PalmaTrui Teatre.- N’hi ha prou de veure el gran nombre d’enregistraments a càrrec de Christian Zacharias per saber que, un cop més, estam davant una figura mundial de primer nivell. L’esdeveniment, que no es pot qualificar d’una altra cosa, va tenir lloc en el 14è concert de la temporada de la Simfònica. Un concert que de ben segur n’hi hauria prou d’escoltar les composicions de dos músics que s’apreciaven com molt pocs en la història, Mozart i Haydn. Dos personatges que en el caràcter no s’assemblaven ni poc ni gens i al mateix temps no deixaven de cantar i contar les excel·lències l’un de l’altre. Mozart dedicà sis quartets “al pare, guia i amic”. Per la seva banda, Haydn el definia com el millor compositor que havia escoltat mai. Reunir-los en un concert no fa més que segellar la inversemblant història de la relació entre dos genis que es varen conèixer, mai no es varen envejar i sempre es varen admirar. Però, per començar, abans del Concert per a piano de Mozart i la Simfonia núm. 45 de Haydn, va comparèixer la Serenata per a cordes en mi menor d’Edward Elgar, la composició més interpretada del britànic de final del segle XIX. Diàfana, càlida, una mica descontextualitzada, però en qualsevol cas un entrant deliciós i un premi per la corda de la formació.
El moment àlgid del concert va arribar tot just després, no pel fet de la peça de Mozart en concret, que si d’alguna cosa patia en el seu moment era d’excés de convencionalitat, o si més no de manca de risc, sinó perquè Christian Zacharias va ser l’encarregat de la direcció i alhora també de la interpretació com a solista. Una circumstància que era el més habitual en el moment de la seva creació, quan Mozart es va instal·lar a Viena i la figura del director de l’orquestra encara no s’havia institucionalitzat del tot. Zacharias en aquest vessant solista d’intèrpret va lluir color, intensitat, fraseig exquisit i riquesa de matisos a les cadències, mentre que al mateix temps com a director exhibia domini, seguretat i concentració suprema per aconseguir la unitat i l’equilibri imprescindibles entre el piano i l’orquestra per a una simbiosi precisa, perfecta, en el concertant diàleg que es va intercalant des de la doble exposició inicial, que marca d’alguna manera el tarannà de la composició, fins a l’agilitat del Rondó amb què conclou i que Zacharias va rematar amb un altre rondó, també de Mozart, com a propina.
Haydn tampoc no és poca cosa. En el seu moment va ser el músic més famós i reconegut del seu temps i com ell deia, també el més lliure, amb un argument demolidor. Estar a sou dels Esterházy com a “lacai imperial” li va permetre experimentar sense donar explicacions ni córrer cap mena de riscos econòmics. Una bona prova d’aquesta llibertat és el fet que la Simfonia núm. 45, d’una arquitectura modèlica i una estructura marca de la casa, va ser una reivindicació dels músics davant el príncep que els pagava, tan sols per una raó tan prosaica com és ara que un any va decidir no donar vacances als mestres. Haydn va prendre partit i va compondre com a protesta la rebatejada com a Simfonia dels adéus, que feia que els músics a les acaballes del quart moviment anassin deixant de tocar, abandonant el seient i apagant l’espelma que il·luminava la seva partitura, fins a deixar tan sols dos violins amb una sordina per acabar la peça. Val a dir, per si a algú li interessa, que el príncep ho va entendre i va atendre les peticions del mestre i companyia. Dijous passat els músics, després d’una interpretació magistral, no varen abandonar el seu lloc, però a mesura que cada grup d’instruments deixava de tocar s’anava enfosquint la part de l’escenari que ocupaven fins a arribar al fosc total. Tot plegat una meravella, una més, que engrandeix, encara més, l’historial de la Simfònica i en majúscul benefici del privilegiat espectador.
