Dido, Enees, addenda i valor afegit

Una producció pròpia, com és el cas d’aquesta Dido i Enees de Henry Purcell, segona entrega de la 39a Temporada d’Òpera del teatre Principal, sempre té valor afegit. En el cas que ens ocupa es tracta d’una coproducció amb el Festival de Ravenna. Però no tan sols, perquè l’única peça considerada òpera del compositor anglès i la primera amb la seva llengua, ve acompanyada d’una addenda, considerada com a la seva obra coral més important, la cantata del mateix Purcell, Oda al dia de Santa Cecília. Aquesta arriba, en primer lloc, com un joc entre els integrants d’un cor que van decidint en cada moment quin serà el solista encarregat de cada lloc als diferents instruments i amb la que ja queda clar el talent del britànic, com també el de Pierre Luigi Pizzi, director artístic de la funció i artífex de la iniciativa d’ajuntar ambdues composicions. Composicions entre les quals no existeix cap element complementari digne de menció. És tan sols una bona manera d’allargar la història, que en el cas que tan sols s’interpretàs l’òpera tindria una durada de poc més o menys seixanta minuts.

El nexe no és més que la conversa d’un dels integrants del cor, que s’atraca al director musical, torna cap a l’escenari i quan arriba al prosceni els hi diu als seus companys, “farem Dido i Enees”. El lligam, per tant, no és molt imaginatiu, però en qualsevol cas és prou suficient. Comença l’òpera, per descomptat, amb els mateixos solistes, no pocs de la terra, tot i que habitualment escampen mèrits per la Terra Ferma i més enllà. És el cas de Tomeu Bibiloni, com a Enees, Begoña Gómez, com a la fetillera Beldame, o Irene Mas interpretant Belinda, entre d’altres. Una posada en escena senzilla més que minimalista, amb un blanc neutre i lluminós presidint l’escenari, com una capella, prou suficient per donar cos a aquesta part de la mítica Eneida, signada per Virgili l’any 29 (a.C.). A la composició musical de Purcell es perden les referències històriques i fins i tot el context, prioritzant la història d’amor entre la reina de Cartago i el príncep troià, a qui enganyen la fetillera i les seves bruixes, enviant un fals Mercuri que fa que tot es precipiti cap a la tragèdia. Una tragèdia que assoleix el seu punt àlgid amb el crucial i superb When I am laid in earth, més conegut com El lament de Dido, interpretat per Maite Beaumont, un ostinato antològic, cim de la música barroca. Barroca, tot i que és un suposar, i magnífica, que és una evidència, va sonar l’orquestra, col·locada al pati de butaques, com en el seu temps, dirigida per un eficient Andrés Salado. Eficient ho va ser tot el repartiment, amb un Tomeu Bibiloni superior, una Maite Beaumont, que té en el seu paper els dos grans moments de la funció, els més complicats, com són el ja esmentat lament final I amb Ah! Belinda. I am press’d with torment, de l’escena primera del primer acte. Impecables, tant dramàticament com vocalment, Begoña Gómez i Irene Mas. Ningú no va decebre, ni la resta de protagonistes, amb un Christian Borrelli, contratenor, que va millorar prestacions com a Mercuri. Natalia Salom i Susana Cordón varen lluir a idèntica altura que el conjunt de la funció, de la mateixa manera que el cor, que, llevat d’algun lleu “solo” masculí, va complir amb la seva comesa, que no era senzilla.