ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT
Opinió 26/02/2017

Jonathan Swift

i
Joan Guasp
4 min

La sàtira literària és el recurs més adient per denunciar l’autoritarisme i la corrupció política. Jonathan Swift, l’autor dels famosos 'Viatges de Gulliver', és el gran mestre d’aquest gènere. Jo vaig contactar amb ell gràcies als meus amics lletraferits dels anys seixanta del segle passat. En aquella època, a Mallorca no només hi havia el començament del boom turístic i l’inici d’una esplendorosa era econòmica per a la nostra illa, també hi havia, i així vaig tenir jo la sort de viure-ho, un petit nucli d’amants de la lectura que no deixaven d’aconsellar-te els millors autors clàssics i contemporanis.

Així que, de la mà i la veu d’aquell ferment literari, illenc i aïllat, vaig viatjar a Lil·liput i al país dels Cavalls, anomenats Huyhnhnms. La lectura ens alliberava de les clavegueres banals i miserables d’aquells temps grisos i temorencs. Jonathan Swift era el millor refugi. Ara mateix, en què molts jutges nomenats a dit confonen la sàtira amb l’insult, aquest autor no en sortiria sencer ni lliure a l’estat espanyol. Ara mateix, tres-cents anys després, Jonathan Swift romandria a la presó per haver dit la veritat de manera divertida i poètica. Perquè els seus 'Viatges', que són veritables obres d’art, no passarien la prova del cotó fluix del Tribunal Constitucional.

El que convertí Jonathan Swift en un escriptor reconegut i famós, almenys a la meva joventut, va ser el primer dels seus viatges, perquè els diminuts habitants de Lil·liput, gràcies a les seves petites trossades, als seus ormejos de jugueta, tant domèstics com laborals o de la guerra, ens divertien a nosaltres, els lectors d’aleshores. També les hiperbòliques extravagàncies, i perdoneu-me la tautologia, ens feien esclatar de rialles, com la seqüència on Gulliver aconsegueix apagar l’incendi del Palau Reial de manera molt singular i una mica escatològica. Però el valor d’aquelles accions inaudites no eren les formes en si, sinó el rerefons que amagaven. Es tractava de veritables metàfores satíriques de la societat del seu temps. El viatge on més profunditat satírica hi ha és, sens dubte, el 'Viatge al País dels Huyhnhnms', on la seva mordacitat contra el gènere humà es mostra en un estil irònic, intel·ligent i amarg, que es pot considerar fins i tot cruel. I és que, en el fons, Swift no deixava de ser un inventor de bondats delirants: un antecedent il·lustre del nostre no menys il·lustre Cristóbal Serra amb el seu 'Viaje a Cotiledonia', però més punyent i agressiu. I desconsiderat.

Jonathan Swift no deixa tampoc de ser un virtuós creador de personatges, els quals no fan més que representar-lo a ell en tots els anhels de perfecció humana i progrés científic. Potser hi havia en els seus escrits i en les accions d’aquells singulars personatges un excés de misantropia, d’espavilament literari i d’enginy creatiu. Matthew Hodgart, en el seu meravellós i lúcid estudi sobre 'La sàtira', ho exposa de manera rotunda: “El llibre I (Lil·liput) versa sobre la insensatesa que hi ha en un mal govern. Els lil·liputencs tenen certes virtuts i són utòpics fins a cert punt”. En canvi, en el llibre II (Brobdingag) hi exposa el que seria l’exemple d’un bon govern. El llibre III també escull la insensatesa com a tema, perdent el judici en la seva especulació científica. I el IV evidencia la culminació del projecte: és el gènere humà en els seus comportaments més extrems.

Però, personalment, el que més valor té per a mi com a lector subjectiu és l’aplec d’articles o de breus assajos que Swift va escriure en clau de sarcasme polític. Era molt despietat quan ho volia ser. Era un autèntic carnisser metafòric. Ho dic perquè no vull ni podria oblidar en molts anys aquell treball seu publicat sota el llarg epígraf de: 'Una modesta proposició per evitar que els fills dels pobres d’Irlanda siguin una càrrega pels seus pares o el seu país i per fer-los útils al públic'. Una veritable belitrada! La picaresca castellana es queda invisible al costat d’aquest pamflet extraordinari! Quina gran intuïció poètica i quin gran atreviment literari és el de Swift! Quina atrocitat! Però que ben exposat i descrit en tots els detalls. Aquí Jonathan Swift es mostrà en el cim del seu art. Sobre aquest assaig gloriós es podrien fer avui en dia mil i un assaigs de la miserable vida actual, si tinguéssim un autor que el sabés parafrasejar amb suficient ironia i elegància. És per obrir els ulls a tots els governants que, des de diferents instàncies polítiques, econòmiques i religioses, dirigeixen el món nostre cap a l’abisme.

Com digué Bernat Muniesa en un dels seus pròlegs: “Swift està indignat pels fanatismes, per l’estultícia i el cinisme dels polítics, per la insídia dels clergues i la vanitat dels intel·lectuals”. No hi ha manera de dir-ho amb més poques paraules i més encertadament.

stats