'El pare': saps com se sent algú amb Alzheimer?
Anthony Hopkins corprèn en l'adaptació de Florian Zeller del seu propi èxit teatral
'El pare'
(3,5 estrelles)
Direcció: Florian Zeller. Guió: Christopher Hampton i Florian Zeller a partir de l'obra de Florian Zeller. 97 min. Regne Unit i França (2020). Amb Anthony Hopkins, Olivia Colman i Mark Gatiss. Estrena als cinemes
A la manera de Yasmina Reza fa uns anys, el francès Florian Zeller s'ha convertit en un dramaturg estrella amb una sèrie de títols de gran èxit entre el públic i la crítica com La veritat, La mare i El pare. Ell mateix s'encarrega de dirigir l'adaptació cinematogràfica d'aquesta última peça, amb un repartiment encapçalat per un esplèndid Anthony Hopkins en el paper d'un octogenari que un dia es desperta i no és capaç de reconèixer aquella estranya que acaba d'entrar a casa.
La principal diferència entre El pare i altres obres sobre l'Alzheimer és que en aquest cas no només veiem com se sent el protagonista, també ho experimentem en primera persona. Des de la seva arrencada, aquest drama íntim adopta tonalitats més pròpies d'un film de misteri o fins i tot de terror a l'hora de transmetre el desconcert d'un protagonista que veu trasbalsat el món que l'envolta sense ser capaç d'escatir-ne les raons. Com Charlie Kaufman (el director d'Estoy pensando en dejarlo), Zeller reconstrueix l'experiència subjectiva d'una ment alterada.
La pel·lícula no amaga els seus orígens teatrals. És una obra de cambra que té lloc la major part del temps en una única localització interior i es recolza en el paper de pocs però grans intèrprets com Hopkins i Olivia Colman, en el paper de la seva filla. A més d'utilitzar actors diferents per a un mateix personatge, Zeller recorre a una eina específicament cinematogràfica com el muntatge per transmetre la confusió mental del pare. Així, du a terme petites alteracions de la continuïtat entre escena i escena per desestabilitzar el que hauria de ser una realitat orgànica i lineal. La pel·lícula també té en compte com afecta l'Alzeihmer a les persones que envolten qui el pateix. Però aquí es tracta sobretot de sentir l'angoixa i la vulnerabilitat de qui ja no pot ni confiar en la pròpia memòria.
