Publicitat
Publicitat

Josep Maria Martí: "Els periodistes hem perdut el respecte de la gent"

Exdirector de Cadena SER Catalunya, és degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya des del 2010. També és professor de comunicació audiovisual de la UAB i secretari general dels premis Ondas

El tracto d'il·lustre degà del Col·legi de Periodistes o de company? Vostè mana.

Som col·legues, em pots dir Josep Maria, o Martí. A Reus sóc el Martí de la ràdio. I això facilitava molt les coses perquè de Joseps, Joans i ases n'hi ha a totes les cases.

T'agrada definir-te com a artesà de la ràdio.

La feina periodística és artesanal. Es practica d'acord amb criteris determinats, d'honestedat, de dir la veritat, de contrastar la informació... Són bones pràctiques artesanals. És una professió que s'aprèn als tallers i els tallers són les redaccions. Aviat no sé com s'aprendrà si desapareixen les redaccions. Cal mestratge, transmissió, referents. Hi ha companys que es deuen haver fet sols, ni parlen dels seus mestres. Jo vaig tenir un periodista que era un luxe per al Reus dels anys 70, que es deia Jordi Costa, i em va ensenyar l'ofici.

Com està el Col·legi de Periodistes?

El Col·legi portava uns anys en els quals no havia fet coses que calia fer. És una empresa, perquè a part de les quotes dels col·legiats viu de l'explotació de tretze quioscos de Barcelona i, per tant, s'ha de gestionar bé. Els periodistes exigim que els poders públics siguin honestos, transparents, i crec que no donàvem massa exemple. En paral·lel, el sistema comunicatiu de Catalunya va començar a desfer-se, van començar a tancar mitjans, a fer EROs. Vam començar a veure companys artesans amb experiència a les redaccions que els feien fora per tenir més de 50 anys. Primer vam endreçar la casa, que feia falta. I després toca fer front a un entorn que ha transformat una professió d'èxit en una professió de desastre, d'atur, de crisi.

¿No et penedeixes d'optar al càrrec en un moment tan dolent?

Vinc d'una tradició luterana i catalana, aquesta mena de compromís cristià, dels pares, que si has de complir, has de creure-t'ho i fer la feina. És el que t'han ensenyat i ho fas.

Per tant, ¿l'any que ve t'hi tornaràs a presentar?

M'agradaria haver acabat la feina i no haver de repetir en el càrrec. El Col·legi ideal hauria d'estar regit per una degana, i aniria bé algú de menys de 40 anys. O com a mínim incorporar aquesta gent aquí dins i fer que el traspàs sigui fàcil i respongui al gruix de la professió. Dels meus exalumnes, quan jo vaig entrar al Col·legi la majoria no estaven col·legiats. No els interessava el que estàvem fent, hi havia uns senyors grans, i majoritàriament de premsa.

¿Aniria millor si ser col·legiat fos obligatori per exercir la professió?

No. Ja està bé que no sigui obligatori. El Col·legi té un codi i s'hi aplega aquella gent que voluntàriament el respecta. Fem de missatgers entre els fets i la gent. La nostra feina ha d'estar ben feta, perquè sinó estem enganyant la gent. Hem perdut el respecte de la gent i és preocupant.

I ens ho mereixem?

Ens hem fet massa amb el poder polític. La política ha fet un mal enorme al periodisme.

I el periodisme a la política.

Sí. El fundador de Le Monde va dinar només una vegada amb De Gaulle. Aquí la barreja horrible entre polítics i periodistes ha fet un mal enorme. El principi periodístic és la distància. Si la perdem i fem una simbiosi estranya, qui rep el teu missatge estarà convençut que els fets estan del tot mediatitzats.

Metges i mestres també tenen menys crèdit.

El mestre encara conserva respecte, està més preparat, té més eines, més preparació. En el cas del periodisme érem els abanderats de la llibertat, de la democràcia i, ai noi, en el moment que comencen a aparèixer periodistes que tot el dia participen en tertúlies, en les quals un hi apareix en funció del que representa, és fatal.

¿Són dues crisis diferents, la d'ocupació i la de pèrdua de credibilitat?

La d'ocupació és conseqüència de la crisi econòmica general, del canvi de tecnologia, i del masoquisme: el que estem fent amb el paper és com si tu li dius cada dia a l'àvia que és morirà. Esclar que es morirà, però no cal que l'hi diem cada dia. El periodisme ha de ser seriós, en les formes, en el que fa, respectat. Del respecte ve la credibilitat que ens dóna la gent. És a les nostres mans.

Quants periodistes hi ha a l'atur?

A Catalunya tenim 1.800 periodistes inscrits al Servei Català d'Ocupació. N'hi pot haver uns quants més. El més greu és que tenim 10 universitats catalanes disposades a deixar al carrer més de 500 llicenciats cada any. I mai més ben dit deixar al carrer.

