"Si tots som, vivim i pensam diferent, què significa ser normal?"

PalmaMónica Monserrat (1992) és mare i emprenedora, una persona que s’ha reinventat d’ençà del naixement dels seus fills quan era molt jove –tenia 22 anys. Si més no, ho va fer davant un fet que li va canviar la vida:“L’arribada de la meva filla petita, que pateix autisme, no parla i requereix de teràpies per estimular-la”. En plena pandèmia, Mónica no tenia ingressos per poder criar els tres fills i pagar els tractaments. “Vaig pensar de quina manera podia activar-me i vaig crear Define Normal, un projecte de disseny de camisetes, dessuadores, gorres i complements amb un lema en pro de la inclusió: Si tots som, vivim i pensam diferent, què significa ser normal?”.

El temps o, millor dit, la falta d’ell, per a Mónica, no li ve de nou. “És una tònica a la meva vida, perquè estic criant tota sola els meus fills i quan tenc un moment per posar-me a cosir i crear quasi sempre és ben entrada la matinada”. Actualment, compagina una feina al matí amb el seu projecte. “Aquesta situació em fa anar de bòlit, entre escoles, extraescolars i preparar sopars. A la vegada, és molt gratificant, perquè veure que el meu missatge arriba a la gent em fa sentir que estic fent qualque cosa útil i deixant un llegat millor i més just als meus fills”, explica.

La seva filla va ser un revulsiu. D’un dia per l’altre –explica–, “vaig tenir la idea, i al cap de poc temps ja havia creat un perfil a xarxes. Vaig començar a cosir i dissenyar, dia i nit”. Per arribar a aquest punt, “he hagut d’aprendre a teixir amb tutorials, mentre els nins dormen i jo tenc ganes de dormir; he après a planificar el negoci i a fer els enviaments de productes a persones d’arreu d’Espanya”. Tot, amb un objectiu: “donar visibilitat al trastorn d’espectre autista (TEA)”, continua. El camí no ha estat fàcil, explica, pel fet que “al començament plorava a les nits, no veia el final del túnel, em sentia superada i no tenia forces, però he comptat amb amics –i també anònims– que s’hi han implicat al cent per cent i als quals he d’agrair haver arribat a bon port”.

La fita "la tenc molt clara”, assegura Mónica. “Faci el que faci en un futur, vull llançar un missatge contundent a favor de la inclusió”. Al llarg de molt de temps, continua, “la resta de pares em deien que no era normal que la meva filla no jugàs amb els nins, que no parlàs, i jo sempre els interpel·lava de la mateixa manera: què és ser normal?”. Tenir tres fills, explica, “i criar-los tota sola fent feina a la vegada, m’ha empoderat al màxim, i de les adversitats n’he fet un gran mur basat a veure la vida de manera optimista. Ara, malgrat que encara estic en una lluita constant per continuar endavant, ells marquen el camí que he de seguir per fer un món més amable”.

El futur és un tema que també l’ocupa, assegura Mónica, perquè li agradaria “consolidar el projecte, dedicar-m’hi a jornada completa i donar feina a persones com la meva filla”. El més immediat, però, és continuar “generant consciència amb els meus dissenys”. Ara –diu–, “vull continuar donant marge a la meva versió més creativa, perquè he descobert que, quan estic cosint, el temps s’atura i no necessit res més”. El que té clar Mónica és que defensarà la idea que “la normalitat no existeix”.