A l’extraordinària sèrie Teherán (Apple Tv) veiem tots els tripijocs horribles que fan els israelians per acabar amb el règim teocràtic de l’Iran. La ficció és israeliana, i podríem pensar que és un missatge políticament dirigit al règim o al poble de l’Iran per mostrar-los les enormes misèries del seu govern, com ho és, en bona mesura. Però al mateix temps el que se’ns evidencia és la falta d’escrúpols del mateix espionatge israelià, el Mossad, la manera com usa i abusa dels seus agents, l’horrible i alhora tràgica desmesura dels seus mètodes per acabar amb un règim que vol armar-se no només per dominar la regió sinó també per arrasar amb Israel.
És un exemple magnífic de cinema polític de qualitat, que no estalvia ni l’autocrítica ni amaga que d’aquesta manera, a través d’una ficció ben fastigosament realista, es mostren totes les misèries i abusos d’un règim putrefacte, hipòcrita i corrupte, que els mateixos iranians es veuen impotents quan el pretenen subvertir (és molt fàcil acabar a la forca enmig d’una plaça qualsevol). Un gran actor iranià i jueu, Shaun Toub, dona vida al perdiguer més sagaç de l’espionatge iranià, un actor i un personatge dels que no s’obliden.
Sigui com vulgui aquesta ficció (una trama d’espionatge clàssic, en la línia del mestre Le Carré, o del que va ser Homeland) posa damunt de la taula la necessitat d’ajudar els iranians que estan cansats d’un règim que pot arribar a matar dones per no portar mocador al cap, o per voler eleccions no manipulades. Des de fa dècades que s’ha debatut sobre què s’ha de fer amb aquesta mena de dictadures, i des del temps de Bush i la guerra de l’Iraq que va fer-se evident que enderrocar un dictador no sempre és la manera més elegant ni més efectiva de portar la democràcia, ni de salvar vides d’innocents. L’Iraq no és precisament un paradís, ara; tot i haver-se desfet d’aquella dictadura, hi ha una democràcia corrupta i amb una baixíssima esperança de vida. Trump potser no ho ha fet per raons nobles, tot això, i és ben segur que qualsevol altre president –o presidenta– demòcrata no s’hauria embolicat a desestabilitzar un país sencer a l’Orient Mitjà, per molts abusos que s’hi facin. I si bé és veritat que els dissidents i els exiliats poden estar contents per l’eliminació del seu ‘enemic’, la repressió pot fer-se encara més forta, i l’escalada de reaccions violentes pot no tenir aturador.
No sé –ningú ho sap– si estem a les portes d’una guerra mundial o si aquesta ja ha començat, o bé si és el de sempre: escaramusses a l’Orient Mitjà, guerres i atemptats i canvis de govern, com passa des de finals del segle XX. Les velles democràcies europees no saben posicionar-se; els EUA encara són moguts per l’esperit redemptor, i les teocràcies islàmiques armen terroristes, que ara se sentiran encara més autoritzats per atemptar a Occident. No és la sensatesa la que governa el món, sinó els interessos d’unes elits que tenen massa coses a amagar, i que prefereixen l’apocalipsi a retre comptes, sigui això a Washington o a Teheran.
