El 'congrés' de La Calòrica: una classe d'història a ritme de vals

Le congrès ne marche pas (el congrés no avança, en francès) i molt ens sembla que la nova proposta de La Calòrica tampoc acaba de funcionar malgrat l’èxit de l’estrena (s’han guanyat a pols una legió de fans) i que hagin venut totes les entrades de la temporada al Lliure de Gràcia. El congrés del qual parla l’obra és el Congrés de Viena, que va reunir les grans potències europees que havien derrotat Napoleó per marcar les noves fronteres del continent i, sobretot, per pactar una pau basada en el poder reial de cada monarquia que evités qualsevol insurrecció com la de 1789 a França. Erradicar, doncs, els ànims revolucionaris.

El congrés es va allargar des del setembre del 1814 fins al juny del 1815. No hi va haver cap sessió plenària, només reunions bilaterals o trilaterals entre països, però sobretot s’hi va ballar, menjar i follar tant com es podia. Diu la Viquipèdia que la incipient opinió pública de l’època pregonava que “el congrés balla però no avança”. Una cosa semblant es podria dir de la nova incursió de La Calòrica a la història després del magnífic debut com a companyia ja fa uns anys amb la tragicomèdia grotesca Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina IsabeI l. 

I és que durant més d’una hora de l’hora i mitja de la funció estem esperant que passi alguna cosa. Però la introducció s’allargassa infinitament mentre un narrador en off que exerceix de mestre o professor informa els espectadors d'on som, de qui és qui i de què busquen tots plegats. A l’escena, molt de moviment, molt de ball i moltes copes de xampany. Només les entrades del delegat espanyol, que parla castellà (excel·lent Xavi Francés), aixequen rialles i enlairen la funció. Tot evitant desvetllar el gir de la comèdia a la part final, direm que el text de Joan Yago intenta connectar el conservadorisme excloent d’aquells moments i aquells personatges amb altres exclusions neoliberals mot més recents (oportunitat per lluir-se de Roser Batalla parlant en anglès) fent bona l’expressió "d’aquelles pólvores, aquests llots", una relació que ens sembla forçada.

No obstant, cal destacar la bona direcció d’Israel Solà per vivificar l’escena amb algunes espurnes d’humor i, esclar, l’entrega dels intèrprets al joc. Altrament, no ens queda clar l’interès de l’ús del francès entre els assistents al congrés per més que s’al·ludeixi a raons històriques.