Elogi de la memòria

Espai El Tub.- Quan la memòria i la història s’encavallen el resultat és documental. No és el més habitual damunt un escenari, però no és menys cert que Toni Gomila sempre tresca i pesca dins el safareig de la mnemosina. Els records són el seu cau i si d’una festa matancera en va crear un univers, d’un carrer, el de la seva infància, n’ha fet una història col·lectiva nuant-ne moltes d’individuals. Talment com ho va fer Vasco Pratolini amb la seva famosa, crua, tendra i precisa descripció de la vida a la florentina Via del Corno a Crònica dels pobres amants. La darrera criatura/creatura de Gomila és la història d’un carrer, la crònica de tot un poble, el microcosmos personal vist a través d’una lupa que l’amplia de tal manera que el converteix en un mirall on en un moment o un altre es veuen reflectides moltes de les nostres vivències, els nostres orígens o, si més no, les dels nostres progenitors. Aquell carrer és un exercici d’antropologia en estat pur, enfilant tot un seguit d’entrevistes a alguns dels ja escassos supervivents; interpretant les seves paraules tal com les va recollir. Paraules, records, llegendes convertides en història que Gomila ha fet seves per llançar-les cap al públic per perpetuar-les amb l'adhesiu de la data de caducitat arrabassat. Però no tan sols és aquesta, la intenció. Gomila ret també homenatge al seu poble, a la seva gent, uns famosos i coneguts, com Guillem d’Efak, Antoni Parera Fons, Miquel Àngel Riera, Pifol…, i d’altres anònims, però fonamentals amb el seu testimoni, perquè són la memòria viva, l’autèntic esquelet sobre el qual se sustenta l’entranyable i molt ferruginosa narració. Tan sols dos actors, Toni Gomila i Catalina Florit, per interpretar una catralada de personatges, dirigits per Ferran Utzet, el de Sopa de pollastre amb ordi, entre d’altres, sense gairebé més atrezzo que una sèrie de caixons i caixonets, cossiols i pasteres, que van poblant l’escenari, de la mateixa manera com varen néixer i créixer les cases en Aquell carrer, el de Sant Rafel al barri de la Torre. Allà hi cohabitaven, veïnejaven, manacorins, gent de fora poble, forasters, fins i tot na Lola, la madame de la casa de “dones que fumaven”, on es rebien tota mena de clients, des de soldats fins a oficials, potser, gairebé segur, algun veí… i fins i tot algun capellà. Tot això amb únicament dos actors, que, tan sols amb la seva veu i algun gest, amb el risc de la sobreactuació en la recreació que suposa, dibuixen un mapa “psicogeogràfic”, que diria el doctor Picornell, i ens traslladen a un passat molt nostrat i no tan llunyà, encara que ho sembli.

EDICIÓ PAPER 09/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF