Col·lapsar millor (III)

PalmaDe les definicions sobre col·lapse se’n deriven diversos graus, alguns més benignes que altres. Per exemple, la visió més pessimista del col·lapse entén que suposa l’extinció de l’espècie humana; un altre dels col·lapses, el civilitzatori, es relaciona amb la desaparició del capitalisme industrial globalitzat i la reducció de la població i de la seva complexitat, però no està associat a l’extinció. En funció de la seva gravetat, l’enginyer estatunidenc Dimitri Orlov distingeix cinc fases en l’evolució que poden arribar a seguir els col·lapses i detalla quins són, de menor a major gravetat. Així, parla del col·lapse financer (el corralet argentí del 2001), el col·lapse econòmic (la situació excepcional a la Cuba dels anys 90), el col·lapse polític (la caiguda de la Unió Soviètica), el col·lapse social i el col·lapse cultural. El mateix autor corregeix aquesta classificació i la completa amb la introducció d’una última fase: el col·lapse ecològic.

De col·lapse prové col·lapsisme. El col·lapsisme és una evolució natural de l’ecologisme madur, que es mostra cansat i frustrat davant de l’enquistament de la crisi ecològica i energètica, i planteja obertament el futur de la humanitat, en clau de col·lapsar millor o pitjor. Una part dels defensors del col·lapsisme no desitja ni defensa el col·lapse, ben al contrari, encamina els seus esforços a evitar-lo o minimitzar-ne els impactes, perquè consideren que és una tragèdia, encara que una part representativa dels col·lapsistes volen veure en el col·lapse una oportunitat per resoldre, d’una manera definitiva, la crisi sistèmica, sortir del capitalisme i relocalitzar la humanitat en petites comunitats descarbonitzades i descentralitzades de caràcter neorural.

Històricament, hi ha hagut col·lapses socials, però sempre s’han mantingut dins una escala local, i mai com ara, ha existit la possibilitat d’un col·lapse civilitzatori a escala global. Aquesta és la gran diferència que planteja el col·lapsisme avui en dia. Tots els autors coincideixen a assenyalar que el col·lapse actual té unes dimensions globals que el fan molt diferent dels col·lapses que s’han produït en èpoques anteriors, que afectaven de manera limitada civilitzacions més o manco tancades. Una part representativa dels autors consultats que parlen del col·lapse de la civilització a escala planetària, l’associen amb la barbàrie, amb la destrucció de les estructures polítiques, socials, econòmiques i els vincles culturals, i amb el retrocés a societats preindustrials de base agrària.

Catastrofistes i apocalíptics

Sovint, s’acusa els discursos col·lapsistes de catastrofistes i apocalíptics, de ser dogmàtics i pretendre ser incontestables. El catastrofisme, en la seva versió més extrema, anticipa l’apocalipsi i la fi del món. Tanmateix, l’acusació de catastrofisme contra el moviment ecologista no és gens nova, ja ve d’antic, pràcticament l’acompanya des del moment del seu naixement, en el fet que dona la veu d’alarma sobre la insostenibilitat ambiental i social del model energètic i econòmic de producció i consum, a partir de les dades proporcionades pels científics, i que té com a punt de partida el famós Informe Meadows del 1972, conegut també com Els límits del creixement. Hi ha un sector de l’ecologisme que considera que no s’ha de parlar del col·lapse, perquè implica comunicar malament i du a la paràlisi social i a l’immobilisme. Els col·lapsistes recullen la preocupació per la comunicació del col·lapse i la desesperança que pot provocar i, concretament, l’adaptacionista Jem Bendell defensa que s’han de superar els factors científics, psicològics i emocionals, i també institucionals que estimulen el negacionisme col·lapsista, perquè en dificulten l’acceptació i desvien els esforços ecologistes cap a falses solucions tecnològiques de geoenginyeria i altres crits de sirena, com el reformisme capitalista.

Segons els col·lapsòlegs Pablo Servigne i Raphaël Stevens, és urgent que la ciutadania aprengui a conviure mentalment amb el col·lapse a escala individual i social, assumeixi que és el futur més probable i que experimenti estratègies organitzatives amb la finalitat d’estar preparats per gestionar-lo de manera pacífica i justa. Els adaptacionistes són del mateix parer i plantegen aprendre a viure fora del sistema, en petites comunitats de producció cooperativa, amb veïns disposats a fer intercanvis de béns i serveis a través de monedes locals.

Una de les qüestions importants que han abordat els col·lapsistes és el problema de la irreversibilitat i inevitabilitat del col·lapse. Així, per exemple, Diamond es mostra esperançat amb el fet que es pugui evitar el col·lapse. El seu optimisme està fonamentat no només en el fet que els problemes ambientals més greus tenen un origen antròpic i, per tant, que les seves solucions depenen de la voluntat política, sinó també en la certesa que aquestes solucions ja existeixen i que només es tracta d’aplicar-les. Per a Diamond, la clau per sortejar el declivi global consisteix en el fet que les elits polítiques encertin i prenguin les decisions correctes, que són les més valentes i atrevides, i a llarg termini, en la capacitat per replantejar els valors que han contribuït al sorgiment dels problemes ecològics. En definitiva, creu, de manera molt simplista, reduccionista i ingènua, que la humanitat pot evitar col·lapsar senzillament perquè les causes del col·lapse estan sota el control humà, a diferència de si haguéssim de fer front a una col·lisió imminent d’un meteorit sobre la Terra, com si els interessos contraposats poguessin anul·lar-se i dissoldre’s en una voluntat general per art de màgia, i els grans canvis no vinguessin precedits de lluites socials. En canvi, hi ha autors que consideren que ja s’arriba tard, que els mecanismes que es disposen per fer front als reptes civilitzatoris són insuficients, que les intervencions s’haurien d’haver produït en la dècada dels 70, tot just en el moment dels primers crits d’alarma. En aquest marc de pensament més catastrofista se situen autors com Fernández Durán, González Reyes, Manuel Casal Lodeiro i Jorge Riechmann, entre d’altres.

La caiguda del flux energètic

Fernández Durán i González Reyes creuen que el capitalisme global serà incapaç de reduir, de manera ordenada, la seva complexitat i que el punt d’inflexió serà la caiguda pronunciada del flux energètic. El col·lapse capitalista vindrà determinat per la confluència d’una sèrie de fenòmens, que són: la fi de l’energia abundant i concentrada, l’ensorrament del sistema econòmic, la desglobalització i el decreixement, un nou ordre geopolític, la ruptura de l’estat fossilista, la reducció demogràfica, la caiguda dels nuclis urbans, la impossibilitat de mantenir el sistema tecnològic, els canvis en els valors dominants i noves lluites socials. Aquests autors preveuen que quan es produeixi el zenit dels combustibles fòssils i l’urani, el sistema econòmic global caurà en picat. D’acord amb el seu diagnòstic, el col·lapse ja ha començat i les polítiques continuistes orientades a mantenir el sistema econòmic de creixement amb retocs cosmètics, com el capitalisme verd, seran un fracàs. Per això, serà necessari encaminar tots els esforços a col·lapsar millor i treballar per fer que el col·lapse sigui menys profund i dolorós, de manera que el grau de destrucció social no impedeixi l’aparició de noves societats emancipadores que posin en el centre la cura de la vida.