El 'best-seller' d'un margalidà

Palma“Si jo som res, jo som el Bhagavad-Gita”, escriu Joan Mascaró i Fornés al seu biògraf Joan Maimó. “Ha dirigit la meva vida”. Ara fa 60 anys, el 1962, aquest savi de Santa Margalida emigrat a Cambridge publicava a l’editorial Penguin la seva traducció a l’anglès del text sagrat hindú, que deu anys més tard havia arribat als 400.000 exemplars venuts. Més d’un milió, si hi afegim les seves versions d’altres textos del pensament oriental. És per això que –com ha recollit Cristina Ros en aquestes pàgines– l’investigador Joan Miquel Mut assenyala, a la seva tesi doctoral El ioga de Joan Mascaró Fornés, que és “el mallorquí més llegit al món després de Ramon Llull” –justament, un autor que el va fascinar.

Nascut el 8 de desembre del 1897 a s’Hort d’en Degollat (Santa Margalida) –enguany commemoram també el 125è aniversari del seu naixement–, Mascaró “era un pagès”, en definició del professor d’Història Econòmica Gonçal López, que el va visitar diverses vegades a la seva casa, The Retreat, a Comberton, a prop de Cambridge –on va morir, el 19 de març del 1987. El seu avi era glosador. Essent un jove professor –o potser estudiant encara– a l’Escola de Comerç de Palma –aleshores al Consolat de Mar, actual seu de la presidència del Govern–, es va trobar, sembla que en traducció no gaire bona, el Gita, el Poema del Senyor–, que el marcaria per sempre.

Però què és el Gita? Es tracta d’una part –com els Evangelis de la Bíblia– del Mahabharata, el poema més llarg conegut –trenta vegades el Paradís perdut de John Milton, que fa 976 pàgines en l’edició contemporània d’Adesiara, segons el mateix Mascaró. Data aproximadament del segle III abans de Crist i narra una guerra dinàstica –una mena de Joc de trons, salvant les distàncies– i el recentment traspassat Peter Brook en realitzà el 1985 una adaptació teatral de nou hores, que es va representar al Mercat de les Flors de Barcelona, de la qual el 1989 es va generar una versió cinematogràfica de més de cinc.

El Gita, però, és un punt i a part. El que comença com una conversa entre el rei heroi Arjuna i el seu auriga –conductor del carro–, el déu Krishna, abans d’una batalla, constitueix un dels cims de l’espiritualitat humana. “Quan els dubtes em persegueixen, quan la desil·lusió em mira fixament a la cara i no hi veig cap raig d’esperança a l’horitzó, em dirigesc al Bhagavad Gita i cerc un vers que em reconforti”. Són paraules de Mahatma Gandhi. Al primer dirigent de l’Índia independent, Pandit Nehru, també “li agradava” el Gita, a dir de Mascaró, que va coincidir amb ell a Ceilan el 1931.

El Gita –escriu Mascaró en la seva introducció a la traducció catalana– és “un poema espiritual”, una “simfonia” que enllaça amb els conceptes essencials del ioga, un cant a la tolerància i a la raó. “Un dia, de molt joves, uns quants versos del Gita poden penetrar als nostres cors. Aprenem sànscrit (...) Llegim totes les traduccions que trobam i comparam les diferents interpretacions”. El savi mallorquí parla d’ell mateix.

Coneixia Llull el ‘Gita’?

Com d’altres visionaris assenyalats per una idea, Joan Mascaró va seguir aquell camí que s’havia traçat. Va poder estudiar el sànscrit i les cultures orientals gràcies a un altre margalidà –el financer Joan March– i el 1935 –segons el volum Joan Mascaró i Fornés, editat per la Universitat de les Illes Balears (UIB)– veia la llum la seva traducció al català d’un fragment –el cant XI– del Gita, que fou imprès a Barcelona i reproduït a la revista mallorquina La Nostra Terra.

La Guerra Civil i el franquisme generaren el seu desterrament definitiu a Cambridge, com a professor, si bé mai trencà els llaços amb Mallorca, per la qual sentia una profunda nostàlgia –“Penso molt en Mallorca”, escriu el 1943– i amb la cultura en llengua catalana. Ja el 1927, recull el volum publicat per la UIB, havia impartit a Cambridge la conferència Mallorca, la seva cultura i la literatura catalana. El 1949 ofereix un recital de poesies mallorquines a la BBC.

El 1969, Carles d’Anglaterra parla en gal·lès en la seva investidura com a príncep. Charles de Gaulle ho fa en bretó, al país més centralista d’Europa. “Quan serà que el comte de Barcelona [Joan de Borbó, avi de Felip VI] parlarà en català?”, es demana Mascaró en una carta. “Gràcies a Déu que han comprès una mica els de Madrid i oficialment que tots els idiomes d’Espanya són part del patrimoni cultural nacional”, observa el 1979, referint-se a la Constitució.

La seva veneració per Ramon Llull arriba a tal punt que el mateix 1979, en una de les seves tornades a l’illa, s’endú com a única lectura el Llibre d’Amic e Amat. Molts anys abans, el 1938, havia anunciat a Carles Riba una versió anglesa d’aquest mateix títol –“el traduiré amb amor”–, que mai no va finalitzar.

Poc abans, el 1934, en un article a La Nostra Terra, Mascaró rastreja les possibles influències índies sobre la mística de Llull. Troba paral·lelismes entre l’equanimitat del Gita i els textos del Doctor Il·luminat. “Amava lo bé comú sobre lo bé especial”, escriu Llull, i “en tot el vast Univers més gran que Jo res no hi ha”, el Gita. “Lo món és en mon Amat e no és mon Amat en lo món” (Llull), “Jo no estic en el món, és el món el que en mi està” (Gita). Destaca l’estreta amistat amb Francesc de Borja Moll: la seva correspondència, recopilada i publicada per Gregori Mir, abasta des del 1933 fins al 1986, un any abans de morir. Mascaró s’hi refereix com “mon més estimat amic”. El lingüista menorquí li publica el 1958 als seus tallers, per al públic anglosaxó, Lamps of Fire (Llànties de foc), una selecció de pensaments de diferents religions. “Ja comprenc que se’n vendran pocs a Mallorca”, escriu Mascaró a Moll. “Posats alguns exemplars dins les vitrines d’algun hotel de turistes rics, podria ésser que se’n venguessin alguns, si bé els turistes rics no són sempre gent rica d’esperit”.

“Aquest estiu”, el de 1957, “tenc feines urgents: acabar de traduir el Gita”, explica a Moll. El desembre del 1958 li anuncia que està acabat –li va suposar vint anys de feina–, però no el tanca del tot fins al Nadal del 1961. La meticulositat del treball resulta espectacular: “Aquest matí he estat pensant més d’una hora sobre una paraula sànscrita que es podria traduir a l’anglès d’unes vuit maneres diferents”.

Blai Bonet no entenia el sànscrit

A la fi apareix, el 1962, el Gita en anglès en versió de Joan Mascaró. Penguin n’imprimeix 40.000 exemplars. “És grandiosa la venda que fa” l’editorial “per tot el món de parla anglesa”, explica a Moll. “Fou la seva consagració”, assenyala el seu deixeble Joan Francesc March. “Li acabà d’obrir les portes de la prestigiosa Universitat de Cambridge i expandí el seu nom pertot arreu”. El segueixen noves traduccions d’altres clàssics de la literatura índia: els Upanishads (1965) i el Dhammapada (1973), que juntament amb el Gita superen el milió d’exemplars.

Joan Mascaró va rebent les publicacions de l’Editorial Moll, gràcies a la qual cosa accedeix de primera mà a les creacions dels autors de les Balears. Ja abans havia conegut Gabriel Alomar –“un home genial, imperfecte com som tots els homes”– i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. “Quina satisfacció de veure que hi ha joves que (...) fan viure l’idioma”, observa de Josep Grimalt. Troba “força d’emoció sincera” als poemes de Joan Perelló i “magnífica” la peça Ca nostra de Joan Mas. També es va escriure amb Maria Antònia Salvà.

Mascaró acostumava a declamar en veu alta els versos en sànscrit i així ho va fer, relata Blai Bonet, en una visita a Cala Figuera. “El doctor Mascaró recitava el poema sagrat hindú (...) I quan acabà el llarg Upanishad (prop de cinc minuts del mes d’agost) em digué: —No trobes, Blai, que aquest poema s’assembla molt a allò de [Jorge] Guillén: ‘Oh, Luna, cuanto abril’? —Si jo hagués dit que no sabia gens de sànscrit”, conclou Bonet, “el doctor Mascaró m’hauria esborrat amb la mirada”, tal era el seu entusiasme.

El 1983, en traducció d’Elisabet Abeyà a partir de la seva versió anglesa, es publicava el Gita en català. Mascaró –narra Abeyà– havia volgut que fos a l’editorial del seu amic Moll i, en efecte, a can Moll anirien sortint la resta dels seus llibres: Llànties de foc, La creació de la fe, Diàlegs amb l’Índia, Els Upanishads i El Dhammapada. “A la fi podem sentir Krishna i Arjuna parlant en català”, exultava Mascaró en carta a Joan Francesc March. El Gita tornava allà on el pagès l’havia descobert.