Humorista, estrena 'Per fi, sol!' al Teatre Borràs, dirigit per José Corbacho
Cultura 03/11/2021

Carles Sans: "A l’hora de fer una broma ara molta gent l’ha de repensar"

5 min
José Corbacho i Carles Sans al Teatre Borràs

BarcelonaCarles Sans (Badalona, 1955) s'enlaira en una aventura en solitari després de 40 anys formant part del Tricicle. L'humorista aglutina les anècdotes més divertides de la companyia a Per fi, sol!, un monòleg que el farà parlar per primera vegada als escenaris i que s'estrena el 17 de novembre al Teatre Borràs. José Corbacho l'ha dirigit.

Què us porta a fer aquest espectacle?

Carles Sans: Quan vam decidir que el Tricicle s’acabava definitivament, em vaig plantejar si quedar-me a casa o fer alguna cosa. Encara em queda molta tela i el món del teatre m’agrada molt. Tenia clar que no havia de fer el mateix que ha fet el Tricicle però jo sol. Vaig decidir fer totalment el contrari, és a dir, parlar. És una espineta que tinc clavada des dels meus començaments a l’Institut del Teatre. Tinc moltes anècdotes viscudes al llarg d’aquests 40 anys que són inversemblants, divertides. Quan les he explicat alguna vegada en privat, la gent s'ha descollonat. M’ho vaig plantejar com un espectacle i vaig veure que podria ser un contingut interessant. I vaig buscar algú que des de fora em donés la seva mirada.

Havíeu treballat mai junts?

José Corbacho: D’aquesta manera no. Havíem coincidit, perquè molts dels anys que el Carles va estar al Tricicle jo havia estat a La Cubana. Eren dues companyies que voltaven per tot arreu, ens anàvem trobant. Va venir un dia a veure el meu monòleg i em va dir que estava pensant de fer-ne un. Vaig pensar: "El Carles Sans del Tricicle, 40 anys sense parlar, vol fer un monòleg?" Vam quedar en una sala molt petita, m’ho va començar a explicar i em va semblar molt xulo. Primer perquè és una persona que explica molt bé les seves històries, t’atrapa. Després perquè el material és molt bo.

C.S.: Tenia la intuïció que el que tenia era divertit, però no sabia si a dalt d’un escenari funcionaria. Aquí era on jo necessitava aquesta impressió des de fora. Ha sortit un espectacle que va de menys a més, però la gent riu de principi a final, surt amb molt d’entusiasme.

Teniu el mateix tipus d’humor?

C.S.: No. El José té un humor més canalla. L’humor del Tricicle sempre ha sigut un humor més blanc, més familiar. Tot i això, al meu monòleg hi ha moments que no són tant per a nens. Cadascú fa l’humor que com a espectador li fa més gràcia i que com a actor se sent més còmode fent.

J.C.: Després hi ha molts punts en comú. El contingut pot variar, però en altres temes, com el ritme o com armar un monòleg, coincidim plenament. Al final el que volem tots dos és que el públic rigui. L'espectacle té algunes coses més blanques, més tricicleres, i d’altres que són més Carles Sans. Per al públic pot ser molt guapo, perquè és una persona que forma part de la seva mentalitat d’espectador, que l’han vist per la tele o al teatre i ara descobreixen un Carles Sans diferent. Això és molt bonic, perquè quan ho veus des de fora t’adones que aquest ofici és una transformació constant. Algú que pensaves que saps què farà, doncs no, ara treballa en una altra clau totalment diferent.

Què hi trobaran els fans del Tricicle?

C.S.: Descobriran els començaments, què va passar, com ens vam conèixer. Podria no tenir cap gràcia, si no fos perquè tot està barrejat d’anècdotes insòlites. Són totes reals. Això encara fa més gràcia. A la gent el que més la diverteix de les persones és l’anècdota. Però si ve algú que no ha vist mai el Tricicle riurà igualment. Les situacions per si mateixes fan molta gràcia.

Què en diuen els altres dos membres del Tricicle, Paco Mir i Joan Gràcia?

C.S.: Ha anat d’una manera molt natural, com sempre. Vaig explicar-los que volia fer un monòleg, que es diria Per fi, sol!, els vaig ensenyar el pòster amb les seves siluetes, que simbolitzen que no hi són però estan presents. Soc part del Tricicle, tiro de la marca. Tot els va semblar molt bé. Avui dia encara no l’han vist. Un d’ells viu a Sevilla, ha vingut la pandèmia pel mig, el Joan està dirigint un cabaret internacional que belluga per tot el món, no hi ha hagut una ocasió. Espero que el dia de l’estrena vinguin i riguin amb tothom.

Carles Sans en un moment de l'espectacle 'Per fi, sols!'

¿El Tricicle ja ha plegat definitivament?

C.S.: Ens quedaven dues setmanes de funcions per acomiadar-nos. Han quedat als llimbs, no s’han fet. Estaria bé fer un ximpum, però ara no és fàcil, hem de trobar el moment.

Què en penseu, de l'última polèmica relacionada amb l'humor , el conflicte entre TV3 i Bricoheroes?

—  C.S.: No em posaré concretament en aquest fet, perquè crec que a mi no em toca. Però vivim en un moment en què els que fem humor ens hem de censurar nosaltres mateixos perquè podem arribar a tenir ensurts, disgustos i reprovacions d’una societat que avui dia s’ha transformat en castradora o fins i tot en censora. Abans la censura se la reservava l’estat, ara ha passat a la societat civil, representada per col·lectius prou poderosos com perquè puguin causar un prejudici molt gran. A l’hora de fer una broma, ara molta gent l’ha de repensar. És dolorós i trist. Tenim més llibertats, podem dir moltes coses que abans no es podien dir, però en canvi en certs terrenys ara les podem dir menys. El Pepe Rubianes, que les deia de l’alçada d’un campanar, ara potser es passaria el dia als jutjats. Hem entregat la valoració moral o políticament correcta a la societat civil, i això és descontrolat.

J.C.: No ens hem d’autocensurar, això és bàsic per a un còmic o per a un humorista. Tu has de tirar sempre pel dret, prefereixo demanar perdó que demanar permís. Vull pensar que el gran Pepe Rubianes continuaria fent el que feia, perquè el problema no és d’ell sinó del que posa una denúncia. Dit això, tampoc estic gens d’acord amb el que han fet el Peyu i el Jair. Has de saber on treballes. No té res a veure amb l’humor. Tots hem treballat a la tele, pública o privada, i a tots ens han dit "aquest gag no el posarem", "aquest guió no l’escriguis". El que no he fet després ha sigut publicar-ho i dir que m’han censurat. Per això defenso molt el teatre com a reducte de llibertat, perquè probablement el Jair i el Peyu no hi tindrien cap amb el seu espectacle. Però si treballes a una tele pública també estàs treballant sota unes normes. 

¿Us sentiu menys lliures ara que fa uns anys?

J.C.: La societat va com va i canvia. He fet coses durant 35 anys que potser ara no faria, però perquè he canviat, veig la vida d’una altra manera. Abans hi havia monologuistes que havien de portar el seu guió a un home amb un retolador que anava ratllant coses. Què és pitjor, les crítiques de Twitter o un home que ratlla les coses i si les dius et detenen i et posen a la presó? Les xarxes socials s’han de relativitzar molt. Es fa una política a cop de tuit, tothom està pendent del que diran, però Twitter no és la vida real. 

C.S.: De tota manera no crec que hi hagi cap problema amb el Per fi, sol! En general no és un espectacle que tingui aquest perfil.

¿Costa acomiadar-se dels escenaris?

C.S.: Aquesta feina té coses molt ingrates. Fer teatre vol dir desplaçar-te a una ciutat, estar en un hotel esperant que arribi l’hora de la funció, quan acaba no marxes a casa, te’n tornes a l’hotel perquè l’endemà tornes a actuar. Tot això és la part que ja no fa tanta gràcia. En canvi, l’hora i mitja a escena, de veure el públic com entra, actuar i l’adrenalina, això és fantàstic.

stats