Quants trobaran feina?

De cada quatre periodistes llicenciats, només un arribarà a treballar en una redacció. Hem de detectar nous forats d'ocupació, noves feines que tenen vinculació amb el periodisme. I mostrar exemples de gent que, malgrat la crisi, se n'ha sortit. El mitjà que ha plegat i ha generat més iniciatives és Público . És espectacular. Ha generat una munió de digitals, de paper, de tota mena. Si la millor iniciativa és fer una cooperativa, doncs aliem-nos amb la gent.

La mesa sectorial que heu presentat recentment fa propostes d'actuació davant la crisi.

És l'hora de treballar, d'emprendre iniciatives conjuntament, perquè si el sector es va desfent, mala feina. Som productors de riquesa i intentem que la indústria catalana de la comunicació no se'n vagi en orris. Hi ha ciutats a Catalunya on, si desapareix el seu setmanari, la ràdio o la petita tele, no tenen res, només informació oficial.

Quines iniciatives?

Des de demanar un epígraf fiscal que digui periodisme , perquè ara estem amb els toreros i animadors, fins al sosteniment d'empreses de serveis per millorar la gestió i regular la publicitat institucional. Facilitats per a la creació d'empreses.

Toquem fons?

El 2008 un estudi de prospectiva publicitària deixava fatal l'Estat i proposava com a data d'inici de remuntada el 2015. Crec que anem cap aquí. Hi ha coses que poden accelerar-ho. Que els poders públics no es retirin del suport indirecte i directe que donaven a alguns mitjans que tenen una vida complicada al territori. És veritat que ens hem imaginat un país que no existia, i amb la TDT vam rebentar la tele local. Però som a temps de refer-ho. Mirem d'apuntalar el que tenim. I hem de defensar el servei públic a mort. No podem acceptar una reestructuració salvatge de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

La tems?

Em preocupa no veure per on anirà. Que la reestructuració només tingui una base de política monetària. Això em preocupa. Que no siguem capaços de redissenyar el model de ràdio i televisió pública i tot ho deixem pendent de què passarà amb el pressupost, dels calés que deixarà Madrid, si n'hi haurà prou o no... em sembla lamentable. És a dir, ¿tallar el cap a no sé quants companys i companyes de la Corporació depèn de si anem amb els pressupostos prorrogats o no? Deixem el mínim nombre de morts pel camí! Un mitjà de comunicació és un element de cultura, de llengua, d'identitat, i sembla que ni els partits més nacionalistes no ho entenen.

Vas començar per casualitat.

Als anys 60 els diaris de Barcelona buscaven corresponsals, normalment un mestre que sabés escriure. El del Correo Catalán es jubilava i van pensar en mi. Era mestre i a les cinc ja plegava. Pagaven 100 peles el foli. Vaig compatibilitzar ensenyament i això. I vaig compatibilitzar tres corresponsalies amb pseudònim.

Fa 30 anys que ets professor de periodisme.

M'agrada transmetre experiències i transmetre coneixement, ser abuelo cebolleta . I no aspirar a res més. El meu patrimoni és el reconeixement dels companys. En un concurs a Catalunya Ràdio amb el Xavier Solà, al Complot dels oients , en què havien d'endevinar el convidat, ningú em coneixia. Al final va trucar la Maria de Reus i va dir: "Jo aquest senyor no el conec, però conec molt la seva dona, que ha estat professora de català dels meus fills i ha estat una gran professora". El més important que havia fet no eren 30 anys a la ràdio, sinó haver-me casat amb una bona professora!

La teva vida ha estat a la SER.

Encara hi col·laboro, però sóc un dels afectats pels seus ERO. Hauria d'haver nascut tres anys abans i m'hauria estalviat viure'n la decadència. Vaig fer néixer el primer setmanari en català de les comarques meridionals, Mestral . Va durar un any. Després Reus Diari , un setmanari vell, franquista, el vam transformar però no el vam saber gestionar bé. Aquests fracassos m'han preocupat molt. Per sort, tinc una molt bona experiència i és que ara celebrem els 15 anys de la Televisió de Reus. La tele que ha sobreviscut a tots els desastres mundials. Hi ha el Buenafuente, el Grasset i el Francino. I fem una tele amb vocació de servei públic, gestionada privadament amb economia de guerra.

La setmana que ve hi ha la selectivitat. Ara imagina't que un pare et diu que el seu fill vol estudiar periodisme. L'hi aconselles?

Si té vocació, endavant. Si es deixa portar pel fet que és la professió de moda, no. Ja tindrà temps d'acostar-se al periodisme. Més val que faci alguna cosa que no el frustri d'entrada, perquè acabarà plegant abans d'hora, com molts. Però si té molta vocació que ho faci, perquè aguantarà.