És sa i necessari, però també pot ser traumàtic o complicat: hi ha un moment a la vida que el terme ‘ca nostra’ comença a ser incert.
Sol passar quan ens feim grans i anam a viure a una altra casa, a un altre poble o ciutat o fins i tot fora de l’illa. Llavors aquest ‘ca nostra’ unívoc, preciós i col·lectiu, passa a ser un poc més dubtós, i comences a fer anar expressions com ara ‘ca nostra de Barcelona’ i ‘ca nostra de ses Salines’ o bé confrontes directament ‘ca nostra’ a ‘el pis’. En moments de transició cap fórmula és perfecta, com tampoc ho són les maneres d’afrontar els canvis que suggereixen aquests noms: això vol dir passar de ser dos pares i un o dos infants a ser un grup d’adults més o menys harmònic, una família de persones que ja no depenen tant les unes de les altres, però que resulta que s’estimen i que volen estar juntes, en un escenari nou.
Hi donava voltes aquests dies, que vaig tornar a Mallorca per participar en el monogràfic que la Fundació Mallorca Literària ha dedicat a Biel Mesquida; tres dies de festa grossa per celebrar el magma poemàtic d’aquest gegant de la nostra literatura. També la seva amistat. Feia dos mesos que no “tornava” a Mallorca, i gairebé un de sencer que el meu cosset voltava per llits de Barcelona, Brussel·les, Palma i el Regne Unit sense gaires oportunitats d’aturar-me i descansar. De sobte, sentir que tornava a ser dins aquell ‘ca nostra’ primigeni em va fer tornar a lloc.
Són el llit i l’habitació de l’adolescència. Són els llibres un poc cremats pel sol allà als prestatges, herois de rondalla, còmics antics. Són fotos que avui no deixaria veure ni a les meves millors amigues i, malgrat tot, esbossar aquell somriure en pensar en el moment del clic, o en el després, o en el fora de camp. És el renouet rumrúmic de la calefacció, aquell xiular del vent a les persianes. Les cusses que lladren indignades perquè senten passar un moix. Els llençols nets. La buidor dels teus armaris. Juguetes velles. L’olor aquella que fan sempre les cases i que només es pot sentir quan fa molt que no hi has entrat; alguna cosa entre la netedat, l’olor del darrer dinar i tot allò que no es pot dir ni escriure. Però si ‘ca nostra’ és una cosa, aquesta sobretot són ells. ‘Mon-pa-re’, ‘mu-ma-re’, xiuxiuejar els seus noms amb la veu que només ressona dins el pit, sense ni tan sols obrir els llavis. Saber que ara sou grans i que no és ben bé que et protegeixin, però que sí que són aquí, i et cuiden. I llavors, poder dormir.
Tornar a ‘ca nostra’ no sempre és un camí evident. Hi ha gent que en surt un dia, o que en fuig i no hi vol tornar mai, i hi ha qui també té feina d’aprendre que n’ha de construir un per a si mateix. Jo, com aquells versos del poema Transmediterrània de Mireia Calafell (“Ser dins un vaixell i no saber si vaig o vinc, / si amb el trajecte arribo o en canvi estic marxant”), no sé mai si enfil el camí d’anada o de tornada, però sé que tant a ca nostra com a ‘ca nostra’ hi estaré bé. Sort que ens tenim.
