Chanson, gipsy jazz i Goldberg: Duclos i Bertault al timó

PalmaAl Teatre de Llubí hi havia aquell aire de “a veure què passa avui”. Cinc músics que no s'havien trobat mai, un escenari i zero pressa per posar etiquetes. Leïla Duclos (veu i guitarra), Camille Bertault (veu), Enric Fuster (bateria), Fady Farah (piano) i Joan Garcias (contrabaix) varen sortir amb l'única idea clara que feia falta: escoltar-se i jugar. 

Leïla va obrir la porta amb alguns dels seus temes –Mes couleurs d’été, Belle de nuit, Mistinguett in Paris– i aquella calma seva que et fa pensar que tot és més fàcil del que sembla. Cantava i tocava, i de tant en tant deixava caure la idea que la gràcia d'aquests encontres és just això: no saber què passarà, però confiar que anirà bé. El trio –Fuster, Farah i Garcias– la va seguir amb naturalitat, sense voler brillar per damunt, només sumant on tocava. 

I llavors va aparèixer Camille, que quan trepitja escenari sempre passa alguna cosa. No és només cantar, és una manera de moure's i respirar que ja dona forma a la música. Amb Ma muse i Bizarre ja tenia el públic pendent, però el cop de volant va arribar després: la primera variació Goldberg, ella i Fady Farah al piano. Res de lluïments buits. Res d'embolicar-se perquè sí. Un moment clar, net, que va fer canviar el to de la nit i va deixar tothom molt quiet. 

El concert va anar passant entre estàndards i temes propis –Sweet Georgia Brown, Impulsion, Autumn Leaves– fins que va arribar la segona sorpresa, la que ningú esperava i tothom va agrair: una La vie en rose a dues veus. Sense artifici, sense voler fer-la especial. Només cantada des de dins, que és quan les coses funcionen. I sí: es varen veure ulls brillants. Tant al públic com a l'escenari. 

El so, impecable –gràcies, Soundwave, que fan fàcil el que no ho és gens– i un ambient d'aquells que fan que el temps vagi més lent. Una nit que no cercava ser gran, però va acabar sent just això: música compartida sense més pretensions, que és quan més arriba.