Aprofitaré aquesta jornada de reflexió preelectoral (contaminada informativament per tots els costats) per intentar cridar l’atenció sobre les condicions que pateixen els nostres museus en general i, en particular, els seus treballadors. Una situació i una altra, la dels museus i centres d’art públics, i la dels que hi treballen, té un mateix orígen: la manca absoluta d’aposta política per unes infraestructures culturals que haurien d’estar dotades en tots els sentits per fer la funció per la qual es construiren i es varen inaugurar, sempre amb grans actes envoltats de flaixos i amb photocalls.
Precedents
Les vagues i protestes dels treballadors de museus i centres d’art públics arreu de l’Estat en principi semblava que no trobarien ressò als de les Illes. Però els treballadors d’Es Baluard ja han comunicat al patronat del museu que faran vaga el proper 1 de juliol. Són una vintena en plantilla, amb la crisi de l’Administració se’ls baixà el sou un 5%i no els han dit res més. Hi ha treballadors que estan d’autònoms, no se’ls ha pujat l’IPC des que els baixaren el sou, n’hi ha un nombre significatius que tenen oficialment una categoria inferior a la responsabilitat i feina que assumeixen i el greuge amb el sou de qualque càrrec d’ocupació menys que parcial no fan sinó augmentar el malestar.
Tot ve d’allà mateix. Els museus i centres d’art de les Illes, en general, depenen d’unes administracions i d’uns polítics que ni saben ni volen saber per què serveixen aquests espais i les tasques que s’hi fand’acostament a l’art, de promoció de la cultura i de custòdia i difusió d’un patrimoni que, més o menys valuós segons els casos, és el nostre patrimoni artístic. Servidora, fa anys, al mateix Baluard va haver de contestar a un polític conservador que li demanà, per estalviar, que li digués quins dies de l’any era essencial que el museu fes feina. A partir d’aquí, sabies que no entenia res si l’objectiu era invertir en dies d’enlluernar: Nit de l’Art , el Dia Internacional dels Museus i no sé quines altres superficialitats. La feina als museus es fa cada dia i, a més, és millor quan es pot treballar a més llarg termini.
En tot cas, les condicions d’Es Baluard no són, ni de bon tros, les pitjors si les comparam a d’altres museus i centres d’art. Als centres de la Fundació Palma Espais d’Art (amb el Casal Solleric com a insígnia) els manquen tècnics pràcticament per a totes les tasques. La Fundació Pilar i Joan Miró sempre ha tingut problemes de personal, però aquestes són altres herbes. I el Museu de Mallorca, per no esmentar altres casos, plora per tots els racons.
Què es fa amb la Llei de museus?
La resposta a la pregunta de què es fa amb la Llei de museus, de març de 2003 (o sigui, fa 13 anys), és tan curta com rotunda: res. Es va desenvolupar i aprovar amb un text ben aparent que començava amb la definició de l’International Council of Museums (1974), que és la que es considerà més adient: “Una institució permanent, sense finalitat lucrativa, al servei de la societat i del seu desenvolupament, oberta al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i exhibeix per a fins d’estudi, d’educació i de fruïció, testimonis materials de l’home i el seu entorn”. Havia de servir per regularitzar la situació dels nostres museus, això és, que tinguessin les condicions idònies per poder dir-se museus i fer la funció que se’ls atorga.
De llavors ençà, i d’això fa 13 anys (insistesc), s’han demanat papers als que es diuen museus sense tenir el reconeixement oficial com a tals, s’han duit a terme les mínimes i més superficials iniciatives per crear la xarxa de museus a cada illa i la xarxa entre illes, i res més. Una Llei de museus que, com tantes altres, és poc més que paper banyat. No hi ha res en aquests moments que apunti que aquesta no dinàmica canviarà durant aquesta legislatura.
