Elemental, doctor Orfila

PalmaEstà considerat el ‘pare’ de la toxicologia contemporània –estudi dels verins– i de l’aplicació a la investigació de crims: toxicologia forense. Hi està considerat fins al punt que Umberto Eco va fer servir el seu Tractat dels verins en documentar-se per a El nom de la rosa. El menorquí Mateu Orfila (1787-1853) és el protagonista de la novel·la de trama detectivesca de Toni Arencón Arias De tots els verins, el seu secret et donaré (Nova Editorial Moll), premi Ciutat de Palma 2021, que es presentarà a la Setmana del Llibre en Català de Palma el diumenge 18, a les 12.30 h, a la Misericòrdia.

Orfila, amb un carrer al seu nom a París i creador d’una col·lecció científica actualment a Montpeller, va ser un personatge contradictori, amb un poder, una fama i un prestigi superlatius al seu temps, però també –com no– víctima de crítiques i de caricatures, fins i tot d’un poema satíric, L’Orfilada, del seu col·lega François Fabre. Va fer una contribució a la ciència de primer ordre –el químic i poeta Àngel Terron el considera precursor de la bioquímica inorgànica–, però va estar marcat per una vanitat irremeiable, un cert favoritisme cap als seus i pel vincle amb un orde polític determinat: la monarquia de Lluís Felip I, del 1830 al 1848.

Si, per Eco, que Ramon Llull nasqués a Mallorca va ser decisiu per a la seva obra, ja que era “una cruïlla a l’època de les tres cultures, cristiana, islàmica i jueva”, per Jacinto Corbella, catedràtic de Toxicologia, la condició menorquina d’Orfila explica “tant l’educació com aspectes posteriors de les decisions de la seva vida”. En efecte, al segle XVIII, Menorca gaudia d’un període excepcional d’Il·lustració –en llengua catalana– i cosmopolitisme. El petit Orfila estudià amb tres preceptors successius: un de menorquí, un d’occità i un d’irlandès, amb els quals va aprendre perfectament llatí, francès i anglès –a més de català i castellà. Més tard seria deixeble d’un personatge fonamental, l’austríac Carles Ernest Cook, que a Menorca “va suscitar admiració i estima pels seus coneixements i mètodes pedagògics”, afirma la investigadora Josefina Salord.

Quan va venir al món, el 24 d’abril del 1787, Mateu Josep Bonaventura Orfila Rotger, a l’actual número 13 del carrer de les Moreres de Maó –puntualitza el seu biògraf Miquel Àngel Limón–, Menorca havia tornat a estar sota domini espanyol, després de ser britànica (del 1708 al 1756), francesa (del 1756 al 1763) i una altra vegada britànica (del 1763 al 1782). Des del 1798 fins al 1802 tornaren els britànics, fins al retorn –definitiu– a Espanya. Aquest ‘ball’ afectava, per descomptat, l’economia. Segons recull la filòloga Carme Bosch de la seva correspondència, el 1806 el jove Orfila recomanà al seu pare que es traslladàs a Barcelona: “Vivint aquí se viu fora de exposició que vuy sia Inglés, demà Francès, etc.”. Una inestabilitat fatal per als negocis de la família.

A quinze anys, el seu pare, que el volia marí, l’embarcà en un vaixell amb destinació a Alexandria (Egipte). La travessia va ser com per llevar-li qualsevol possible vocació. “Dures tempestats, angoixós mareig, perill de naufragi, quarantena a Messina i fins i tot un abordatge pirata”, anota Limón. Del qual –afegeix Corbella– va sortir ben parat, perquè el segon de bord dels assaltants era “amic del pare d’Orfila, amb qui estava en deute”. Un episodi veritablement novel·lesc.

4.000 cans enverinats

Orfila es traslladà a València per estudiar medicina, però les seves impressions sobre l’estat de l’ensenyament universitari no va poder ser més negativa: “Es fan només 55 o 56 dies d’escola a l’any”, recull l’historiador de la ciència José Ramón Bertomeu de la seva correspondència. Pel que fa a l’alumnat, “uns fumen, altres parlen, altres canten i els mestres el que volen és que els estudiants es quedin tan burros com ells mateixos”. Aquests “són uns pedantons, com sap tot Espanya... no saben més que fer cigarros i fumar”. Per si això fora poc, va tenir problemes amb la Inquisició –encara activa– “per unes afirmacions poc ortodoxes respecte de l’edat de la Terra”. Va estudiar química “pel seu compte. Llegia les obres dels autors francesos més famosos i desenvolupava petits experiments a casa seua”.

Els estudis els va continuar a Barcelona, i el 1807 obtenia una beca que li va permetre anar-se’n a París. Denota el seu sentit de la responsabilitat que, com recull Bosch, planejava tornar part de l’assignació, si no l’havia de menester. Aparentment, els diners no l’importaven gaire: les riqueses són, afirma en una de les seves cartes, “dons de la casualitat que entorpeixen els sentits, corrompen l’esperit i embruteixen l’individu”.

L’any següent esclatà la Guerra del Francès i Orfila es va convertir en enemic i va ser empresonat. Es produí un altre episodi de novel·la, que narra Limón: Louis Nicolas Vaquelin, el seu professor de química, “es va presentar a la prefectura vestit imponentment amb l’uniforme de membre de l’Institut de França i l’espasí al cinturó per respondre per ell”. Així aconseguí la llibertat. El jove metge, afegeix Corbella, va viure un breu idil·li amb “una de les seves pacients, una duquessa jove, malalta incurable”, que va morir un any més tard.

L’estiu del 1813, narra Limón, es dedicà a la investigació dels verins, per a la qual cosa “va sacrificar 4.000 cans al seu laboratori” per “experimentar una per una l’acció dels tòxics”. Una actuació que seria impensable avui en dia, amb una altra mentalitat. L’escultura caricaturesca que li dedicà Jean Pierre Dantan, al museu Carnavalet de París, el retrata amb una d’aquelles criatures.

El resultat fou, l’any següent, el Tractat dels verins, que, amb 27 anys, “el va col·locar al cim d’una de les parcel·les de la ciència”, assenyala Corbella. És el llibre que va fer servir Umberto Eco quan cercava substàncies per matar els seus monjos a El nom de la rosa. El 1817 publicà Elements de química mèdica i el 1818 una tercera obra fonamental, de títol quilomètric: Ajuda a donar a les persones enverinades o asfixiades: seguit dels mitjans adients per reconèixer els verins i els vins adulterats i per distingir la mort real de la mort aparent. Un veritable supervendes, amb 10.000 exemplars només a la primera edició.

Finalitzada la guerra, des d’Espanya se’l va reclamar per impartir química a Madrid. Orfila acceptà, però exigí poder redactar el pla d’estudis. Li varen contestar que, els plans d’estudis, ja els feien ells. Així que ell declinà l’oferta, en el que s’ha vist com un primer cas de ‘fuga de cervells’.

La vanitat d’Orfila treu el cap constantment a la seva correspondència, segons recull Bosch. D’un retrat que havia enviat a la seva germana: “Jo no crec que sigui summament semblant, perquè les senyoretes d’aquesta terra diuen que prefereixen moltíssim més l’original”. El 1816, assenyala Corbella, tornà a Menorca per passar-hi l’estiu, amb escala a Barcelona. Ja era famós: “Vostè no pot figurar-se l’alboroto que havem causat a Barcelona, pitjor que quan varem anar a Ciutadella”, escrivia a la seva mare.

“La Facultat som jo”

El 1818, ja estava clar que Orfila romandria a França: obtingué la nacionalitat i la càtedra de Medecina Legal a París “A la edad de 31 any i 10 mesos”, expressà a la seva germana, “me vetx professor de la primera escola del món, és a dir que ja me és impossible de ser més; és com un militar que és Mariscal de France”. El 1823, accedí a la càtedra de Química Mèdica, que va mantenir fins que va morir.

Era el període de la restauració monàrquica, després de l’imperi de Napoleó. Els anys vint i els anys trenta, afegeix Bertomeu, “Orfila va guanyar també una gran popularitat com a pèrit durant judicis d’enverinament”, el més popular el de Marie Lafargue, acusada de la mort del seu marit, la qual cosa el convertí en “el toxicòleg més famós de tot Europa”.

El juliol del 1830, es va produir un episodi polític decisiu: la caiguda del darrer monarca Borbó, Carles X –germà del decapitat Lluís XVI– i la seva substitució per un cosí Orleans, Lluís Felip I, el qual havia viscut part del seu exili a Menorca i potser sentia una certa simpatia cap al menorquí Orfila. Segons Bosch, aquest va mantenir una certa amistat amb la duquessa d’Orleans, mare del futur monarca. El cas és que se’l designà com a degà de la Facultat de Medicina, un càrrec que aleshores era equivalent a “una mena de ministre de Sanitat”, segons l’historiador de la medicina Rafael Huertas.

Orfila –narra Bertomeu– va desenvolupar una tasca reformadora de primer ordre: “L’ampliació dels espais per a l’ensenyament pràctic de la Facultat de Medicina, la creació de nous museus d’anatomia, l’organització de laboratoris pràctics de química, la gestió dels cursos privats oferts per professors externs, la limitació de l’accés als estudiants amb l’exigència de més formació científica i la reforma de les escoles secundàries de medicina”. D’altres actuacions seves no varen ser tan admirables, com el nomenament del seu cunyat Octave Lesueur com a director del laboratori de química i del seu nebot Louis Orfila com a professor agregat. Tanta era la seva autoritat que se li atribueix la frase –molt pròpia d’ell, tot s’ha de dir– “la Facultat som jo”, parafrasejant Lluís XIV.

El 1848, una altra revolució va fer fora Lluís Felip, fet que va donar pas a una segona república i poc després a un segon imperi napoleònic. Allò va suposar la caiguda en desgràcia de Mateu Orfila, a qui s’investigà per la seva gestió econòmica, sense que li fos descoberta cap irregularitat. El 12 de març del 1853 va morir a París, on va ser enterrat, al cementeri de Montparnasse.