Entre el desert i la memòria: mig segle de resistència sahrauí

Aquests dies celebrem el cinquantè aniversari de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). La bandera de la mitja lluna tricolor es va hissar per primer pic el 27 de febrer del 1976 a Bir Lehlu, un petit poble al mig del desert. Aquell moment va ser molt més que una simple declaració política; va representar la lluita d’un poble per existir.

El Sàhara Occidental és una franja de terra situada entre el cap Bojador i el cap Blanc, entre l’oceà Atlàntic i el desert, amb una extensió d’uns 266.000 quilòmetres quadrats. Limita amb el Marroc, Algèria i Mauritània. És una regió d’antics nòmades plena de recursos naturals, especialment fosfats.

Facem un poc d’història: la proclamació de la RASD va arribar en un moment convuls. Després de gairebé un segle de presència espanyola, Madrid va abandonar el territori dins el procés de descolonització impulsat per l’Organització de les Nacions Unides (ONU). La retirada es va fer precipitadament, amb en Franco moribund i la Transició en beceroles. El buit polític va ser ocupat pel Marroc i Mauritània, i això va desencadenar una guerra amb el Front Polisario, el moviment que defensa les aspiracions nacionals sahrauís.

Amb els anys, el conflicte ha passat per diferents etapes. Mauritània es va retirar el 1979, però el Marroc va consolidar el control sobre la major part del territori. Molts sahrauís van fugir i es van establir en camps de refugiats a Algèria, com Tinduf. Després d’anys de combats, el 1991, es va acordar un alto el foc amb la promesa de dur a terme una consulta perquè la població decidís el seu futur. Per supervisar-la es va crear la Minurso. Tanmateix, el referèndum no s’ha duit a terme mai i el procés polític continua bloquejat.

Amb el pas del temps, la situació s’ha fet més complexa. El Marroc defensa una proposta d’autonomia sota la seva sobirania. El poble sahrauí manté la demanda d’un referèndum lliure i vinculant. El desacord ha impedit avenços reals, i tot plegat, el 2020, va desembocar en nous enfrontaments armats. Avui el territori està dividit entre la zona controlada pel Marroc, una franja sota control del Polisario i els camps de refugiats. Aquesta divisió separa famílies i allarga una espera que sembla no acabar mai.

Malgrat les dificultats, la RASD ha construït estructures pròpies de govern. Als camps de refugiats, en condicions molt dures, s’han creat escoles, centres de salut i espais de participació política. La vida al desert és difícil, però també és un exemple d’organització i resistència. La causa sahrauí ha rebut el reconeixement de diversos països i és membre de la Unió Africana. Tot i això, la solució definitiva continua pendent i depèn de la voluntat de la comunitat internacional.

Espanya té una responsabilitat clara en aquest conflicte, perquè, com hem dit, el Sàhara Occidental va ser colònia. Durant molts anys, l’estat espanyol havia defensat la realització d’un referèndum d’autodeterminació sota el paraigua de l’ONU. Però el 2022, el govern presidit per Pedro Sánchez va donar suport de manera explícita a la proposta d’autonomia plantejada pel Marroc. Aquest canvi de posició va provocar debat i desacords dins el mateix govern, ja que alguns sectors continuaven defensant el dret a decidir com a única via legítima. Paral·lelament, s’han intentat reactivar les negociacions amb la participació d’actors internacionals, com l’administració de Donald Trump, però fins ara no s’han aconseguit avenços concrets.

Davant aquesta paràlisi institucional, la societat civil no ha callat. Així, a les Illes Balears, l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí treballa des dels anys vuitanta per donar suport als refugiats i informar la ciutadania. El seu projecte més conegut és ‘Vacances en Pau’: cada estiu, centenars d’infants sahrauís passen uns mesos amb famílies de les Illes. Això els permet sortir de les dures condicions del desert, rebre atenció mèdica i gaudir d’una alimentació adequada. L’entitat també impulsa enviaments de material, projectes sanitaris i activitats de sensibilització. A més a més, amb motiu del cinquantenari de la RASD, aquesta entitat organitza aquests dies actes de commemoració i reflexió. S’hi projectarà el documental Sáhara Occidental: Memoria de una Resistencia i s’hi farà un col·loqui amb representants sahrauís i persones vinculades a la defensa dels drets humans. Serà un espai per escoltar testimonis i recordar que el dret d’autodeterminació continua pendent. 

Deixau-me acabar amb una curiositat. Segons la tradició sahrauí, cal prendre tres tes consecutivament: el primer és amarg com la vida, el segon és dolç com l’amor i el tercer és suau com la mort. Aquesta imatge resumeix bé la seva història recent: patiment, esperança i perseverança.

Cinquanta anys després, el poble sahrauí encara espera que es compleixi la promesa d’una solució justa. És de justícia no oblidar el que passa en aquella part del món.