Neymar no ha inventat res. Senzillament ho fa més ràpid. I amb més mitjans de comunicació pendents de cada gest tècnic, de cada ball, de cada toc de pilota. Neymar no ha inventat res, és fill d’una llarga tradició futbolística que Luis Enrique va resumir en aquell tòpic de “futbol i samba”. El Brasil és molt més que futbol i samba, però és futbol i és samba. Neymar ha crescut als camps en què Pelé inventava la manera de deixar el porter al terra sense tocar la pilota, en què Sócrates feia xilenes a gairebé dos metres d’alçada i en què Garrincha es deixava enxampar pel defensa per poder-li fer una segona sotana. Garrincha era l’alegria del poble. Neymar, també. Però com tot ha canviat, Neymar, sobretot, és l’alegria del negoci del futbol. I no és culpa seva. Si el brasiler s’inventa un gol extraordinari, s’escolta de fons el soroll de les monedes: els patrocinadors ho celebren i les televisions fan l’agost. I si un rival li clava una puntada de peu, ja tenim debat. I negoci rodó.
Tothom que ha jugat al futbol sap que treu de polleguera anar perdent i que el rival es dediqui a fer jocs amb la pilota amb una rialla. Però tothom que ha jugat a futbol sap que no hi ha res pitjor que els esportistes que intenten fer mal i lesionar els rivals de manera intencionada. Curiosament les dues accions aixequen la mateixa polseguera. Tampoc és res nou, aquests debats s’han produït sempre. Neymar ho sap i va deixar-ho clar quan va dir que “ningú està obligat a agradar a tothom”. Neymar, fill d’una llarga tradició esportiva, juga per agradar-se, per gaudir i evolucionar. Per poder dir al món que ell pot fer aquestes coses. És un acte de reafirmació. Al Brasil, l’esport ha servit per obrir portes i permetre als joves fer-se escoltar. La picaresca i el fet de buscar jugades estètiques ha sigut una manera d’expressió popular, com ho són els balls i ritmes brasilers. Només els tècnics d’arrel germànica, com Scolari, han entès el futbol brasiler d’una manera diferent.
Improvisar
Segons Carlos Alberto, campió del món el 1970, per entendre el futbol brasiler cal entendre que més que jugar s’improvisa. Els nens persegueixen les primeres pilotes a la sorra d’una platja, al ciment irregular d’una favela o al fang dels boscos. Sempre cal improvisar i sempre cal perseguir un objectiu senzill. “Jugar d’una manera alegre. Quan ets petit jugues perquè et diverteixes. Jugues perquè aquell joc és millor que la rutina del dia a dia. En el futbol els brasilers busquem alegria. Improvisem amb una pilota per ser alegres”, diu Carlos Alberto. I de passada, es reivindiquen en una societat encara desigual. Neymar, com Ronaldinho, Romário i Rivaldo, entén el futbol com una manera de passar-ho bé i sentir-se bé amb ell mateix. I com aquests genis, no pensa en el rival. Si s’ofèn, és el seu problema. Als barris pobres no hi ha espai per ser compassiu. Cal ser el millor per tirar endavant.
Però Neymar també té clar que tot plegat és un negoci. Sap que serà observat i insultat. També sap que serà admirat i que guanyarà diners. Neymar és la versió 2.0 d’un estil de joc que va arribar a la seva màxima expressió amb Garrincha, l’home que era capaç d’oblidar el marcador del partit, que no tenia clar si jugava una semifinal o una final i emprenyava els tècnics perquè feia les jugades complicades només per gaudir. Ell va ser “l’alegria del poble” i va viure els mateixos debats que ara viu Neymar sobre el seu estil. Però Neymar simbolitza un Brasil modern: alegre i imaginatiu però també decidit a fer caixa.
