Publicitat
Publicitat

La teva pel·lícula

En parlar de les xarxes socials, sovint hi ha algú que troba ridícul això d'anar explicant coses personals per aquests internets. L'experiència diu que, per donar força al seu parer, possiblement deixarà anar quelcom tipus "i a mi què m'interessa què has sopat, saber on ets de vacances o les fotos dels teus peus". I aquí et quedes sense saber què dir, mentre el cervell fa una mena de pel·lícula dels tuits i facebookejades de la teva vida. Passen tots, en segons, tipus allò que (diuen) succeeix quan et mors. Trobo inquietant aquesta producció premortuòria que presumptament tots portem dins a l'espera d'una data d'estrena, diguéssim, perquè ha de ser un pal morir contemplant com de malament t'ho has muntat al llarg dels anys. I és exactament això el que t'avança qui et diu que no li interessen gens les coses de la teva vida; sí, t'està dient que la teva pel·lícula, aquesta que veuràs segons abans de morir, és dolenta.

Curiós que sigui una pel·lícula el que diuen que veiem -'diuen', ho subratllo. La cosa de morir es remunta al principi dels temps, però el cinema és un art prou recent. Com s'ho feien els nostres avantpassats? No he trobat què veien les generacions que no conegueren el cinema; els romans, per exemple. ¿Una columna, a l'estil de la del Trajà, representant episodis de la vida? No ho sabem, però ja podria ser perquè, a l'hora de fer representacions èpiques, els romans feien columnes i nosaltres fem pel·lícules. Tots aspirem a una vida èpica, i la nostra pel·lícula particular n'és una metàfora de la qual, d'un temps ençà, n'amollem fotogrames a internet. Per això, ¿què s'ha cregut qui és aquest que ens diu que no li interessa res del que publiquem sobre nosaltres a internet? La seva afirmació és un torpede a la dignitat. Dir una cosa així hauria de ser una falta d'educació important, a l'alçada de fer-se netes les sabates amb les cortines. Però no passa, perquè el tema educació diu que fa bo i savi menysprear qualsevol cosa relacionada amb internet. No és fàcil contradir qui diu, orgullós del seu criteri, que no li interessa la nostra vida.

Hem de comprendre'l. L'educació del segle passat preparava persones que havien de ser engranatges d'una maquinària que Chaplin, un home del seu temps, va retratar bé en una pel·lícula del 1936: Modern Times . Publicar era una exclusiva de la premsa i les ones hertzianes carregades de multimèdia divers. Ho podien fer pocs, i no malbarataven el seu espai preciós dient què sopaven els humans-engranatge, ni on anaven de vacances, ni com calçaven els seus peus. Però solien il·lustrar-nos amb les activitats dels amos de les màquines. En deien premsa del cor i les històries regalimaven luxe i distinció per totes bandes. O de vegades no tant, però en tot cas el fet de publicar era escàs i exclusiu. Cal comprendre que, a qui no li interessa la nostra vida, potser li passa perquè no hagi acabat d'acceptar que un absolut desconegut publiqui. Ei, que potser tampoc no li interessava la vida luxosa dels amos de cap cosa, però comprenia que la publiquessin perquè eren triomfadors. La nostra no, és ridícul.

Doncs no: esbombar la foto del plat que acabes de cuinar és una acció antisistema. Explicar a internet que fas un viatge a tal o tal lloc és un exercici de desobediència. Publicar la foto del teu moix, del ca, dels teus peus, és un acte de rebel·lia. Ho és perquè ara ets tu qui llança un torpede a la línia de flotació del model de societat d'engranatges anònims del segle passat: som jo, tinc moix, peus, plats i una vida fora dels vostres dominis industrialitzats.

El fet de publicar ha canviat molt gràcies a internet. Cal desaprendre tot el que sabíem sobre publicació, perquè oblidar-ho ens fa més lliures, savis i interessants. Som més lliures perquè aconseguim una identitat que ens fa irrepetibles i interessants per persones interessades en persones. Som més savis perquè publicar suposa respostes, que ens fan reflexionar i depurar el nostre pensament. Som més interessants perquè tenim l'oportunitat de mostrar al món les nostres habilitats, coneixements i afeccions.

Que ningú no us faci sentir malament pel que publicau a internet. Aneu, si us plau, fent la pel·lícula de la vostra vida cada dia, a poc a poc, publicació rere publicació. I que contingui prou fotogrames amb els vostres peus; uns que us recordin quants pics vau estar tan contents com un nin amb unes sabates noves.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT