The Ripples, des dels estudis d’Abbey Road al seu primer disc

PalmaNo feia ni un any que havien ofert el seu primer concert, per juliol del 2023, quan els membres de The Ripples –Toni Sbert, Nacho Andreu, Juan Andreu, Berto Meana i Jordi Rullán– entraven als cèlebres estudis d’Abbey Road per gravar-hi un dels seus temes. Era abril del 2024 quan, després dels primers compassos de la banda, assolien una fita que ni tan sols s’havien proposat. “Jo sempre dic que, passi el que passi, el grup ja ha valgut la pena per això”, confessa Toni Sbert, cantant i guitarra de The Ripples, “i ja els ho deia a ells mentre érem allà”.

Gravar un primer tema, ‘No direction’, als estudis per on no només hi han passat The Beatles sinó també Pink Floyd, Radiohead i Oasis, entre molts d’altres, va ser tan inesperat com oportú per als integrants del grup, que tenien llavors entre 23 i 29 anys. “Va ser com viure el guió d’una pel·lícula que no et creuries”, sintetitza Sbert. “En Joan Andreu, promotor de Pecan Pie, ens havia aconseguit alguns concerts a Londres i va resultar que un amic nostre, que ens feia una mica de representant, tenia un amic que estudiava a l’acadèmia d’Abbey Road, que s’hi pot anar a estudiar producció musical i els deixen fer servir els estudis. I, res, el dia abans de partir ens va dir que tenia un horabaixa lliure si hi volíem anar a gravar”, comparteix el cantant, encara orgullós i emocionat.

Tanmateix, no va ser només un tema ni una única vegada. “Es veu que li vàrem caure amb gràcia, o jo què sé, però hi vàrem poder tornar, així que també ‘Something’s got a hold on me’ s’ha gravat allà”. La resta de cançons que formen part de One hell of a ride, el treball de presentació del grup, s’han enregistrat als estudis d’Es Teatre, a Calvià, amb producció de Tomi Solbas. En aquest primer disc es fa evident la influència de la música dels anys 60 i 70, especialment l’anglosaxona i americana, capitanejada tant pels de Liverpool com per Bob Dylan i Gram Parsons, referents molt clars d’aquesta formació mallorquina. “Tots ells són déus de la música, referències enormes per a nosaltres, i són els estils que des de sempre ens han agradat a tots”, esclareix Sbert.

El premi Art Jove

Tanmateix, el pas per Abbey Road és només una petita part d’una trajectòria que sembla que en molt poc temps ja s’ha consolidat: han fet més de 50 concerts, molts d’ells al Regne Unit, han publicat un primer disc en vinil i format digital i s’han convertit en els guanyadors del premi Art Jove de Música 2025, cosa que, a més d’un guardó econòmic, de 3.000 euros, els durà a tocar a la revetla de Sant Sebastià, al Mobofest i a la pròxima edició de Fira B!. “Ens fa molta il·lusió perquè hem passat molt de gust de tocar a fora i esperam poder continuar-ho fent, però els reconeixements a casa sempre van bé. I més enllà dels doblers, que sempre són ben rebuts, aquestes actuacions seran a tres esdeveniments musicals molt importants a Mallorca, així que en tenim moltes ganes”. Abans de tot això, però, presentaran el seu primer llarga durada el pròxim 19 de desembre a Es Gremi, en un concert on sonaran els temes de One hell of a ride i per on passaran també nombrosos amics i col·laboradors.

Al cap i a la fi, el mateix Toni Sbert reconeix que The Ripples va sorgir d’això, de la il·lusió per fer música d’un grup d’amics que es dediquen a professions molt diverses –un és controlador de vol, un altre dissenyador gràfic, dos duen un restaurant i un altre es dedica als xàrters al Port de Sóller– que, així i tot, somien de poder viure de la música. “Sabem que és molt difícil, perquè el panorama que tenim és el que és i no és tan fàcil poder assegurar-te un sou cada mes, ni que sigui durant una temporada, només fent música. Però l’objectiu és poder dedicar-nos-hi al 100%, per això donam tanta tabarra a tothom amb el disc”, assegura Sbert entre rialles.

Un disc autoeditat

Els inicis del grup varen tenir lloc a Palma durant l’estiu del 2022, quan Toni Sbert i Nacho Andreu, amics de tota la vida i aficionats a la música, varen decidir començar a compondre plegats. “Sempre havíem tocat junts, des que érem adolescents”, relata el primer, “però no va ser fins aquell estiu, en què ens vàrem retrobar i vàrem voler provar de fer un parell de cançons sense cap altre objectiu més que fer-les. I després s’hi varen anar involucrant els altres, que estaven molt motivats, i de sobte vàrem començar a rebre propostes per tocar en directe. Ni ens ho havíem plantejat, la veritat, però va ser començar i encara no hem aturat”.

Pel que fa al disc, ha aparegut tant en format digital com en vinil: en aquest darrer format hi ha col·laborat Cero en conducta, segell associat a la botiga Mais Vinilo de Palma, si bé l’edició en digital ha estat al marge de companyies discogràfiques. “Després de la gira que vàrem fer per Anglaterra, vàrem estar en contacte amb diverses discogràfiques d’allà. Ens havien vist en directe i els havia agradat el que fèiem. Però a l’hora de treure el disc ens deien que necessitàvem un agent de booking i agents de no sé què i seguidors i oients i… ens feien una mica de fàstic, aquest tipus de dinàmiques, així que abans de picar portes i rebre més vegades aquests tipus d’argument vàrem preferir treure’l nosaltres i ja està. Com que no feim música mainstream”, argumenta Sbert, “les discogràfiques ens podrien haver donat una empenta en l’àmbit dels números, és cert, però no vol dir que l’empenta bastàs o funcionàs. Així que hem decidit emprendre aquest altre camí. No vol dir que en un futur no puguem treure altres treballs amb una discogràfica a darrere, però amb aquest primer hem preferit fer-ho així”.