Si agafam certa distància respecte de les activitats que feim habitualment, algú arribarà a la conclusió que n’hi ha de ben rares. A mi em passa sovint. De cop, crec que em trob en una situació del tot surrealista i em sent estranya, perquè no em trob còmoda si tot no té un sentit. De fet, ser racional fins a la irracionalitat podria ser la primera cosa normal que en realitat és rara.
Si entram en un terreny més pedestre, una cosa ben rara és seure a la terrassa d’un bar a beure o menjar. És a dir: ens prenem un cafè o un llonguet ben enmig del carrer. I no ho feim només davant d’altres humans que també han decidit menjar i beure al carrer, sinó davant de centenars de persones que passen per davant i que contemplen com xuclam, mossegam i mastegam. Tot això si, a més a més, no ens pega un atac de tossina o tenim la necessitat de mocar-nos allà enmig. Moltes terrasses estan aferrades a la calçada i, a més del berenar, ens menjam el fum dels cotxes, alguns dels quals passen massa ràpid o fan renou o les dues coses. També hi compareix gent que ve a cantar o a ballar a canvi d’unes monedes, quan haurien de ser ells els que ens pagassin una consulta amb un terapeuta per recuperar-nos de l’estrès posttraumàtic que la seva desafinació provoca. De fet, un dels pitjors moments de la meva vida va ser a la terrassa d’un conegut bar del centre de Palma, quan l’aparició d’una tuna completa va fer que gairebé morís ennuegada al ritme de les panderetes de l’infern.
També m’al·lucina la gent que camina o corre dins d’un gimnàs, amb la màquina aferrada a la finestra que dona al carrer, com si fos un aparador de cossos suats. No és el meu cas, perquè fer esport tota sola sense cap altra finalitat que fer això va en contra de la meva religió –normalment, camín perquè m’agrada passejar amb els meus cans mentre escolt algun pòdcast que em faci riure molt o perquè he de desplaçar-me amb alguna finalitat concreta. Però quin sentit té caminar davant d’una finestra que dona a una vorera amb gent que hi passa per davant. I pagant! Fer una volta per la ciutat no costa doblers i pots mirar les cases que t’envolten, algunes pintades ben parides als murs i, fins i tot, sentir algun ocell despistat que ha estat capaç d’elevar el volum per damunt del renou dels cotxes.
És igual. El problema segur que és meu. Som jo la que sembla una persona normal i, en el fons, som molt rara.
