La resposta dels dos grans partits espanyols, aleshores UCD i PSOE, al cop d’estat del 23-F, va ser la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA) de juny del 1982. El president del govern era Leopoldo Calvo-Sotelo. Amb l’aprovació de la llei es pretenia modular i apaivagar el procés autonòmic, prioritzar les normes estatals sobre les autonòmiques i tancar la via ràpida de l'article 151 de la Constitució a regions no històriques, entre altres qüestions. Un any després, el Tribunal Constitucional anul·lava 14 dels 38 articles de la llei i declarava inconstitucional el principi de prevalença estatal.
Andalusia, el 28 de febrer del 1980, havia duit a terme un referèndum per incorporar-se a la ‘via ràpida’ de les nacionalitats històriques. La consulta era colofó d’un creixent sentiment andalusista, impulsat principalment pel Partit Socialista d'Andalusia-Partit Andalús (‘Andalusia com a nacionalitat’), que havia conduït a grans mobilitzacions populars que reivindicaven la reforma agrària i l’autogovern. El PSOE i el PCE s’havien alineat amb aquest corrent, mentre que la dreta promulgava el vot d’abstenció. Així i tot, el ventall complet de partits havia firmat el Pacte d’Antequera, on es comprometien a “la major autonomia possible en el menor temps”.
Els grans partits estatals havien intuït el perill: més autonomia implicava menys Estat; i, més andalusisme, menys espanyolisme. El Poder (en majúscules) temia tot el que pogués fer olor de federalisme. El nou Estat s’estava edificant sobre una fal·làcia, negant l'existència de la nació castellana, intencionadament es confonia una part amb el tot, com a falca del ‘sentiment imperial’. Aquesta absència s’havia tapat políticament amb el ‘cafè per a tothom’. A la vegada, es convertia la capital de l’Estat en un primus inter pares que actuava com a entitat centralitzadora. La inutilitat del Senat (pensat com a cambra territorial) és la mostra més fefaent de l’escassa voluntat federal al mainstream espanyol.
El ‘cafè per a tothom’, en comptes de fomentar el sentiment de pertinença a una entitat pròpia superior, arrelada a la història, es convertiria en font d'odi cap a les nacionalitats existents, en un exercici d’hipocresia política que perseguia transmutar la idea de singularitat a privilegi. La Constitució no només insistia en ‘nacionalitats i regions’, sinó que establia dues vies autonòmiques: ‘ràpida’ (art. 151, per a nacionalitats històriques) i ‘lenta’ (art. 143). La singularitat política, no com a element folklòric, està absolutament reconeguda a la Carta Magna i matisada en el sentit que: “Tots els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement...” (art. 14).
Aquest exordi és a compte del surrealisme al qual s’ha arribat, en què les coses no es valoren i tot allò que és comú i concret no existeix; el món navega entre l'escuma d’un relat omnipresent, on l'oblit és una característica consubstancial. Addictes al cotó de sucre, de la mà de l’absurd com a norma, s’ha passat a la postrealitat. Tant és així, que ara els vots d’Extremadura i l’Aragó viatgen per un tub de correu pneumàtic directament de l’urna a la seu del carrer de Gènova. La ‘casa comuna’ de l’esquerra corre el perill que es comenci per la teulada. L’excusa per dir no és que els diners del nou finançament és que porten l’efígie d’un Oriol... Definitivament, la política espanyola supera el millor dels guions de José Luis Cuerda.
No s'ha arribat aquí d'un dia a l'altre, és el resultat d’un llarg camí de desmemòria i suplantació. El revés que va representar la sentència del Constitucional sobre la LOAPA va donar peu a una lenta estratègia amb l'objectiu de mantenir un poder centralitzat. La principal resistència venia de les nacionalitats històriques; però, el germen de la singularitat estava més estès. La realitat s'assemblava a les capes d'una ceba: nacionalitats, la perifèria i l’‘oblidada’ nació castellana (que està suplantada pel que alguns comentaristes anomenen ‘Madrid DF’ i que Josep Melià, a Destino, a les acaballes de la dictadura, havia anomenat ‘Irrealmadrid’).
A la perifèria hi són les Illes Balears, amb una personalitat edificada en un corpus polític definit per una llengua pròpia, una història i un tronc cultural comú amb els altres països catalans, i per la mar Mediterrània. Prou potent per generar un sentit de singularitat sobirana. Per exemple, a Mallorca, un mallorquinisme polític centenari, prou sòlid per governar més de la meitat dels anys que duim d'aquest segle. Això representa una fortalesa definitòria i, a la vegada, objecte de l’oblit que s’ha volgut imposar. No és d’estranyar, idò, la dèria de la dreta amb la llengua, l’escola i el territori, que entenen com a espai de negoci.
Una darrera reflexió, feta a la grossa, l’esquerra en conjunt ha governat quan el corrent dominant del PSOE s’ha situat obertament en una línia política més ‘arrelada al país’. Prou significatiu. Record perfectament les reticències internes que hi havia al partit a la coalició. Era l’any 1999, el Primer Pacte de Progrés. Es va imposar el seny. No debades, a les Balears, l’Aragó, el País Valencià, Cantàbria i les Canàries, part de la perifèria, existeixen partits propis que, en un moment o altre, han governat. En el moment actual aquest fet adquireix encara més importància.
La imprescindible reunificació de l’esquerra situada al llindar més a l’oest del mapa polític institucional bull. El ‘província a província’ ha fet fortuna aquestes darreres setmanes. Sumar vol canviar de pell, encara que no sabem si de tarannà. I Podem s'agafa al flascó de les essències. En aquest context, MÉS, referent del nacionalisme progressista, tindrà una doble responsabilitat: evitar la guerra de colzes i impulsar un procés obert de participació que, si arriba el cas, haurà de concloure en algun tipus de primàries.
No obstant això, la pregunta continua sent si el ‘cafè per a tothom’ era, o no, una fórmula sibil·lina per posar el País Basc i Catalunya davant el mur de les lapidacions i propiciar l’homogeneïtat que desitjava el Poder (en majúscules).
