Un gran poeta eivissenc

PalmaAny 2013, centenari de Salvador Espriu. Només de Salvador Espriu? No: com explicaven ahir mateix Damià Pons i Isidor Marí (estudiosos, professors, acadèmics, polítics i artistes, tot en dues vides) aquest és l'any de tota una generació, que podríem anomenar la generació de la República, o per ser més exactes, de la Segona República. És l'any del centenari d'altres poetes rellevants i/o imprescindibles, com Bartomeu Rosselló-Pòrcel (gran amic d'Espriu en els seus anys universitaris, mort a 24 anys, i segurament a causa d'aquesta mort prematura, una de les presències més persistents en la vida i l'obra espriuanes). Com Joan Teixidor, que va ser un dels poetes més ocults i a la vegada més preclars de la seva generació, autor de llibres com El Príncep , però que va tenir la mala sort de coincidir amb monstres com els mateixos Espriu o Rosselló-Pòrcel. O com Marià Villangómez, que també, com els altres, era nascut l'any 1913 i que va ser un poeta, traductor i home de lletres que en qualsevol literatura ben articulada ocuparia un lloc d'honor en la categoria que els anglosaxons anomenen minor poets , que no té cap connotació despectiva. La construcció d'una tradició literària té una estructura necessàriament piramidal, o en forma d'embut: no pot existir una cúspide sense una base que la sustenti. Perquè uns pocs puguin arribar a aportar excel·lència, n'hi ha d'haver uns quants més que aportin talent. Aquesta, l'aportació de talent, és la tasca d'un minor poet , i és imprescindible en qualsevol literatura nacional digna d'aquest nom. Marià Villangómez la va assumir i la va acomplir amb brillantor.

Marià Villangómez va tenir el seu període d'estudis a Barcelona, on va coincidir episòdicament amb Rosselló-Pòrcel, però va lligar tota la seva vida a la seva Eivissa natal, i això segurament el va condemnar a una semiocultació que encara avui perdura. Títols com Declarat amb el vent, El cop a la terra, Sonets a Balanzat, o les seves Versions de poesia francesa i anglesa (amb traduccions de Baudelaire, Yeats, Keats, Laforgue o Supervielle), que l'emparenten o l'igualen amb d'altres grans noms del seu temps, com Marià Manent, Xavier Benguerel o Agustí Bartra, haurien de ser suficients perquè qualsevol persona escolaritzada en català tingués una idea clara de qui va ser Marià Villangómez. El seu nom i la seva obra haurien de ser celebrats arreu del domini lingüístic, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Malauradament no tan sols no és així, sinó que no sembla que hi hagi cap indici que les autoritats competents hagin d'adquirir aquesta idea clara ni a curt ni a mitjan termini.

En el depauperat panorama institucional que les Balears presenten a dia d'avui, ni Villangómez ni Rosselló-Pòrcel no ocupen el lloc que els hauria de correspondre d'acord amb la importància de la seva obra. En lloc d'això, tenim debats, encara, sobre el nom de la llengua pròpia. Segons els nostres governants, Rosselló devia escriure en una llengua anomenada mallorquí, i Villangómez devia fer-ho en eivissenc i/o formenterer. Cap d'aquests idiomes, per descomptat, no tindria res a veure amb el català.

Però no tot han de ser males notícies. La conversa d'ahir entre Damià Pons i Isidor Marí s'inscrivia, malgrat tot, dins un programa d'actes que involucra la UIB, l'Institut d'Estudis Eivissencs i l'OCB. El lector que en vulgui conèixer els detalls només ha d'entrar a www.anyvillangomez2013.blogspot.com. Tot el que hi trobarà val la pena per trobar-se, o retrobar-se, amb un dels centenaris més inadvertits, i tanmateix més merescuts, de la cultura catalana.

I tot el que no hi trobarà, forma part exactament del que tot encara ens falta o ens falsegen.