Quan les Balears eren Chicago

PalmaEl segle XVII va ser un període llarg de violència durant el qual sobretot Mallorca i Menorca foren més perilloses que el Chicago de la llei seca de fa un segle, retratat a pel·lícules com Els intocables d’Elliot Ness de Brian de Palma. Assassinats, violacions i complicitat dels bàndols amb les autoritats judicials, civils i eclesiàstiques. Això és el que recordam cada primer diumenge de setembre, la data en què s’hauria de celebrar també enguany la batalla festiva a Palma entre Canamunt i Canavall, que l’entitat organitzadora, Orgull Llonguet, recuperarà així que les condicions sanitàries ho facin viable.

Ja al període islàmic hi hagué enfrontaments interns, la qual cosa facilità la conquesta per part de Jaume I. A continuació, n’hi va haver entre partidaris de Jaume III i de Pere el Cerimoniós, entre els partits mallorquí i aragonès, entre l’Almudaina i el Born, entre Espanyols i Armadans i entre Torrelles i Puigdorfiles. Però una alteració encara de dimensions més grans va fer empal·lidir aquestes bandositats: la Germania de Mallorca del 1521, ara fa cinc segles. Un cronista afalagador donava per finalitzades aquelles lluites en establir Felip II l’Audiència el 1571. Així que, a més d’afalagador, era un optimista.

A Eivissa, segons recull el professor de l’Autònoma de Barcelona Antoni Ferrer, el 1464 el rei Joan II “absolgué dels seus delictes –contusions, cops i ferides– dos bàndols que s’havien enfrontat”. Aquesta reconciliació fins i tot es va segellar amb “matrimonis entre les parts per lligar amb més força el compromís de pau”. El 1486, assenyala l’historiador Ernest Prats, “davant l’existència de dos bàndols a la societat eivissenca, enfrontats, entre altres coses, pel control de la universitat, cada un dels dos proposà deu representants que, davant del governador, acordaren nomenar dos habilitadors i síndics per a cada un d’ells”. L’acord va ser acceptat per Ferran el Catòlic.

A Mallorca, la guerra de bàndols tornà a esclatar, i amb més força que mai, el 1598, amb l’enfrontament entre dues famílies aristocràtiques: els Anglada i els Rossinyol. La història sembla treta d’un drama romàntic: tot s’hauria originat perquè el jove Nicolau Rossinyol festejava Elisabet Anglada i els familiars d’ella no veien el pretenent amb bons ulls, fins al punt d’enfrontar-se amb les armes, en una batalla que començà al Born de Palma i es continuà fins a la Seu.

Els seus seguidors serien coneguts com Canamunt i Canavall, se suposa que per tenir els uns la seva casa a la zona alta de Ciutat i els altres a la baixa. Al seu voltant es formaren exèrcits privats que, com les ‘famílies’ a la saga cinematogràfica El padrí de Francis Ford Coppola, formaven una xarxa de mútua fidelitat i suport que es transmetia de pares a fills –si bé hi havia algun canvi de partit puntualment. La seva influència s’estenia a la Part Forana –i a Menorca–, amb jutges, batles –equivalents, aproximadament, a una autoritat policial– i fins i tot capellans, membres de la Inquisició i de l’Ordre de Malta, que també militaven als mateixos bàndols. Cada colla amb el seu territori, com els gàngsters.

La Colla de Selva

La venjança s’aplicava de manera sistemàtica, ferotge i interminable. D’altra banda, l’enderrocament de la llar del condemnat era un càstig habitual de la justícia –com Al Capone a Els intocables quan clama que vol matar Elliot Ness i la seva família i esbucar casa seva. El 1611, narra la historiadora Aina Le-Senne, “enfrontaren els seus respectius bandolers” a l’interior de l’església de Sant Jaume, a Palma, i l’any següent els familiars i companys de Rafel de Verí (Canavall) varen assassinar l’eivissenc Pere Joan Quint (Canamunt) perquè tot dos festejaven la mateixa al·lota, Magdalena Fortesa, germanastra de Ramon Burgues Safortesa, el Comte Mal.

Els cinc agressors “foren empresonats a Ciutadella”, apunta l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, i la lluita de Canamunt i Canavall es va estendre a Menorca i “incrementà la conflictivitat”: Joan Sintes, membre del Sant Ofici, va rebre una arcabussada el 1615; Jeroni Sintes va estar a punt de morir en un atemptat el 1655; Rafel Squella va apunyalar el seu cosí Rafael Sancho el 1659. Tampoc a Eivissa eren tot flors i violes: el 1689 es registrava una revolta dels pagesos.

Un episodi significatiu d’aquella llarga guerra intermitent, segons narren els investigadors Pere Salas i Antoni Domingo –Els homes infames (El Gall)–, va ser l’enfrontament, a començament del 1619, entre la coneguda com a Colla de Selva, dels Canamunt, i els comissaris de la justícia, sospitosament propers als Canavall –aquesta seria una constant de tot el conflicte: la parcialitat de les autoritats. Foren detinguts catorze de la Colla. El lloc, al camí de Lluc, seria conegut des de llavors com el coll de la Batalla.

