PP-Vox, guerracivilisme contra la memòria

Si als dirigents del PP els molesta que els qualifiquin d'hereus ideològics del franquisme, més els valdrà acostumar-s'hi. Seran considerats així, i de manera més que merescuda, mentre prenguin decisions de govern tan antidemocràtiques, venjatives i doloroses com la que es va imposar, amb els vots de Vox i del mateix PP, al ple del Parlament del dimarts 10 de març. La llei de memòria democràtica, derogada finalment en aquesta sessió després de diverses anades i vingudes de politiqueig de baix to, no era una llei contra ningú, sinó una llei de reparació que oferia, després de més de vuitanta anys de dolor i oblit, un reconeixement a les víctimes del franquisme i als seus familiars.

Destruir aquesta llei i intentar justificar-ho amb subterfugis (per exemple, que no era necessària perquè ja existeix una llei estatal en el mateix sentit, una manera absurda d'intentar sortir per la tangent), no aconsegueix tapar la realitat: es torna a atacar les víctimes del franquisme per pur afany de revenja. Al PP potser no estan disposats a dir-ho d'aquesta manera, però ja s'encarreguen els diputats de Vox de deixar-ho ben clar amb les seves intervencions i actuacions dins el Parlament. Les erràtiques intervencions del portaveu Sergio Rodríguez, o els ataquets de ràbia del president Gabriel Le Senne, són burles inacceptables a la seu de la sobirania d'un poble que creu en la democràcia i hi vol viure. El feixisme mai és compatible amb la democràcia: el que fa és parasitar-la i aprofitar la seva mateixa naturalesa (la democràcia no pot negar a ningú la llibertat d'expressió ni de vot) per destruir-la des de dins i escampar el seu missatge d'odi i venjança. La dreta nacionalista espanyola ja va guanyar la Guerra Civil i està desitjosa de tornar a guanyar-la: l'esperit que guia la fulminació de la llei de memòria no és altre que un guerracivilisme poc o gens, i mal, dissimulat.

Per la seva banda, se suposava que Marga Prohens i el seu nucli de confiança no havien d'anar per aquí. Se suposava que representaven una dreta jove, moderna, preparada, que no havia de caure en polítiques tan velles com els atacs contra la pròpia llengua o la destrucció del territori, ni en les actuals propostes de les extremes dretes: odi contra els immigrants, racisme, supremacisme i, en el cas de l'estat espanyol, negacionisme del franquisme. Bé, idò han caigut en tots i cadascun d'aquests pous negres. És raonable el dubte de si ho fan únicament per mantenir el suport de Vox a les votacions parlamentàries o si hi ha alguna cosa més: si combreguen, en realitat, amb els postulats ultradretans dels seus socis. Personalment tinc clara la resposta a aquest dubte.

Sigui quin sigui el motiu de fons, Prohens ha aconseguit el que semblava impossible: no fer bo José Ramón Bauzá, perquè això sí que no pot ser, però sí ser encara pitjor presidenta que ell. El balanç del seu mandat, ara que ja ens acostam al tercer any de legislatura, a més de pobre pel que fa a acció de govern, és ple de la indignitat i la baixesa que necessàriament prevalen quan s'accepta i es blanqueja el feixisme com si fos una opció democràtica. El PP no ha volgut mai condemnar els crims del franquisme; Vox, directament, els aplaudeix. La derogació de la llei de memòria constitueix un dels moments més desoladors de la història de la democràcia a les Balears. Prohens, que en acabar el ple es va fotografiar amb els parlamentaris de Vox per celebrar la proesa, haurà de viure tota la vida amb aquesta vergonya.