L’escriptor que cantava a la terra natal

PalmaParlava d’Eivissa, de la seva gent, de la seva cultura. Parlava dels paisatges que l’envoltaven, de les classes que feia. Parlava de Sant Miquel, on va passar una part de la seva vida. I parlant parlant, escrivint, més aviat, va fer que les generacions que vingueren fossin capaces d’estimar la terra, la gent i la mar que envoltava l’illa. Un dia com avui de fa 105 anys, el 10 de gener del 1913, naixia l’escriptor, traductor i mestre Marià Villangómez.

Tant l’obra com la figura de l’escriptor, encara a hores d’ara, són víctimes de quelcom que podríem qualificar de paradoxa: és considerat un dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX alhora que ha estat menyspreat i semioblidat per una bona part d’allò que s’anomena intel·lectualitat catalana. En paraules de l’autor del llibre ‘Marià Villangómez, una aproximació’, Jaume Marí i Prunella, “l’obra de l’insigne poeta eivissenc encara no és prou coneguda en l'àmbit de les terres de parla catalana o, si més no, no ho és tant com les d’altres poetes de la seva generació”.

En un article publicat a l’ARA Balears, l’escriptor Sebastià Alzamora va apuntar també aquesta invisibilització i una de les seves possibles causes: “va lligar tota la seva vida a la seva Eivissa natal”. Una “semiocultació”, segons Alzamora, “que encara avui perdura”. El text es va escriure fa cinc anys per commemorar el seu centenari i l’Any Villangómez, però la realitat d’ara continua sent més o menys la mateixa.

Marià Villangómez va rebre, entre altres guardons, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’any 1989. La seva obra ha estat considerada d’abast universal, tot i ser profundament local i arrelada. La manera que tenia Villangómez d’explicar la seva terra i la seva relació amb ella, va fer que les Pitiüses s’incorporassin a la literatura universal. L’escriptor ha estat traduït a diversos idiomes, com ara el castellà, l’anglès, el portuguès, el gallec, el francès i l’italià.

Poeta, entre altres coses

A Marià Villangómez se’l coneix, sobretot, per la seva poesia. Però durant tota la seva carrera i vida va anar desplegant una gran diversitat de gèneres –encara que el lirisme del vers sempre hi era present. Va escriure prosa, va ser traductor i filòleg, va escriure teatre, però també va estudiar literatura i va ensenyar lletres.

Va estudiar Dret a Barcelona, tot i que fou una carrera que no li va agradar, però va aprofitar la seva estada per entrar en contacte amb la intel·lectualitat catalana: va conèixer Carles Riba, Josep Carner i Maria Aurèlia Capmany, entre d’altres, i, a més, va establir correspondència i amistat amb Salvador Espriu.

Després d’estudiar el Batxillerat a Palma i la carrera a Barcelona, l’escriptor eivissenc va tornar a Eivissa, concretament a Sant Miquel, on va començar a donar classes i va passar “els tretze anys més feliços i profitosos” de la seva vida. Allà va ser on va sorgir, entre moltes altres, la més coneguda de les seves obres: ‘L’any en estampes’.

El seu ‘aïllament’ geogràfic no va implicar un aïllament de l’entorn cultural ni de l’illa ni de la resta de territoris de parla catalana. Villangómez s’escapava tant a Palma com a Barcelona i els seus escrits apareixien en diverses publicacions, a la qual cosa s'ha de sumar la intensa correspondència amb autors catalans o la seva assistència a diversos esdeveniments, com ara la primera convocatòria de les Converses de Formentor.

A l’'Antologia de poesia catalana (1900-1950)', que es va publicar el 1951 i va ser recollida per Joan Triadú, hi apareixien dos poemes de Villangómez. Tanmateix, l’eivissenc va ser precoç a l’hora d’escriure: als tretze o catorze anys va publicar el seu primer treball, un poema, gràcies a la intervenció d’Isidor Macabich, que el va incloure a un dels diaris de 1933. Com Macabich, a Villangómez és considerat un dels literats que més feren per mantenir la llengua catalana viva a Eivissa.

El seu compromís amb la llengua

Durant aquelles primeres Converses de Formentor, un periodista del ‘Diario de Mallorca’ va demanar a Villangómez en una entrevista per què utilitzava el català com a mitjà d’expressió. L’escriptor li va contestar que “per la senzilla raó que és la meva llengua, en la qual visc i que em serveix de comunicació entre mi mateix i el paisatge i les gents que em volten”, recollia Felip Cirer en un article.

Per a Villangómez, el concepte de llengua anava unit amb el de cultura, l’explicació de la història, la literatura, l’art ja no només d’Eivissa i Formentera sinó en la seva concepció universal. Tots els seus escrits transmeten aquest amor i aquest respecte profund per la llengua.

La seva divulgació de la llengua va més enllà de l’escriptura, i el 1965 comença a fer classes de català a un grup de joves eivissencs. Dos anys més tard, demana l’excedència de mestre i se centra en l’ensenyament del català. A més, va continuar la seva tasca de divulgació i, per exemple, va ser l’encarregat de coordinar els dos números de la revista ‘Serra d’Or’ dedicats a Eivissa.

A partir dels 70, l’activitat de l’Institut d’Estudis Eivissencs es reactivà i van començar a publicar libres relacionats amb l’illa, primer en castellà i després en català. Tanmateix, en aquesta nova etapa no només es fan llibres, sinó que es comencen a posar en marxa la Nit de Sant Joan i es recupera la revista ‘Eivissa’, abans ‘Ibiza’.

La importància de Villangómez, doncs, no està únicament lligada a la qualitat de la seva obra sinó a tot allò que va transmetre a través d’ella. Eivissa i Formentera, des dels seus ulls, són naturals, autèntiques, són unes illes que queden arrelades al cor d’aquella gent que hi neix i de les quals ell elogia la bellesa geogràfica i de la seva gent.

I no tan sols això. També explica la seva història, la seva literatura, el seu patrimoni i els seus costums d’una manera propera, local, però universal. Els textos de Villangómez no només transporten a aquelles illes estimades i en reuneixen tota l'essència, sempre lluny, això sí, de deixar-les en simple folklore. Ell les convertí en cultura.