són “un ferrament de poder” més i, com a tal, “estan controlades pels grups predominants de cada comunitat”. Però per a Gisbert hi ha esperances: “La festa es transforma, perquè, si no, mor”. Així, per la mateixa naturalesa que tenen, les festes populars poden esdevenir una palanca de canvi no només en aquestes esferes, sinó en tota la societat.

Estan masculinitzades les festes populars?

— Les festes sempre han estat estudiades de manera sociològica, són rituals bàsics en tota col·lectivitat i comunitat. Però sempre les han estudiades des de la perspectiva de germanor. Alguns autors diuen que les festes són una fuita d’escapament social, un trencament de la rutina, un moment que la gent aprofita per desfogar-se. Fins i tot han parlat d’un trencament de la normativa que regia en la col·lectivitat. Ens han dit que és un espai espontani, on totes som iguals. Però si ho capgires i hi poses la perspectiva de gènere, t’adones que aquests espais estan controlats pels grups dominants de cada societat, col·lectivitat o ciutat. Ho he vist a totes les festes a les quals m’he apropat.

Qui controla, llavors, les festes?

— Les festes d’avui encara estan regides i controlades per grups socials de poder, que són grups masculinitzats. Estan formats per homes blancs, d’edat mitjana –uns 40 anys–, d’una classe mitjana alta. Perquè les festes suposen una despesa econòmica important, que no totes les persones poden assolir en un moment determinat. Aleshores, si ens fixem en teories més modernes de la festa, des del feminisme o el marxisme, veiem que són espais on hi ha forces que tensen, espais de conflicte social, i on emergeixen lluites de poder. Els que el tenen lluitaran per no donar-lo i, per exemple, les dones –que no el tenim– lluitem per aconseguir-lo.

Per què les festes són un espai de poder?

— Les festes estan construïdes i dissenyades pels grups socials dominants i el que fan és projectar els seus valors socials, econòmics i morals. A Europa va haver-hi un reviscolament de la festa al final del segle XX, perquè abans havien caigut en decadència. En aquell moment la burgesia era el grup social potent i tenia uns rols de gènere molt marcats: les dones estaven a casa, transmetien l’amor de mare i la feminitat tradicional, mentre que la masculinitat significava ostentació de poder i espai públic. I tots aquests rols es van reproduir a la festa.

Vós deis que la festa té dues grans parts.

— Hi ha l’organització i el ritual, i els rols de gènere els trobem en cada una d’aquestes dues parts. En l’organització, els homes tenen els càrrecs més importants, com ara la direcció o gestió de la festa. Les dones, si les trobem en les juntes directives, tenen rols més administratius. Així, el cap visible de l’associació festiva és un home normalment, però per darrere hi ha dones que fan treballs necessaríssims perquè això es desenvolupe. Les trobem, per exemple, dins la llar, preparant la casa, el menjar o els vestits.

I què passa en els rituals?

— La festa, després, es desenvolupa en tres o quatre dies en què els homes tenen els rols de més prestigi. Per exemple, són els capitans dels moros i cristians. Tots dos són una ostentació del poder social. Això ha passat amb les falles, que moltes vegades diuen que són feministes perquè la nostra representant és una dona. Però tenen el mateix prestigi que el president de falla? Els rols femenins són de dones objecte, on el cos és superimportant. No qualsevol pot ser fallera major: has de ser mona i d’una família amb prestigi. També trobem molts rols focalitzats en la dona jove i la bellesa hegemònica de la revista Vogue.

Són les quotes una possible solució per al canvi?

— No dic que no siguin útils aquestes pràctiques, perquè hi estic a favor. Gràcies a aquestes hem aconseguit moltes coses. Però quan ets dona i presidenta, et qüestionen constantment pel fet de ser-ho. Les dinàmiques en una directiva són molt masculinitzades. Per això fan falta canvis més estructurals a la festa: la societat continua sent masclista com sempre. En l’organització, una de les coses que facilitaria que les dones fossin a les juntes directives seria canviar el temps de les festes. Estan adaptades al temps laboral i no al temps familiar. Si no hi ha temps per a la cura i el treball, com n’hi ha d’haver per a la militància política, per al temps d’oci i de festa? Una de les coses que hem vist és que sempre que les dones hem tingut un espai festiu, l’hem ocupat.

Com es poden canviar els rols als rituals?

— Les festes són espais de socialització superpotents perquè tots i totes hem crescut en una colla de dimonis, castellera, de falles... La majoria de la població –tant homes com dones– es posiciona a favor d’allò tradicional, hi ha una mínima part a favor de la transformació. Aleshores, com expliques que les dones estiguin lluitant contra els seus drets? Perquè ho hem interioritzat, és violència simbòlica. Però si canviem com ens relacionem tenint cura els uns dels altres, crec que això es reflectirà en el ritual i fora de l’espai festiu.

És la tradició una barrera per al canvi?

— Sí, però les tradicions neixen en un moment determinat, estan inventades per un grup que ostenta el poder i es constitueix conforme als seus interessos. Perquè una tradició es converteixi en tradició, només han de passar cinc o deu anys. A més, la festa es transforme, perquè, si no, mor. Ha d’anar canviant conforme a la societat. Ja sigui un nou recorregut, un canvi de calendari o un acte diferent del programa.

Ajudaria que les noves generacions s’apropiassin de les tradicions?

— Això tampoc no és garantia de canvi perquè els joves estan socialitzats en aquestes festes, que són les que estimen i defensen. La festa és un pilar bàsic per a la identitat del poble. Quan toques una festa, toques les emocions; i les emocions són irracionals, i les respostes, viscerals. No crec que la qüestió generacional sigui clau per a la transformació, aquesta ha de ser més estructural. Però s’estan fent lluites, i les dones, que són les que les comencen, són criminalitzades. Les culpen perquè van en contra de la identitat del seu poble. Hi ha molt de patiment darrere. Estan pegant contra un mur i potser no l’aconseguiran tombar, però sí fer-hi escletxes.