Com s’ha convertit ‘La forma del agua’ en el rival a batre als Oscars

Nova YorkLa temporada de premis de cinema es basa a capturar l’esperit del present, o almenys això és el que els mitjans ens hem estat dient a nosaltres i diem als lectors. Sembla que per estar nominat a l’Oscar al millor film els candidats han d’inscriure el seu discurs en el moviment #MeToo o, si més no, en les angoixes de l’era Trump. Però ¿és certa aquesta narrativa? ¿I com s’explica que un conte de fades sobre una dona de fer feines i un home peix s’acabi convertint en el gran rival a batre dels Oscars?

La forma del agua, que protagonitza Sally Hawkins com la dona de la neteja que s’enamora d’un tritó presoner en una instal·lació secreta del govern, encapçala la cursa dels Oscars amb 13 nominacions, més que cap altra pel·lícula. També ha guanyat molts dels premis clau de la temporada que sovint culminen amb la victòria als Oscars, com el premi del gremi de directors a Guillermo del Toro i el del gremi de productors. Que un film fantàstic arribi tan lluny no és habitual. Tot i que algunes cintes de ciència-ficció o de fantasia han estat nominades en el passat a millor pel·lícula ( Avatar, Districte 9, Origen i Mad Max: fúria a la carretera ), només una, El Senyor dels Anells: el retorn del rei, va acabar triomfant.

La trajectòria guanyadora de la pel·lícula ha tingut els seus alts i baixos. La forma del agua no va estar nominada com a millor actuació conjunta als premis del gremi d’actors. Des de Braveheart, cap film ha guanyat l’Oscar a la millor pel·lícula sense que prèviament el gremi d’actors hagi nominat el conjunt dels seus intèrprets. Però tot i que el guanyador del premi al millor repartiment va ser Tres anuncios en las afueras, el gran rival de La forma del agua a l’Oscar, el director de la pel·lícula, Martin McDonagh, no està nominat com a millor director i Del Toro sí. Avantatge per a l’home peix.

Per què La forma del agua ha agafat tanta embranzida en la cursa dels Oscars? Hem plantejat la qüestió a un grapat d’acadèmics i professionals del sector i hem rebut respostes de tants colors com les escates d’una sirena. Una opinió habitual és que la pel·lícula no només està meravellosament realitzada, sinó que té una gran ressonància emocional. És un exercici de gènere elegant amb un discurs nou. N’hi ha que creuen que al seu èxit hi ha contribuït molt l’admiració que la gent de la indústria té per Del Toro; d’altres destaquen el treball magistral de màrqueting que hi ha rere el film. Alguns diuen que l’entusiasme pel film no té res a veure amb l’actualitat dels seus temes i que els acadèmics no fan cas de qüestions tan mundanes quan voten una pel·lícula. Però molts creuen que la pel·lícula ha trobat el moment perfecte per relatar una història sobre una tripleta de marginats -una dona muda (assetjada sexualment), una dona negra i un artista gai que no ha sortit de l’armari- que lluiten per salvar una criatura demonitzada pels homes.

Sense pensar en el missatge

Michael Shamberg, productor nominat a l’Oscar per Erin Brockovich, és un gran admirador de La forma del agua. “La pel·lícula excel·leix en tots els aspectes possibles -opina-. Està ben dissenyada, ben fotografiada, ben actuada, ben dirigida i t’emociona. Del Toro hi parla sobre la connexió humana i l’amor de manera molt emotiva fent servir el vocabulari del cinema de gènere. I per això hi respon la gent”. Shamberg es riu de la noció que els acadèmics votin “pensant en el missatge” de la pel·lícula. “La gent no vota en clau política ni contra Trump -afegeix-. Els Oscars celebren el cinema i és molt estrany que no guanyin les millors pel·lícules”. Dennis Rice, un consultor de màrqueting i distribució que ha treballat a Miramax i Disney, atribueix l’èxit de La forma del agua a una campanya de màrqueting brillant enfocada “a la connexió emocional del públic amb la pel·lícula i a treure importància a les febleses del film, especialment a la seva història gastada”, que descriu com una barreja entre La bella i la bèstia, 1,2,3... Splash i La dona i el monstre.

El mateix Del Toro ha admès que feia dècades que volia fer una versió de La bella i la bèstia amb la criatura amfíbia de La dona i el monstre. Afable i alimentat per un sentit de la meravella infantil, Del Toro es va començar a guanyar l’afecte dels acadèmics amb l’aclamada El laberinto del fauno, un dels seus contes de fades per a adults. “No es limita a posar un paio dins un vestit de superheroi per guanyar un munt de diners -diu Rice-. Trenca les fronteres entre la realitat i la fantasia i aborda problemes reals”.

“Simplement màgica”

Christine Langan, cap executiva de la productora de Steve Coogan i antiga responsable de BBC Films, creu que en un moment en què la gent està parlant dels problemes de les dones és gratificant veure com una dona sense veu és el motor de la història. Langan també creu que el film és un homenatge al cinema, “un recordatori de per què la gent necessita veure pel·lícules”. Això, esclar, és un pensament molt reconfortant per a una indústria inquieta per l’auge de les petites pantalles i els serveis de streaming. “La pel·lícula té moltes capes i és intel·ligent però alhora accessible a tots els públics, és simplement màgica”, diu Langan, a qui també li encanta l’elecció de Hawkins. “Té una delicadesa meravellosa que suggereix moltes coses”, diu, un sentiment que segurament comparteix el gran contingent d’acadèmics anglesos com la mateixa Hawkins.

Donna Gigliotti, productora de Figuras ocultas i La part positiva de les coses, assegura que l’expansió dels votants internacionals de l’Acadèmia de Hollywood ha beneficiat Del Toro. “És un director molt apreciat, un gran autor”, diu Gigliotti. Esclar que un dels rivals de Del Toro, Christopher Nolan, també és considerat un gran autor, i a més és anglès. Però tot i que Dunkerque sigui la seva pel·lícula més oscaritzable, no ha fet gaire soroll durant la temporada de premis. Amb vuit nominacions, Dunkerque s’enfronta a La forma del agua en categories tècniques com muntatge, muntatge de so i direcció artística. I explica la seva vibrant història bèl·lica des de punts de vista que es van alternant. Malgrat el seu virtuosisme cinematogràfic, no té cap actor nominat i el seu protagonisme coral dificulta la connexió emocional del públic. “Dunkerque és una gesta cinematogràfica però La forma del agua, per contrast, és molt humana i dona resposta a una necessitat col·lectiva d’esperança”, diu Langan.

L’ombra del plagi persegueix Del Toro

David Zindel, fill del dramaturg i premi Pulitzer Paul Zindel, va acusar fa unes setmanes Guillermo del Toro d’haver plagiat l’obra del seu pare Let me hear you whisper, que té molts paral·lelismes argumentals amb La forma del agua. El mexicà assegura que no coneixia l’obra teatral i que ell mai ha amagat les seves influències. La forma del agua ja s’havia comparat amb un curt holandès, The space between us, però fins i tot el director del curt va qualificar les semblances de “coincidència feliç”.