El jutge Agustí Albanell, protector dels Canamunt, i el cap de la Colla de Selva, el capellà Mateu Ferragut Boda –sí, un capellà, ho heu llegit bé–, “intentaren fer entendre als membres de la Reial Audiència”, assenyalen Salas i Domingo, que aquella detenció era il·legal, ja que els presos gaudien de salconduit. La plana major dels Canamunt es reuní per plantejar-se possibles alternatives: entre elles, segrestar el fill del virrei quan sortís del col·legi i enviar “el cap del nin al seu pare” si no amollava els condemnats.

El jutge de l’Audiència Jaume Joan Berga, “home dur i inflexible” segons uns, “simplement un home recte” segons uns altres, diu Le-Senne, no es va deixar convèncer i ordenà l’execució de tres acusats, entre ells un germà de Boda. El 24 de maig següent, el criminal comú Antoni Gibert Treufoc i el mateix capellà cap de colla varen assassinar Berga a la porta de casa seva. No tan sols això, sinó que a la vídua i els fills els havien anat a cantar, “fent burla” del crim. Però si els Canamunt pensaven que aquesta seria una mort violenta més, s’equivocaven: va generar la investigació judicial més cèlebre de la història de Mallorca –d’aquí ve la frase feta ‘què en som, jo, de la mort d’en Berga?’–: Treufoc va ser detingut i executat i Boda hagué de fugir de l’illa.

Una pau establerta el 1632 pel bisbe Joan de Santander no va durar gaire. Cap al 1640 sobresortia el de Canamunt Llorenç Coll Barona. Domingo i Salas conten que el 1635, quan anava a venjar-se d’un comissari que havia mort un dels seus companys, com que no el va trobar a casa seva, el prevere –sí, prevere– Joan Marquès i ell mateix “mataren sense pietat de set punyalades” la mare del comissari. El 1642, va ser a punt de fer-se l’amo de Ciutat. El 1643, el virrei i l’Audiència varen mirar d’arribar a un acord amb ell. La ruptura de les negociacions va dur a “una autèntica batalla campal” al Born de Palma, “amb arcabussades pels carrers i des de les finestres”.

‘El rei de la Part Forana’

El 8 de desembre del 1644 es va produir a Pollença un episodi terrible: la violació múltiple d’una dona per una ‘manada’ de Canavall, que va indignar el nou virrei, José Pérez de Pomar. Fins al punt que es va plantar a la vila la vigília de Nadal, davant unes autoritats locals “estupefactes”, segons recullen els autors d’Els homes infames. No tan sols la víctima va ser indemnitzada amb “una autèntica fortuna”, sinó que el virrei emprengué una dura persecució dels bàndols. Però només uns mesos més tard, Pérez moria, en caure al fossat de les murades de Palma –no, no sigueu malpensats; sembla que va ser un accident. Una creu a les Avingudes de Palma commemora aquell fet.

El nou virrei interí, el bisbe Tomàs de Rocamora, va optar por una política de conciliació i el 1645 establia una nova pau. Barona decidí canviar d’aires, si bé el 1653 va tornar a Mallorca. Per suposat, s’enviaren comissaris a detenir-lo. El varen localitzar al mateix indret on havia tingut lloc la batalla del 1619. En comunicar-li que el cercaven “en nom del rei”, Llorenç Coll hauria contestat als comissaris que “ell era lo Rei, no ay otro Rei que jo, jo som Rei de la Part Forana”, segons recullen Domingo i Salas. Finalment va acceptar, com d’altres bandejats, passar a servir el monarca com a capità del seu exèrcit. Però els seus vells enemics no l’havien oblidat i fou mort d’una arcabussada, el 1655. Per aquests mateixos anys, el Comte Mal, dels Canavall, anava en plets interminables amb la vila de Santa Margalida, dels Canamunt.

La pau de Rocamora tampoc no va ser completa. El 1657, un nou virrei, José Lanuza, admetia que “la major desgràcia d’aquesta illa és que no hi ha ningú de qui et puguis refiar”, ni tan sols de l’Audiència. Com Elliot Ness a la pel·lícula de Brian de Palma, quan pretén enxampar Al Capone. Tampoc no destacava per la seva perspicàcia, ja que assenyalava, com a excepció, Pere de Santacília: implicat en l’assassinat del jutge Berga, el 1626 havia estat condemnat a mort com a cap dels Canamunt, assenyala el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Josep Juan Vidal. Això no va ser obstacle per arribar més tard a membre del Consell de Guerra, governador de Menorca, procurador reial vitalici de Mallorca i virrei interí.

El 1666, l’ofensiva disposada pel virrei Roderic de Borja va suposar un cop de gràcia per als seguidors de Canamunt i Canavall, els quals, d’altra banda, perdien gradualment el suport d’una noblesa que tornava més cortesana i menys baralladissa. Les actuacions de les noves autoritats borbòniques, ja a començament del XVIII, imposaren “la pau dels cementeris”, com la qualifica Casasnovas. Ara, aquestes serien les illes de la calma.