PalmaUna de les meves lectures preferides per a l’estiu són les rondalles. No seguesc mai un ordre, cerc aquelles que m’agraden de sempre, altres les vaig descobrint i recordant a mesura que les llegesc. El meu padrí ens en contava alguna i guard encara una primera edició del volum I de les Rondaies mallorquines, d’en Jordi des Racó, que tenia a ca seva. Reconec el seu parlar en les expressions dels personatges perquè també les deia ell. Ara el vocabulari de les contarelles resulta poc entenedor per als més joves; un bot gegantí per a una llengua.
L’alimentació és un element clau a les rondalles, un factor que ens permet comprendre la vida quotidiana de la gent més senzilla i també els valors i desitjos col·lectius que aquestes històries transmeten. En un context en què la majoria de la població vivia en condicions de precarietat i escassetat, el menjar adquireix una càrrega simbòlica poderosa: el menjar hi apareix com a premi, com a somni, com a símbol d’una vida millor que sovint només s’assoleix a través de l’astúcia, la bondat o la intervenció màgica. La cuina de les rondalles ens parla dels productes de la terra, de primera mà. Els aliments bàsics són l’oli, el vi i, sobretot, el pa. També es parla del porc, el me i el formatge, els llegums, fruites com les figues, la caça i la pesca, entre d’altres. Es contraposen els plats senzills i austers de la pagesia als plats abundants i festius propis dels monarques i la noblesa. Segons La cuina de les Rondaies Mallorquines (Caterina Valriu, Paula Valriu i Bàrbara Sagrera, Disset Edició, 2022) la taula reial és la taula somiada pels qui pateixen fam. L’imaginen abundant i deliciosa i per aquest motiu es descriuen molts més plats, propis de la cuina de casa bona. Molts personatges comencen la seva aventura en una situació de misèria on la falta de menjar funciona com el motor que els empeny a actuar. L’aliment també hi pot aparèixer en forma de banquets màgics, taules que es paren soles o olles que bullen sense parar, simbolitza l’aspiració d’una vida alliberada de les penúries materials.
D’altra banda, l’alimentació dins les rondalles també reflecteix la moral de l’època. El menjar es presenta sovint com a recompensa per a la generositat o la intel·ligència, però també pot ser una forma de càstig per a aquells que actuen amb avarícia, egoisme o maldat. És freqüent trobar personatges que comparteixen el poc que tenen amb un desconegut, sovint jaietes que compareixen en el camí del personatge. Gràcies a aquest gest, reben aliments màgics o prosperitat inesperada. En canvi, aquells que es neguen a compartir o que abusen dels altres, acaben patint la fam o sent enganats. Aquestes situacions no només reforcen l’ètica popular, sinó que també ofereixen models de conducta a qui les escolta o llegeix.
Arrossos engroguits, greixoneres de tota classe, cuinat, sopes, pollastres i capons farcits, rostits, pa i formatge, figues, bunyols, coques i altres delícies apareixen sovint en molts contes. Avui la recepta serà una versió de la coca rosada del llibre La Cuina de les Rondaies Mallorquines que hem comentat abans. Segons les autores, el qualificatiu ‘rosat’ no es deu al color, sinó a l’aigua de roses que aromatitza la coca. Si no en teniu podeu substituir-la per un altre aromatitzant, com l’aigua de flor de taronger, extracte de vainilla o pell de taronja o llimona.
Per al llevat
l 40 g de farina de força
l 25 g de llevat fresc de forner
l 62,5 g d’aigua
Per a la picada
l 460 g de farina de força
l 175 g de sucre
l 125 g d’aigua
l 3 ous
l 80 g de saïm
l Tot el llevat
l 2 c/s d’aigua de roses
l 150-200 g de saïm més per untar la pasta
Fondrem el llevat amb l’aigua i hi afegirem la farina tamisada. Ho taparem amb un drap i ho deixarem que fermenti. Quan vegem que ha pujat de volum i que té moltes bombolletes serà senyal que ja està a punt.
En un ribell o en un bol gros, lligarem els ous amb el sucre, l’aigua de roses, el saïm i el llevat. Hi posarem la farina tamisada i ho mesclarem fins que tinguem una pasta homogènia. Un cop la tinguem feta, començarem a treballar-la airejant la pasta. L’aixecarem de baix cap a dalt, obrint-la i recollint-la com si obríssim un ventall. La treballarem entre cinc i deu minuts. Quan hagi passat aquest temps, ens untarem les mans d’oli i recollirem la pasta de les mans i del ribell untant-la també amb l’oli. És molt aferradissa, així que us aconsell també l’ajuda d’una espàtula. Taparem el ribell i deixarem que dobli el seu volum.
Romprem el tou, treballarem la pasta cinc minuts i la posarem en el motlle untat de saïm. Deixarem que tovi i l’enfornarem a 180 ºC uns 20 minuts o fins que vegem que és ben cuita. Si voleu en podeu fer coquetes individuals dividint la pasta en porcions petites. En farem bolles i les deixarem tovar en una palangana de forn separades les unes de les altres.
