Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

No passa res

Una violació cada 8 hores a l'estat espanyol. 426 denúncies diàries per violència masclista, que suposen 38.402 en un sol trimestre. 103 dones assassinades només enguany. A l'estat francès, cada tres dies, una dona és assassinada per un home. A les Illes ens situam, amb una taxa de gairebé el 30%, com la comunitat autònoma amb més víctimes per aquest tipus de violència (segons dades oficials). A qualque racó del món, cada 10 minuts, segons dades de l'ONU, un home mata una dona que és o va ser la seva parella. Això són 52.560 dones assassinades cada any per violència masclista. Una de cada tres dones d'aquest món hem patit violència física o sexual i m'atrevesc a dir que totes, absolutament totes, hem patit algun tipus de violència masclista per part d'un home.

Però aquí no passa res, només som dones. No passa res quan, vosaltres, persones socialitzades com a homes, amics, companys, pares, oncles i cosins, reis les gràcies dels vostres amiguets quan fan bromes masclistes perquè, total, “només reim, és una broma!”. No passa res quan us posau més pesadets del compte perquè “hòstia, tia, no et retxis que estam de bon rotllo”. No passa res quan exerciu el vostre poder en les vostres companyes de feina, perquè “has d'entendre que ara aquesta baixa no va bé a l'empresa”. No passa res quan us limitau a fer l'estona de bany amb la vostra descendència i no saber ni què soparan, ni què berenaran l'endemà perquè “ja col·labor en les tasques domèstiques”. No passa res quan anam pels carrers i ens bombardegen anuncis que ens insulten i ens menyspreen, perquè “la gent no s'hi fixa tant, no té la incidència que deis”. No passa res quan ens mirau de manera violenta i agressiva quan ni tan sols ens coneixeu perquè “només estic mirant, és un delicte?”. I tampoc no passa res quan ens cridau i ens deis coses que no volem sentir quan caminam pel carrer perquè “quin problema hi ha a dir coses guapes a una dona?”. Mirau si no passa que fins i tot podeu assetjar-nos, agredir-nos, violar-nos i matar-nos diàriament i de manera massiva i això, que més de mitja població mundial sigui assassinada pel simple fet de pertànyer a la categoria de “dona”, no esdevé una alarma mundial.

I avui m'he aixecat vessant ràbia per tots els porus de la meva pell, pensant que, de nou, havia d'escriure sobre això. Per enèsima vegada. Com un malson que no s'acaba mai, com la història repetida una i mil vegades, dia rere dia. Per a les dones, quan parlam de violències masclistes, cada dia és el dia de la marmota. Cada maleït dia, ho enteneu? Enteneu què vol dir que cada dia, sens falta, hem de lamentar i patir morts, agressions, violacions, assetjaments i vexacions? Enteneu què vol dir que cada vegada que no feis absolutament res per evitar-ho en sou còmplices? I sí, homes, us estic parlant a vosaltres, perquè estic farta que se'ns revictimitzi i se us desresponsabilitzi a cada titular, a cada conversa de bar o de carrer o de feina, a peces televisives que freguen la immundícia, a cada acte de violència i que no passi res... I sabeu per què no passa res? Perquè no us dóna la gana de renunciar als vostres privilegis, ni tan sols reconèixer-los. No us passa pels vostres collons que ho ocupen absolutament tot, que són la mesura de tot, que estan plens del vostre paternalisme i la vostra violència apresa, acceptada i aprofitada des que vau néixer i, si no feis res, fins que vos moriu. Perquè vosaltres vos morireu, però a nosaltres ens assassinareu. I comença a ser hora d'aprendre a dir P-R-O-U.

Sabeu? Teniu una eina molt poderosa, en aquest cas positiva: aturar les violències masclistes quotidianes, de proximitat, aquella que plana sobre les nostres vides i que va alimentant els monstres. Si podeu aprendre a callar i respectar, podeu aprendre a dir prou en el vostre dia a dia. I nosaltres no us n'hem de passar ni una, tampoc. I quan dic ni una vull dir ni una: cap mirada, cap menyspreu, cap lliçó, cap desresponsabilització, cap altre atac, véngui d'on véngui (perquè sol venir del nostre redol més proper). Si realment voleu ser aliats i companys, posau-vos totes les piles recarregables que trobeu, perquè no basta amb discursos apresos de memòria i delegar-ho tot a les “companyes feministes”. Responsabilitzau-vos d'una vegada entenent que això no vol dir passar-nos per damunt, sinó prendre consciència que la gravetat de la situació requereix mesures urgents. Tan urgent com que deixeu de pensar-vos amos i senyors dels nostres cossos i les nostres vides. Ens volem vives i amb vides dignes i, si no pensau fer res, apartau-vos, perquè feis nosa.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT